Sobre galeries d'art i comissaris

      

    És obvi que un galerista és lliure de fer el que vulgui a la seva galeria, però més d’una vegada, al llarg d’aquests anys, he pensat que alguns no acaben de tenir clar el seu paper i s’extralimiten. Sigui per semblar allò que no són, o sigui per deliris de grandesa, per esnobisme, o per no saber-ne, han contractat comissaris per organitzar les exposicions. Vagi per endavant que no tinc res en contra de tots els que es dediquen a aquest ofici, al contrari. No és gens fàcil articular una exposició a través d’un discurs, i trobar les obres adequades i valoro molt a tots els que s’hi dediquen. Però segons la meva manera de veure, una galeria és un espai privat i personal, i el que ha de transmetre és la visió del galerista. És el galerista el que ha de triar els artistes, les obres i, en el cas que li vingui de gust de fer una exposició col·lectiva, o temàtica, ha de ser ell/a qui decideixi tant el discurs, com les obres. 

 

     La primera vegada que em vaig haver d’enfrontar a una exposició comissariada va ser a principis dels 90. La galeria en la que treballava llavors estava una mica deixada de la mà de Déu. No tenia personalitat pròpia i sovint era una mena de calaix de sastre on el galerista programava els seus compromisos. No cal allargar el tema, però vaig lluitar per a que aquell espai (malgrat les interferències) tingués una mica de personalitat, i malgrat tot, vaig aconseguir un públic fidel (compradors) que s’identificaven amb les propostes que trobaven allà. Aquella exposició comissariada a la que faig referència, va ser molt fluixa en tots els sentits. El discurs estava agafat pels pèls i la majoria d’obres era per arrencar a córrer. Però sobretot, va ser una interferència més, un escull que va tornar a fer desaparèixer visitants i compradors. La direcció d’aquell moment tenia moltes ínfules, i si contractar comissaris feia de galeria important, doncs es contractava un i llestos. 

 

     Una galeria no és un museu, ni una fundació, ni un centre d’art públic. Aquests centres necessiten comptar amb comissaris. Però encara que alguns no ho tinguin clar, una galeria és un comerç. És cert que durant molts anys les galeries van suplir la manca de centres d’art contemporani i eren les que donaven visibilitat als artistes. També és cert, que no es pot comparar l’art amb altres objectes de consum (o sí), i que el que venen les galeries són alguna cosa més que objectes de decoració. Per aquest motiu, m’he esforçat a fer-ho visible, organitzant visites comentades, tertúlies, lectures poètiques o concerts, sempre per ajudar als visitants a descobrir els universos que hi poden haver al darrera de les obres dels artistes amb els que he treballat. Però per damunt de tot, una galeria ha de transmetre la personalitat i el criteri del galerista, que, de fet, hauria de ser l’únic comissari. Potser si edita catàlegs, li vindrà de gust encarregar un text a un escriptor determinat, però també això serà la seva tria. També entenc que, puntualment, i sobretot si es tracta de temes històrics sobre els que el galerista coneix un expert determinat capaç de muntar una exposició millor que ningú, el contracti per fer-ho. Però en aquest moment de gran confusió, és important que una galeria sàpiga quina és la seva parcel·la i no actuar com si fos una altra cosa, perquè això encara augmenta més la desorientació de la gent, quan el que s’ha de despertar és la confiança. Deixant de banda comptades excepcions, les galeries que contracten comissaris tot sovint (o quasi sempre), per organitzar les seves exposicions, el que em transmeten, a banda de no saber què o qui són, és la seva incapacitat i el que és pitjor: la falta d’interès en posar-s’hi de debò perquè ja els hi va bé que els hi facin tot. 

La represa

 

     

     De vegades la vida té coses que et fan pressentir que estàs en el bon camí. Encara diria més, coses que fan esvair els dubtes i ajuden a recuperar la seguretat. Avui, tot fent neteja d’arxius antics per fer lloc a tot el material del quadern robat, hem trobat uns manuscrits antics meus. Eren uns exàmens del primer curs d’història a la UB, amb en Pelai Pagès com a professor. Un tenia 16 pàgines, i l’altre 9. Ha sigut una gran troballa, perquè fa molts anys vaig estripar tots els apunts de la carrera (els meus pares també necessitaven fer espai) i segurament també treballs i exàmens que encara conservava. No sabem com, aquests dos exàmens d’història han sobreviscut. Ha estat un veritable regal del passat, perquè llegint-los m’ha retornat aquella seguretat que jo tenia als divuit anys, quan feia uns exàmens que semblaven articles, veritables proves de memòria i síntesi de les moltíssimes hores d’estudi i de lectura. Ara em semblen un bàlsam, després d’haver travessat una etapa llarga plena de dubtes. I no em refereixo només al passat recent.  Aquella seguretat jovenívola la vaig anar perdent quan vaig començar a treballar, entre un cap que no estava a l’alçada i una directora que només volia una cosa que va aconseguir a mitges: tallar-me les ales. Recordo aquells inicis i com vaig patir i plorar enmig de tanta mediocritat i tonteria. Em meravella que no plegués, perquè tenia tots els motius per fer-ho. Però no ho vaig fer i amb els anys vaig aprendre molt, moltíssim. Però sobretot, vaig aprendre a sobreviure amb el vent en contra, que potser no és una altra cosa que aprendre a viure. 

 

     Quan vaig escriure aquells exàmens, encara no havia començat a viure. No tenia ni idea del que significava mesurar-se amb la realitat. De fet, la novel·leta que vaig escriure en acabar la tesina de llicenciatura (que vaig subtitular “El quadern robat”)  i que he tornat a llegir recentment (1), retrata una protagonista que tampoc ha començat a viure. Veu la realitat des de la finestra. De vegades surt a fora i es barreja amb la vida, però de seguida li agafa por i es replega. Perquè l’escriptora tampoc havia començat a viure de debò. L’experiència de rellegir aquells textos de joventut  ha estat providencial. Els darrers temps no han estat (no són) fàcils i sovint tinc dubtes sobre si ho he fet bé, o si m’he equivocat. Quan veig col·legues galeristes que sobrepassen l’edat de jubilació i segueixen al peu del canó, em causen admiració, però també estranyesa. Potser perquè jo em vaig trobar en aquest món de manera circumstancial i mai he tingut una vocació veritable? I em pregunto: he tingut mai una vocació veritable? La noia que va escriure aquells exàmens quina vocació tenia? Només recordo que li agradava escriure, tan li feia si eren exàmens, treballs o novel·letes. En el precís moment d’escriure sobre l’esclavisme o els modes de producció antic, el món del galerisme era un terreny ignot, circumscrit només a les visites que feia a les galeries acompanyant el meu pare. Després, quan per força vaig haver d’entrar al món real, em vaig deixar portar per les circumstàncies, i ho vaig intentar fer tant bé com vaig saber, com aquells exàmens. Ara, aquesta troballa, em sembla, més que no pas un record del passat, un senyal inequívoc per a la represa. Tornar a la casella de sortida però amb l’experiència de més de mitja vida.  

 

Notes

(1).- Vegeu Sobre el títol d'aquest blog

 

Una historia molt remota

 

        Suposo que, tip de veure el recent desplegament expositiu i mediàtic de l’artista S.M., en Salvador Juanpere em va preguntar si a mi m’agradava la seva obra. Em van venir ganes de riure, i vaig dubtar si explicar-li (o no) una història que es remuntava enllà del temps. Però precisament per ser tan remota, vaig decidir fer-ho.

 

     Deuria ser l’any 1972 o 73 i jo tenia tretze o catorze anys. En aquella època era fan absoluta d’en Gilbert O’Sullivan. Tan absoluta que per a mi tot girava entorn aquest cantant i la seva música. Era el meu home ideal en tots els sentits, i no hi podia haver cap home a la terra més atractiu que ell. Però és clar, parlava anglès, i amb el poc anglès que estudiàvem a l’escola, difícilment m’hauria pogut entendre amb ell, en el hipotètic cas (d’altra banda intensament somiat, esperat i desitjat) que algun dia arribés a trobar-me’l. Així doncs, vaig convèncer als meus pares de la absoluta necessitat d’apuntar-me a cursos d’anglès fora de l’escola. Atès que era massa jove per anar al British Institute perquè no acceptaven alumnes menors de setze anys, el meu pare em va matricular al C.I.C., que era on també hi anaven altres companyes de l’escola. 

 

     Va ser en aquella època quan em vaig sentir perseguida, per primera vegada a la meva vida, per un noi que no m’agradava gens. No recordo si anava a la meva classe o no perquè la veritat és que he oblidat els detalls d’aquell episodi, sigui per mala consciència o per mala memòria. El que recordo era que cada dia, m’esperava a la parada de l’autobús nº 14, enfront mateix del C.I.C. Allà, i mentre esperava l’autobús, aquell noi no parava de preguntar-me coses i de tirar-me floretes. Suposo que al començament, quan encara no sospitava res, jo deuria ser amable. Però va arribar un punt que la cosa se’m va començar a fer carregosa i l’espera de l’autobús eterna. Aquell noi es deia S.M. Un dia, un company de l’escola, em va dir que tenia un amic que estava molt enamorat de mi. Era en S.M.  Em demanava que li fes cas, i que fos amable amb ell, perquè havia patit molt. S’havia quedat orfe per una desgràcia, i l’havia adoptat un matrimoni, amics dels seus pares. Però enlloc de sentir tendresa i pietat, jo em vaig sentir aclaparadíssima. L’S.M. no m’agradava gens, però gens, gens. Se’m feia pesat i avorrit, i físicament em repel·lia. O sigui que després de la conversa amb meu amic, vaig decidir escapolir-me així que el veiés. Sortia del C.I.C. per una porta que donava al carrer del darrere, arrencava a córrer si m'adonava que m’havia vist, etc. etc. etc., fins que un bon dia ja no el vaig veure més. 

 

     Van passar molts i molts anys, potser uns trenta. Jo feia uns anys que treballava a la galeria Joan Prats, i m’havien enviat a la fira de Basilea. Abans d’obrir la fira al públic, els galeristes podíem entrar i visitar la fira. Un matí, en un dels estands, vaig descobrir unes pintures que em van cridar l’atenció per horribles. Per curiositat morbosa em vaig acostar a llegir la cartel·la i saber qui era l’autor d’aquells engendres pictòrics. El cor em va fer un sal en llegir S.M. Seria aquell S.M. de feia tants anys? Aquella brevíssima història absolutament enterrada en l’oblit, em va tornar a la memòria. Com que encara no hi havia internet, vaig trigar molt, potser un parell d'anys, a tenir la confirmació. Aquell “perseguidor” adolescent s’havia fet pintor, i les seves pintures em van provocar la mateixa reacció que la seva persona quan jo tenia catorze anys. 

 

     No sé si la meva història va contestar la pregunta de Salvador Juanpere, però em sembla que sí. És curiós que les obres d’un artista puguin arribar a transmetre el mateix que la persona del creador, fins i tot passats els anys. I les obres de S.M., malgrat que actualment tinc poca cosa a veure amb l’adolescent que vaig ser, em segueixen transmeten la mateixa pesantor, el mateix avorriment i la mateixa aversió que, en aquella època, em feien arrencar a córrer només de veure'l. 

Promeses de setembre

 

     Llegeixo en un article que el veritable començament de l’any és al setembre. Potser és una reminiscència del nostre passat d’estudiants. L’escola comença al setembre i tot allò que fem des de molt petits ens queda a dins, gravat per sempre. Ens compraven una cartera nova, i després venien les llibretes, els llibres i el plumier, que era el que a mi m’agradava més. Olorar els llapis i somiar en el nou curs. Assignatures noves, professors nous, i segurament, també companys nous. Després de les vacances és el moment de començar una nova vida. Setembre és el mes de les promeses. Les galeries també inauguren temporada al setembre. Des de fa uns anys es celebra el Gallery Weekend, un cap de setmana en el que les galeries allarguen el seu horari i es programen actes i visites guiades. Aquest és el veritable començament de l’any més que no pas el gener. 

 

   Aquest setembre, i a diferència de tots els altres, per a mi sí que ve carregat de promeses. A poc a poc, a mida que anem embalant obres per retornar, la decisió de tancar la galeria, presa ja fa uns mesos, ha anat agafant versemblança. D’aquí a poques setmanes, em lliuraré de fer quatre viatges en metro cada dia, tant si plou com si neva. Em lliuraré de ser esclava d’un horari fix de matí i tarda cinc dies a la setmana. Em lliuraré de fer bon paper a tothom, tant si em trobo bé com malament, tant si en tinc ganes com si no. Perquè tenir una porta oberta al públic vol dir això, a banda de moltes coses més. També vol dir aguantar moltes impertinències (podria escriure un llibre de totes les que he patit al llarg de 36 anys) i situacions incòmodes com les que es produeixen cada vegada que un artista que no t’interessa i que no tens ganes d’atendre es presenta, sense avisar, a ensenyar el dossier de la seva obra i s’hi esta hores i hores, sense compassió. També em trauré de sobre la pressió d’haver de vendre per pagar les despeses (moltíssimes). Aquest últim punt no era un problema fa uns anys, però darrerament, s’havia convertit en un veritable malson. No cal que m’estengui en aquest punt, perquè en anteriors capítols d’aquest bloc, ja he anat descrivint l’actual desert en el que es troben galeries i artistes.  El desgast físic i emocional de tot això ha estat considerable, però no va ser fins a arribar a un límit insostenible, quan vaig prendre la decisió de plegar. I si vaig arribar fins aquest límit va ser perquè la feina m’havia agradat molt i hi havia dedicat totes les meves energies. Però s’ha de saber llegir els senyals, i la vida em diu que he de parar. I no només la vida, també l’edat i els anys cotitzats al INSS. Sense cap dubte, ara és el moment. 

 

     I mentrestant, a mesura que el final de la galeria pren forma, m’he adonat que em sento lleugera com una ploma. La sensació que tinc es pot comparar a la que tenia aquest estiu mentre feia “el mort” a dins de l’aigua. Deixes de sentir el món al teu voltant, només sents els esquitxos de les onades que gronxen el teu cos lleuger mentre gravita sobre una massa d’aigua que li fa de matalàs protector. Una sensació que sempre he pensat que deu ser  semblant a la de volar. Doncs així estic jo ara. Tancant una etapa per començar-ne una altra, lliure i lleugera. I  com passava abans de començar un curs nou, no sé exactament com serà. No faig plans, i deixo que la vida em porti.  Només sé que podré fer tot allò que m’agrada i quan vulgui. I que si plou molt o pedrega no caldrà que surti de casa fins que hagi parat. 

El neguit de no entendre-hi

     

      Dic per endavant, que, darrerament, tinc la sospita de que ja no entenc res de res (o poca cosa), de que he perdut el fil (si mai l’he seguit) o de que hi ha massa coses que se’m escapen perquè em falten coneixements. No estic segura de tenir la veritat, i tot em fa pensar que la culpa és meva. Que no hi arribo perquè no dono més de mi (mai dec haver donat prou) i que evidentment estic molt per sota, en tot, dels que s’ocupen de l’art contemporani, en la seva teoria i en la seva pràctica. I faig aquest preàmbul, perquè així és com em vaig quedar en sortir de l’exposició “Ciutat de sorra” de David Bestué vista al Centre d’art contemporani Fabra i Coats. Al metro, a totes hores martellegen amb propaganda de l’exposició a través dels altaveus i fins al moment d’anar-hi només havia llegit comentaris molt elogiosos i recomanacions vives de visitar l’exposició. 

      Abans d’entrar (i seguint les recomanacions del vigilant de sala), em vaig llegir el text de fulletó que es pot agafar lliurement a l’entrada. La tesi escrita em va semblar interessant. Allà es planteja la idea de l’artista: (...) entenent la ciutat com a material i com a símbol, l’artista contraposa la idea projectada i somiada de ciutat – projectes urbanístics en forma de maqueta o la concepció de ciutat des d’una perspectiva de progrés i avenços tècnics- amb un imaginari a contrapèl i popular –en forma d’imatges de premsa (...) que es converteixen en icones, en empremtes compartides en el subconscient col·lectiu de tots aquells que habitem la ciutat. L’artista construeix una història a contrapèl, d’allò que es troba a les vores, mitjançant les engrunes, les restes, les deixalles. Així doncs, a la planta baixa, hi ha una sèrie de restes d’un passat no viscut per l’artista, des d’una planta extingida, una bobina amb corda de palmera triturada, una recreació del sistema d’il·luminació de les fonts de Montjuïc, i un aplic MBM-2 (un conegut aplic dissenyat per Oriol Bohigas i que a mi m’és especialment familiar perquè esta als replans de casa dels meus pares), entre altres. A la primera planta, hi ha quatre projeccions (una no funcionava el dia que hi vam anar) que es contraposen a un seguit de maquetes que simbolitzen la ciutat (Barcelona) projectada, ideal. En aquesta sala hi ha una banda sonora: una cançó pop enganxosa que encara no m’he pogut treure del cap. Fins aquí, i malgrat els trastos exposats i la pols, jo encara estava una ica escèptica, però encara lleugerament receptiva. El text del fulletó ens prometia que el present i el futur habiten a la planta superior. Il·luminada per primer cop amb llum natural, aquesta sala acull matèria fresca, viva. I jo només hi vaig veure matèria morta i lletjor. Un mur parcialment cobert amb pètals de flors (seques i descolorides) i uns pilars revestits amb formes i colors incomprensibles, que segons el text ens envolten en erotisme i desig, però que a mi em van resultar la quinta essència de l’estranyesa i el rebuig. El text acaba dient que la investigació escultòrica de l’artista és al mateix temps retenir (registrar, assenyalar el que és injust en un moment en què vivim en un present continu) i abocar (projectar desig, plaer i, per què no, una mena de conciliació i optimisme pel que sigui que ha de venir.  Una vegada més, una tesi que pot semblar interessant, de la que penso que l’artista n’ha tret poc suc. O si més no, decep molt pel que fa a les “obres”/ objectes exposats. La última sala no em va transmetre res del que s’anunciava al fulletó, sinó més aviat el seu contrari, punt per punt.

 

     Vaig sortir com si un terratrèmol hagués desplomat tot l’edifici de Can Fabra a sobre meu. Estava derrotada, fastiguejada i trista. Repeteixo que la sensació de no estar a l’alçada m’aclapara, i em posseeix el dubte de ser una perfecta ignorant. Com, si no, es dedicaria tan espai públic a un artista que no s’ho mereixés? Com puc estar tant en desacord amb la majoria de veus que consideren absolutament imprescindible aquesta exposició? Perquè no hi entenc. Vet-ho aquí. O perquè el que entenc sobre l'art que practiquen alguns, és una disciplina que no m'interessa gens. 

Nota: el text en cursiva esta copiat del fulletó de l'exposició. 

Llista de persones desaparegudes

        La idea d’una llista de persones desaparegudes ens remet inevitablement a la idea de catàstrofe: pot ser un accident aeri, un naufragi, un segrest o una detenció il·legal massiva. Una llista de persones desaparegudes pot incloure víctimes del que hem descrit, però també de tots aquells que abandonen la llar sense donar explicacions ni deixar rastre. En definitiva, una persona desapareguda es troba en parador desconegut, sense que es sàpiga si és viva o és morta. Les principals afectacions dels qui pateixen la desaparició d’una persona propera o amb qui mantenia algun tipus de relació poden ser greus. En algun cas, pot frenar l’accés a l’educació, provocar l’agreujament dels problemes de salut, i provocar-ne de nous, es pot arribar a perdre l’habitatge, es poden agreujar o produir diversos graus de problemes econòmics, i en tots els casos provoquen un grau d’estrès que pot anar de lleu a molt greu depenent de cada cas i del tipus de desaparició. Avui dia, també es parla del ghosting, que ve de la paraula anglesa ghost, que vol dir fantasma. El ghosting es produeix quan una persona amb qui mantenim una relació habitualment (sigui sentimental, d’amistat, laboral o a través de les xarxes socials) deixa de contestar missatges o trucades i actua com si fos un fantasma, com si hagués deixat d’existir. Qui practica el ghosting ho fa per motivacions diverses: cansament, no voler donar explicacions, canvi de vida, etc... Però sigui quina sigui la causa o la definició del tipus de desaparició, la realitat és que pot arribar a capgirar la vida de les víctimes, de tal manera que es pugui parlar d’un abans i un després en termes absoluts. 

 

     Aquests dies, repassant el mailing, he arribat a pensar que em trobava al davant d’una llista de persones desaparegudes. En queden tant poques amb les que seguim tenint contacte habitual, que donat el cas, a mi, particularment, em fa riure per no plorar. No em refereixo a l’agenda ronyosa que m’ha acompanyat durant els quasi 36 anys que porto en el món de l’art, perquè aquesta no és una llista de desapareguts, sinó un cementiri, directament. Però el mailing en el que hi ha quasi 700 fitxes, esta compost per tot un seguit de noms de persones que algun dia van passar per la galeria i ens van demanar de rebre informació, però que no tinc ni idea de qui són. Segurament, perquè només van venir aquell dia i no van tornar mai més. També hi ha un nombre considerable d’antics visitants habituals, dels que no em consta la defunció, i que, especialment després de la pandèmia, van deixar de venir. Potser perquè van canviar d’hàbits o perquè els van deixar d’interessar les activitats de la nostra galeria, però la realitat és que van desaparèixer sense deixar rastre. La causa de tot plegat, també podria trobar-se en la incidència del món virtual: la gent et visita a través de les xarxes o webs, i no cal que vinguin personalment. Però sigui com sigui, la qüestió és que fora d’un nombre reduït de noms, cada vegada que faig la tramesa d’una comunicació utilitzant la mailing list, tinc la sensació d’estar utilitzant una llista de persones desaparegudes. 

 

     Fer un dol per les persones desaparegudes és molt difícil en qualsevol dels casos, sobretot perquè no saps que ha passat exactament. Però en el meu cas, el dol pels desapareguts del meu mailing ha seguit les 7 fases establertes per a qualsevol dol: negació, confusió, enuig, sentiment de culpa, tristesa, acceptació i restabliment. I arribat aquest punt, un pensament per a tots ells: Requiescat In Pace. 

Picar pedra (o com intentar vendre als museus)

      

     El sistema d’adquisicions de les institucions públiques catalanes és relativament particular, alguns dirien particularment endogàmic. Cada any, el Departament de Cultura de la Generalitat fa una convocatòria oberta per a que artistes i galeries presentin propostes. Però si no hi ha un museu que les demandi, aquestes propostes seran desestimades a la primera. Ja fa alguns anys que una funcionaria del sistema em va advertir: “no et cansis, si no hi ha cap museu interessat en adquirir allò que presentes, ja no cal que ho facis. Per molt que ens interessi a nosaltres (la Generalitat), no podem adquirir obres que dormiran el son dels justos en un magatzem. Abans decidíem nosaltres, i tenim centenars d’obres guardades en un magatzem que potser mai veuran la llum.” Des d’aleshores, vam deixar de presentar propostes, i només en una ocasió, que un museu ens va demanar una obra concreta, ho vam fer, i la vam vendre. La resta de vegades que ho hem fet, animats per gent del mateix departament i també per algun membre d’una institució –sense poder de decisió ni influència-, però sense cap directriu de cap director de museu, la nostra proposta s’ha estavellat en el desinterès més petri. 

       Així doncs, si no formes part del nucli d’interessos dels/de les  directors/res  de torn dels museus, ho tens cru. Una vegada, li vaig comentar això mateix a una treballadora d’un museu que estava en un comitè de compres; la meva pregunta anava orientada a saber com ho havíem de fer per arribar a aquest nucli que decideix, però la resposta no va ser gaire aclaridora: “Es que nosaltres ja sabem el que volem”. Però si no volten ni ho veuen tot, com poden tenir una panoràmica real del que s’està fent a nivell artístic? Ho veuen a les xarxes? Es queden amb les etiquetes emeses pels seus assessors/res? Perquè en els 36 anys que porto treballant en una galeria, poquíssimes vegades hem rebut la visita d’un/a director/a de Museu. Aquesta és la realitat. Però ells ja saben el que els interessa, i van – si van- allà on els interessa. Tant és que l’artista proposat hagi sortit als mitjans, que hagi rebut premis i distincions, o que la opinió general de les persones que conformen el món de l’art sigui altament favorable. Res de tot això fa girar la vista als que tenen poder de decisió, perquè elles/ells ja saben el que volen. Potser és que només els interessen propostes de la corda d’allò que exposen habitualment? O ja directament allò que exposen? O artistes estrangers que, tot i que aquí no ens sonen de res ni tenen res a veure amb la realitat del país, pensen que poden donar al seu museu una pàtina de multiculturalitat, d’interracialitat,  d’internacionalitat , etc. etc. etc. ? Tot plegat, aquesta situació esta creant, en la majoria d’artistes que estan al marge, una situació d’angoixa, de ràbia, i en alguns casos de fracàs i d’impotència. Sense comptar que aquesta dinàmica no ajuda a trencar les inèrcies que mantenen a perpetuïtat els cercles tancats i les tendències que s’exposen als llocs públics. 

 

     Aquesta situació no és pas nova, sinó que ve de molt lluny. Quan jo portava poc  temps en aquest món, sempre deia que hi havia els “artistes oficials” i els “artistes de la gent”, per diferenciar els que sempre rebien el recolzament institucional i els que no, que paradoxalment, eren els que jo venia. La situació doncs, no ha canviat gaire. La diferència – i és substancial-  és que, malauradament, el món privat ha punxat i compra poquíssim. Si no, jo personalment em quedaria tant ampla, com em quedava abans, quan no necessitàvem per a res les compres institucionals. Però ara, que no és així, veiem amb impotència com es perpetua el sistema (no sé pas que ens pensàvem) i com, artistes importantíssims queden i quedaran sempre al marge. Picar pedra cada dia és massa dur, sobretot quan veus que serveix de tant poca cosa. 

Nota: La imatge que illustra aquest text correspòn a l'obra de Gustave Courbet "Els picapedrers", de 1849. Va ser destruïda el 1945, quan el camió que la traslladava al castell de Königstein, juntament amb 154 obres més, va ser bombardejat pels aliats.

A l'ombra seductora de Josep Pla

      

            Quan treballava a la galeria Joan Prats- Artgràfic, de tant en tant m’havia d’empassar algun gripau. Això vol dir que més d’una vegada el galerista programava exposicions o bé de compromís personal, o bé d’artistes a qui no sabia dir que no. Aquestes exposicions em creaven algunes dificultats perquè s’allunyaven del perfil que volíem donar a la galeria i el públic que teníem quedava desconcertat. No entenien res, i no s’acostaven. Sense comptar que tampoc teníem client per aquelles obres i jo em trobava com un pollastre sense cap, perquè no sabia com gestionar la promoció d’aquelles exposicions. Segurament això passava perquè em costava molt recomanar obres de les que  no estava plenament convençuda. De fet sempre he cregut que la compra d’obres d’art ha d’estar basada en la confiança en el galerista, i que aconsellar la compra d’obres, en les que íntimament no hi crec, seria una traïció. 

      Tot i amb això, conservo molt bon record de totes aquelles exposicions “de compromís”, perquè sempre tractava de donar-li la volta a la situació i posar-me en el lloc de l’artista. Però hi ha una de la que conservo un record especialment afectuós.  La vam fer els mesos d’abril-maig del 1997 i es titulava “A l’ombra seductora de Josep Pla”, i consistia en uns muntatges fotogràfics que havia fet Eugeni Forcano, que, a més, es recollien en un llibre que havia editat Edicions Polígrafa. Eugeni Forcano (1926-2018) va ser un gran fotògraf. De 1960 a 1974 va treballar per la revista Destino i més endavant per l’agència France Press i altres mitjans internacionals. Després es va dedicar també a la fotografia publicitària i de moda. Havia rebut dos premis Ciutat de Barcelona (1963 i 1976) i el 2012 (anys després de l’exposició de la que faig memòria aquí) li van ser atorgades dues condecoracions més: la Creu de Sant Jordi i el Premio Nacional de Fotografia. Abans de fer l’exposició, en Martí Gasull (1) me n’havia parlat meravelles. Segons ell l’Eugeni Forcano era un dels grans. Anys després i gràcies a internet (que aleshores no en teníem) vaig poder veure veure el conjunt del seu treball, i s’ha de reconèixer que era un extraordinari foto-periodista, i un gran fotògraf. Però “A l’ombra seductora...”.... era una altra cosa. El treball consistia en la silueta de Josep Pla (gens seductora per a mi) retallada en un fons negre, i a dins, en Forcano havia posat paisatges, visions abstractes i senyores en bikini. Bé, a mi em va provocar un atac de riure total quan vam desembalar les fotos, i em costava molt aguantar-me quan va venir ell a muntar. Aquell treball no tenia res a veure amb tot el que m’havia explicat en Gasull . Era un divertiment fallit, un acudit dolent, una pífia. Doble, si es té en compte que, a més de les fotografies, hi havia el llibre. Però fos com fos, m’ho vaig passar molt bé. Ell venia cada tarda, abillat sempre amb vestit complet (amb armilla) camises violeta i una creu que remetia a creences esotèriques, i era molt simpàtic. Sovint l’acompanyaven unes amigues amb les que discutia llargament sobre la sèrie de TV3 “Nissaga de poder”, de la que eren fervents seguidors. 

 

        Mentre escric això, no puc parar de riure, com aleshores. De fet, aquestes “sortides de guió” expositives poden resultar, (passat el temps) absolutament magnífiques. Si en aquell moment em va semblar que fugien de la línia de la galeria (o potser no, això s’hauria de valorar), ara s’han convertit en experiències viscudes gratificants, en records inesborrables. 

Notes:

(1).- Vegeu: Martí Gasull i Avellán, retrats d'artistes 

                    El que no s'explica quan es parla d'art

(2).- La foto que il·lustra aquest text correspòn a la postal que es va enviar com a invitació a l'exposició "A l'obra seductora de Josep Pla", i és una de les imatges de l'exposició.

Amb motiu d'un premi

      

     Conec en Toni Giró des de fa més de trenta anys, quan ell encara era un estudiant de Belles Arts i jo feia pocs anys que treballava a la galeria Joan Prats. El vaig conèixer perquè en Jim Bird, artista de la galeria, el va contractar com a ajudant quan venia a Barcelona a fer estades relativament llargues. Sovint, en Toni Giró venia a la galeria, a fer-li encàrrecs. El record que tinc d’ell d’aquella època era el d’un noi discret i servicial, involucrat en el treball d’en Bird, eficient i de tota confiança. Sempre pensava que en Jim Bird tenia molta sort de tenir aquell ajudant tant responsable.

      Amb el temps, en Toni es va convertir en un visitant assidu de les exposicions que fèiem a Joan Prats-Artgràfic. Les comentàvem; però ell continuava sent molt discret, mesurava els seus comentaris, o simplement se’ls guardava per a ell mentre observava les obres amb una mirada atenta als detalls. Reflexiu com és (i era), segur que li passaven mil idees pel cap que no em transmetia, guardant-se-les per a ell amb la seva més màxima prudència. 

 

    Els anys van anar passant, i quan vam obrir el quadern robat, en Toni va seguir visitant les nostres exposicions, fent-nos costat durant les inauguracions i els actes col·laterals que organitzàvem. Però mai, des de que el conec, em va parlar de la seva obra, ni va fer el més mínim intent d’ensenyar-me el que estava fent. Faig un parèntesi per afegir que aquesta és una tònica constant en tots els artistes que hem exposat al quadern robat. Sempre hem estat nosaltres que hem anat a les obres, mai a l’inrevés. O sigui que, el tarannà d’en Toni Giró era com el de tots els altres: prudent, reservat, modest, gens invasiu. Per lògica, vaig ser jo qui va anar descobrint, a poc a poc, la dimensió de l’obra que estava fent. Una obra personal, que reflexionava sobre el món des de la seva òptica particular, des de la seva experiència i records, des de les seves inclinacions intel·lectuals, des de les seves fílies i les seves fòbies. Una obra al marge dels temes tòpics del moment, de les tendències i les modes. Ben aviat, m’hi vaig sentir atreta per simpatia. Simpatia en el sentit etimològic de la paraula, que ve de la grega sympatheia i que ve a significar una cosa semblar a “sofrir junts” , i comporta la capacitat de percebre les emocions de l’altra, la sensació d’estar compartint un sentiment.  Les obres de Toni Giró despertaven idees que jo havia experimentat, sensacions o estats d’ànim que havia viscut, reflexions que jo també m’havia fet. El sofriment compartit és doncs una cosa positiva.

 

     Quan vam descobrir les obres de la sèrie “Revelacions”, va ser una identificació immediata. Jo em sentia exactament com tots i cada un dels cotxes en flames de la sèrie. Res podia expressar millor el meu sentiment de ràbia i impotència, sobrevivint un moment frustrant i inhòspit per a les arts visuals, especialment des de la perspectiva d’una galeria d’art modesta, sense història, fama ni grans noms. Un moment en que l’interès desinteressat (per mil motius) envers l’art contemporani s’ha fet fonedís i ha convertit la meva feina en una travessa pel desert. Per això valoro molt el premi que li ha atorgat el Gremi de Galeries per aquesta exposició. Demostra que, encara que travessem un desert ple de pedres i estèril, no estem sols. Sofrim en companyia, i això és precisament el que ens ha ajudat a arribar fins aquí.  

El circ

 

     Em vaig incorporar al món de l’art contemporani quan vaig començar a treballar en una galeria. Era jove, i portava gravats a foc uns valors que eren els que m’havien conduit fins allà. Eren els d’una estudiant aplicada, que gaudia fent el que feia i que, com que era molt exigent amb ella mateixa, no parava fins a fer les coses bé. Aquests valors doncs passaven per : coneixement + treball + dedicació completa = bons resultats i, molt important, reconeixement. El que no sabia en aquells moments, i això em va costar un daltabaix emocional considerable, era que per a bregar en el aquell món em feien falta unes altes dots que passaven per damunt de totes les altres: les dots de la política. Jo ja havia sentit moltes vegades la frase que deia en Ferran García Sevilla als seus alumnes: “No importa que el que feu sigui una merda, el que importa és amb qui et relaciones”. Doncs exactament això, que a mi en aquells primers anys m’escandalitzava, era, segurament, el més important per moure’s en l’ambient en el que jo havia aterrat. De poca cosa em servirien els coneixements, ni el bagatge que havia acumulat durant els anys d’estudiant. Jo era poc política i tenia una gran confiança amb mi mateixa. Precisament, aquestes dues característiques es tornarien en contra meu i em farien passar  molt males estones. 

 

     Per començar, vaig aconseguir que altres companyes de la galeria – especialment la que feia de directora- em veiessin com a una enemiga. Es tractava de marcar bé el terreny i fer-me entendre que, per molts mèrits que jo fes, i per molt bones qualitats que demostrés, mai em podria moure del petit terreny que m’havien assignat. I això ho van fer ignorant-me i bordant fort si m’hi acostava. Cap idea meva seria mai tinguda en compte. Jo estava per sota seu, llavors i sempre. Des del primer dia vaig veure que aquells valors que a mi sempre m’havien regit, em servirien de ben poca cosa. Perquè els que allà valien per tal de ser “algú”, no passaven pel treball, ni per la constància, ni per la capacitat intel·lectual, ni molt menys pels bons resultats. Les habilitats que s’havien de tenir eren unes altres, i ben aviat vaig veure que jo no les tenia. Això encara es va fer més palès amb la segona directora. La primera tenia el seu criteri, que encara que no coincidís amb el meu, era vàlid en altres cercles. Però amb la segona, tot es va fer molt confús. Excepte una cosa: el galerista la tenia en la màxima consideració, i això vol dir que alguna cosa feia bé, o molt bé. Encara que no sabéssim exactament quina era. Amb el temps vaig aprendre a navegar en aquestes aigües tèrboles, però per mantenir l’autoestima, vaig haver d’assumir que la meva vida començava quan baixava la reixa.  

 

     Ahir, comentant això amb un bon amic, ell ho va resoldre amb una equació en la que jo no hi havia pensat. Em va dir que si jo no hagués obtingut bons resultats (això vol dir fer moltes vendes), m’haurien fet fora a la primera. Així doncs el màxim reconeixement allà dins era, simplement, que em perdonessin la vida. Vaig ser una gladiadora, que es va jugar la vida en aquell circ, i salvar la pell era la única cosa a la que podia aspirar. Les altres dues, jugaven en una altra lliga i em miraven des de dalt. Els fantasmes polítics mai arrisquen res. Són els que, des de la grada, juguen amb el poder i sempre guanyen.       

Quan pràcticament ja no saps què dir...

      

     Fa alguns dies, un comissari d’exposicions amb qui tinc la confiança suficient com per a dir-li absolutament tot el que penso, em va demanar de filmar un breu vídeo en el que em demanarien per la meva relació amb la parella formada per Albert Ràfols Casamada i Maria Girona. La primera vegada que m’ho va demanar li vaig donar llargues perquè jo estava malalta i la última cosa del món que em venia de gust fer era, precisament, aquell vídeo. Però quan ens vam tornar a veure i va sortir el tema de nou, li vaig explicar el perquè del meu comportament esquiu, que no es devia solament a la meva malaltia. De fet, tot i que vaig conèixer el matrimoni durant més de trenta anys, i els vaig tractar professionalment durant vint-i-sis, mai vaig mantenir amb ells una conversa de qualitat. Estaven sempre molt callats, i sempre era jo la que treia temes de conversa per no fer tant feixuga l’estona durant la que compartíem espai. I tot i que jo procurava treure temes per tal que s’esplaiessin, la cosa no prosperava quasi mai. Les seves respostes eren breus, i mai donaven peu a una rèplica per part meva. Les seves paraules, tancaven el tema. Punt i final. I jo n’havia de buscar un altre, i un altre, i un altre.... Això m’esgotava, i la veritat és que gaudia poc de la seva companyia. Sempre em va meravellar la bretxa que hi havia entre la personalitat que em mostraven i les seves obres. Les obres dialogaven, obrien possibilitats, parlaven del passat i del futur, en canvi, quan els veia, ells sempre estaven plantats en un present més aviat tediós. 

 

     En comentar aquest fet amb l’autor de la proposta del vídeo, ell va treure a col·lació el cas del galerista que va ser el meu cap durant molts anys. Em va preguntar si amb ell es podia tenir algun tipus de conversa interesant, perquè ell tampoc l’havia aconseguit tenir mai. Em vaig posar a riure. Si això era possible, jo ho ignorava del tot, perquè és cert que jo mai n’havia tingut cap. Ni sobre política, ni sobre llibres, ni sobre art, ni tant sols sobre els artistes que exposàvem, ni sobre les exposicions mateixes. Sempre era jo la que parlava, i sempre era jo la frustrada, perquè prou que me’n adonava que el que li deia li interessava ben poc: quasi sempre marxava deixant-me amb la paraula a la boca. I això era així, malgrat l’infaust documental que es va orquestrar sobre ell i del que ja en vaig parlar en un altre post (1). Allà es descrivia un personatge colossal que poca cosa tenia a a veure amb el protagonista real. Com a mínim des de la meva experiència. Mai entendré tampoc les paraules d'un dels testimonis que va col·laborar i que va patir com jo el seu laconisme en matèria cultural, tot i que sí que s’esplaiava amb ell parlant de futbol i restaurants, aficions compartides per tots dos. Però això no ho va dir pas, sinó que gràcies a ell va entrar al món de l’art contemporani. Però com es podia tenir tanta barra? O, qui sap, potser era víctima d'una d’amnèsia greu, o d’un cinisme sense límits. Perquè, per força, ha de recordar qui va ser la persona que es va passar hores i hores amb ell al magatzem, parlant d’art i artistes, i no va ser precisament qui va esmentar. 

 

     Aquest comissari-amic em va animar a escriure aquestes coses, perquè si no, al cap dels anys, només quedarà la post-veritat. Quedarà allò que les parts interessades volen que se sàpiga. I la realitat, sovint, té lectures divergents a la voluntat dels narradors. 

Nota

(1).- Sota els efectes de la post-veritat

La raresa del sentiment (paisatges)

 

                

                

       Aquesta entrada rescata les notes que vaig escriure per redactar la comunicació de premsa d'una exposició col·lectiva que vaig muntar a la galeria Artgràfic els mesos de juliol - setembre  de 2011.  L'exposició va reunir 35 obres originales damunt paper d’Alfons Borrell, Joaquim Chancho, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuán i Albert Ràfols Casamada.

 

 

 

               En referir-se als paisatgistes del seu temps, Charles Baudelaire deia que, de tant contemplar, s’oblidaven d’expressar el requisit més important de l’art: el sentiment. Però quan el món exterior s’observa des de la consciència de l’artista, el sentiment és el que controla qualsevol acte creatiu.

 

                 Finestres obertes, muntanyes, camps llaurats, horitzons, imatges i trames urbanes : elements de l’entorn quotidià de l’artista són sovint (conscient o inconscientment) el tema de moltes de les seves obres. El paisatge no com a fi, sinó com a punt de partida. El mitjà: la pintura, l’autèntica protagonista. El llenguatge: el propi de cada artista, els seus colors, els seus traços, la seva composició; en definitiva, la seva manera de veure el món, el que els fa únics i diferenciables.

 

                   Al capdavall, el que ens transmeten els artistes, no és tant la representació d’aquest entorn, sinó la seva percepció. En aquest sentit, doncs, aquests elements paisatgístics adquireixen la categoria de símbols. Els xipresos d’Hernández Pijuán són molt més que xipresos, i les muntanyes d’Alfons Borrell són molt més que muntanyes. El procés d’abstracció porta inherent una considerable càrrega semàntica, que atorga a qualsevol element present en el quadre una categoria quasi filosòfica, que ens podria remetre a la metafísica de les coses simples de Leibniz. 

 

                 L’anàlisi dels diversos procesos d’abstracció proposats pels diferents artistes que reuneix aquesta exposició, ens podria portar molt lluny, a reflexions gairebé ontològiques. Ara bé, si ens quedem només amb la primera lectura, aquella que ens comunica amb les obres a nivell sensible, aquesta seria, potser, l’opció més recomanable per tal de gaudir-ne. Com diria Kant: “l’origen del nostre coneixement rau en els sentits”.

 

Latung La La en dansa

     

      L’origen dels espectacles de poesia escènica de David Ymbernon esta en les imatges. Al llarg de la seva trajectòria, cada una d’aquestes obres ha generat desenes d’obres plàstiques: dibuixos, fotografies, objectes, pintures a l’oli... A través d’aquestes obres, David Ymbernon va desgranant el que serà el futur guió de l’espectacle. Aquest guió no serà mai un text escrit, sinó una successió d’obres plàstiques, sovint amb anotacions, que els actors convertiran en escenes corpòries, en teatre, en moviment. Després d’haver travessat una etapa de reflexió personal, David Ymbernon va recuperar la dansa que practicava en la seva adolescència, i que ja llavors el va ajudar a superar reptes i adversitats. De la mateixa manera que aleshores, ara esdevindria un camí de sortida ple de llum, d’imatges i d’idees. Així es va gestar “Latung La La en dansa” una obra parateatral, amb la dansa com a eix vertebrador d’imatges i situacions carregades de poesia. En paral·lel, i a la manera de guió gràfic o storyboard, David Ymbernon creava cada una de les obres que presentem en aquesta exposició.

      Ara més que mai, precisament per la incorporació de la dansa en el seu nou espectacle, la poètica de David Ymbernon em fa recordar la del coreògraf britànic Lindsay Kemp, que em va meravellar l’any 1979 amb el seu espectacle “Flowers”, basat en una obra de Jean Genet. Lindsay Kemp també era artista. Havia après a dibuixar al costat de David Hockney al Bradford Art College, i el 1980, va ser convidat per Joan Miró a fer una exposició a la Fundació Miró de Barcelona, amb els seus dibuixos acompanyant performances i pel·lícules. La manera de treballar de David Ymbernon ens fa pensar també en tots aquells cineastes-artistes que l’han precedit. Des de Georges Méliès, a qui es considera el primer a utilitzar els guions gràfics, fins a David Lynch, que abans de dedicar-se al cinema era pintor, o Peter Greenaway. La producció cinematogràfica de Greenaway no es pot entendre sense la seva obra plàstica. La pel·lícula “El contracte del dibuixant”, per exemple, esta articulada a partir de 12 dibuixos fets a ploma. La llista de directors de cinema-artistes és llarga, i a més dels esmentats, caldria afegir des dels clàssics Fritz Lang, o John Houston, a Fellini, Passolini, Kurosawa o Derek Jarman entre molts altres. 

 

      Des de 1988, l’obra de David Ymbernon (Igualada, 1972) s’ha pogut veure a nombroses galeries i institucions. Destaquem les seves activitats més recents: “Latung La La i els 16 comensals”, obra de cuina escènica i poesia culinària amb col·laboració del xef Jordi Gavaldà i el músic Xavi Lloses, “L’inventari de Latung La La”, a Can Manyé, Alella, 2019, l’espectacle L’odissea de Latung La La”, dins el cicle teatral “El més petit de tots”, Sabadell i Barcelona 2019, i les representacions para-teatrals “Els domicilis de Latung La La”, iniciades el 2012 amb una gira per diverses ciutats europees, amb continuïtat durant el 2020 amb sessions programades al Pis-Fundació Ymbernon- Augé de Barcelona. Abans de convertir-se en una exposició, “Latung La La en dansa” es va assajar a La Lleialtat Santsenca , Can Gassol Centre de Creació d'Arts Escèniques de Mataró, Casa Elizalde ,Centre Cívic Barceloneta I Centre Cívic Parc Sandaru, abans de ser estrenada dins el Festival Dansa Metropolitana, al Teatre Alegria de Terrassa, el 19 de marc de 2023. Després de “El quadern de Latung la la “ (2015) i “Latung La La, poemes i epopeies” (2020) “Latung La La en dansa” és la tercera exposició de David Ymbernon al quadern robat. 

 

 

 

L'hora crítica

 

     Quan visitem l’estudi d’un artista ens agrada anar-hi d’hora. Això vol dir que si quedem al matí hi anirem de 10 a 11 (màxim), i si quedem a la tarda, hi anirem cap als volts de les cinc. Si podem triar, preferim a la tarda, perquè és més llarga. I això és així perquè ens agrada veure les obres amb calma, i conversar amb l’artista tranquil·lament. És important entrar al seu món sense pressa, i veure les obres bé, entendre-les i entendre el seu context; conviure amb elles una estona, per tal de veure la seva projecció. Si ens parlen, i com ho fan. De vegades, s’independitzen de l’artista i agafen vida pròpia. Tot això, ho pots veure si fas una visita a l’estudi pausada i sense pressa, i per suposat, sense mirar el rellotge. És cert, que hi pot haver directors/res d’institucions molt enfeinats/des, amb una agenda molt atapeïda, i que amb sort, podran esgarrapar una hora per visitar un artista que els interessa, i això ja serà molt. Moltíssim. Per tant, és d’agrair que facin la visita, i a ells no els hi tindré en compte que, de tant en tant, hagin de mirar el rellotge. Però els galeristes no tenen excusa. Sempre podran trobar un dia que no tinguin altra cosa a fer que passar un matí o una tarda amb un artista. 

 

     Fa anys, però, vaig conèixer un galerista que sempre, sempre, sempre, feia veure que era l’home més ocupat del món. Rarament es parava a conversar amb clients a la galeria; com a molt, els saludava corrent, quasi sense ni entrar, perquè l’esperava alguna cosa molt important i no es podia retardar ni cinc minuts. I si no tenia més remei que aturar-se una estona, no passaven ni cinc minuts que mirava el rellotge, treia l’excusa d’una reunió, i marxava esperitat. A les inauguracions, passava de pressa entre la gent, sense aturar-se ni un moment , sempre mirant més enllà dels grups, amb l’actitud de què buscava algú. Però això era així sempre. Els que només el veien de tant en tant, es podien creure que havia quedat amb algú que no acabava d’arribar, però si l’havies observat des de feia temps, ja sabies que era la seva actitud, que la qüestió era no aprofundir en cap conversa, perquè en el fons no hauria sabut gaire bé què dir. La cosa és que aquest galerista sempre quedava amb els artistes cap a la una. Jo suposava que potser després els convidava a dinar a algun restaurant, perquè això era el que més li interessava del món (els restaurants); i perquè potser amb una copa de vi a la mà, s’inspirava més en la conversa. 

 

     Un dia, em va demanar que l’acompanyés (mai vaig entendre exactament perquè). Com era d’esperar, havia quedat amb l’artista a la una. Jo vaig protestar, perquè em semblava massa tard. A més, jo no tenia un horari flexible, amb la qual cosa no m’anava bé quedar tant tard. “No pateixis”- va dir- a dos quarts de dues, màxim a les dues, ja seràs fora”. Al davant de la meva cara d’interrogació intensa, es va explicar. “Sí, dius que tens un dinar a les dues, i la visita mai dura més d’una hora. En tres quarts d’hora màxim, visita enllestida”. O sigui, que quedar a la una era l’estratagema per “ventilar-se” ràpid les visites als estudis. I per seguir fent creure que era l’home més ocupat del món, etc. etc. etc. I la gent, els que el coneixien poc, s’ho creien. 

Farsants

     

           Hi ha una categoria de persones que jo qualifico de farsants. També se’ls podria qualificar d’intrusos, però potser farsants els defineix millor. En el món de l’art, els farsants proliferen, però ells mateixos potser no saben que ho són, o si algun dia ho van saber, a mesura que han anat enganyant al personal, s’han acabat creient la seva pròpia farsa. Perquè alguns, han arribat tant amunt, que és molt difícil, per no dir impossible, que aquest fet es faci evident per a la gent corrent. Aquests farsants troben un terreny especialment adobat i propici quan la mediocritat és la norma, quan la grisor tenyeix el territori, quan els valors s’han diluït del tot, quan els objectius s’han dispersat fins a desaparèixer i la superficialitat i la falta de rigor ja ni és noten, de tant arrelats i omnipresents que estan. 

      Explicaré un cas que em va passar fa anys, però que encara sento viu. Una vegada em va visitar una artista per parlar-me del seu treball. Jo, al principi, vaig quedar entusiasmada després de la seva visita. L’artista parlava amb passió dels seus projectes, sabia desenvolupar molt bé les explicacions, i sabia amanir-les amb detalls biogràfics personals prou atractius com per acabar construint una presentació pràcticament brillant. La única cosa que em va semblar, és que parlava massa i que els viaranys pels que discorria el seu discurs eren, de vegades, una mica confusos. Tot i amb això, el seu entusiasme va fer que, a primera vista, això passés desapercebut. De fet, aquestes percepcions les vaig tenir a posteriori. Quan l’artista va haver marxat, i jo vaig reflexionar sobre tot el que havia explicat, que era molt.... potser massa. He de dir que quan jo li vaig suggerir què tot allò que explicava s’havia de veure i que podria visitar-la al seu estudi, va fer-se esmunyedissa, i mai es va arribar a concretar cap visita. 

   

     Poc temps després, aquella artista va participar en una col·lectiva, i jo hi vaig anar per curiositat, per veure si trobava aquelles peces que em faltaven per acabar de quadrar el seu discurs. Però al davant de la seva obra, em vaig quedar absolutament sense paraules. On eren aquells raonaments filosòfics, aquella profunditat biogràfica, aquell impuls de recrear la història i portar-la al present? La seva obra, no transmetia absolutament res. Era una creació maldestre, barroera fins i tot. Vaig trobar, això sí, la peça del puzle més important que em faltava: aquella artista havia creat una mena de pastitx teòric, agafant idees i coneixements d’aquí i d’allà, i fent veure que havia creat un discurs personal i original. Però tota la seva teoria delatava que alguna cosa estava en fals. Tot i amb això, el discurs abassegador i seductor de l’artista, va convèncer la majoria i malgrat que a mi em va grinyolar sempre, ella va seguir fent camí.

 

     Per tot plegat, quan veig bons i bones artistes amb discurs propi i ben travat, rigorosos, perfeccionistes alguns, que treballen amb perseverança, sense fer soroll, però que no aconsegueixen ni reconeixement, ni premis, quan ho mereixen de debò, em desespero. Em desespero en silenci i amb profunda i absoluta impotència. 

El duplicat

 

     Ja fa alguns anys, em va telefonar un comissari d’exposicions per demanar-me un favor. Estava organitzant una exposició d’un artista de trajectòria llarga i aureola mística, però local. Resulta que aquell artista volia incloure a l’exposició una obra en concret tan sí com no, i aquesta no era de localització fàcil. Tan l’artista com el comissari sabien que l’havia venut jo feia molts anys, i em demanaven ajuda per convèncer el propietari que els deixés l’obra. Tot i que vaig pensar que no era la meva feina, sinó del comissari, o de la galeria de l’artista, vaig accedir a fer la trucada al propietari i demanar-li l’obra. 

 

    Va resultar que aquell senyor estava molt enfadat. Havia rebut els fulls de préstec que li havia enviat la institució en la que es faria l’exposició, però no entenia que ningú l’hagués trucat personalment abans per demanar-li l’obra, ni per explicar-li perquè la volien, quan temps estaria fora, etc., etc. Va decidir que el que havien fet denotava una falta de professionalitat i educació fora dels límits, i es va negar en rodó a deixar l’obra. A més, la tenia en una casa al camp i no li anava bé d’anar allà per a que la recollissin. La veritat és que em va penjar el telèfon sense gaires contemplacions més. Vaig trucar al comissari per explicar-li-ho, però em va dir que insistís una altra vegada, que per a l’artista era de vital importància la presència d’aquella obra. Aquell mateix dia, també em va telefonar l’artista. La insistència en que pressionés al propietari de l’obra va ser tal, que em vaig sentir molt incòmoda. Jo ja no treballava a la galeria que (de fet) havia venut l’obra, i trobava que hauria tingut més sentit que, enlloc de telefonar-me a mi, tant l’artista com el comissari havien de telefonar personalment al propietari, i si no ho volien fer, que ho fes la seva galeria, no pas jo.  No recordo si els hi ho vaig dir així mateix, però sí que recordo que, al davant de tanta insistència, i per treure’m de sobre un tema que ni m’anava ni em venia, els hi vaig dir: “que en pinti una altra”!.

 

     El dia de la inauguració em va costar de donar crèdit al que vaig veure. L’obra estava penjada a l’exposició, i el primer que vaig pensar va ser que, finalment, havien telefonat al propietari i l’havien convençut. Quan vaig veure el comissari, li vaig dir que havia vist penjada l’obra que tant volien. “Sí... la va tornar a pintar”, em va dir, amb un mig somriure. Em vaig quedar completament en blanc, sense saber que dir.... I així segueixo, cada vegada que recordo aquella anècdota. Per a mi, i vista l’exposició, aquella obra era prescindible. Absolutament prescindible. Tampoc lluïa gaire, penjada en un lloc sense bona visibilitat, i encastada en un espai massa petit. Suposo que el propietari de l’obra no va veure l’exposició, perquè si ho hagués fet... què hauria dit? Havia comprat aquella obra com a peça única, i ja no ho era. Què hem de pensar al davant d’un cas com aquest? És lícit que un artista faci això? La veritat és que jo no tinc la resposta. Em pot agradar o no la solució, però no sé si l’artista té la legitimitat de fer una cosa així. Potser sí, i en la realitat, als museus i col·leccions particulars hi ha obres repetides o clonades. Si això s’ha fet una vegada, qui em pot assegurar que no s’hagi fet més? 

 

Crítics, queixosos, remugants i estarrufats

      Hi ha dies que les xarxes socials m’atipen. És cert que tenen coses bones, i potser hauria de precisar més: els que m’atipen  són alguns perfils de persones que arriben a fer-se carregosos a força de queixar-se uns, i de tirar-se floretes a sí mateixos, els altres. Potser perquè a alguns els conec poc i a altres gens, la visió que m’arriba d’ells a través de les xarxes (sobretot Facebook) és directament esperpèntica. Abans de continuar, faig notar que en aquest text utilitzaré el masculí genèric, perquè és evident que de perfils n’hi ha de tots els gèneres.

      La veritat  és que estic començant a deixar de seguir molts d’aquests perfils. Dec ser una persona estranya, perquè són precisament els que tenen més seguidors (!). Un d’aquests, no parava de queixar-se: malalties de tots tipus, gravíssims problemes familiars, boicots professionals... Cada post era un súmmum de greuges, que segons l’autor, salvava gràcies a la poesia i l’amor, dels que en feia gala de forma embafadora. Confesso que vaig picar l'ham, i al principi, em vaig solidaritzar amb la seva causa. Però un dia em vaig adonar que no parava de caure en contradiccions flagrants: per un cantó, explicava que la malaltia li impedia sortir de casa per fer-se unes analítiques, però dos dies després, travessava mig Catalunya per anar a un concert, o per fer un dinar idíl·lic a la platja. Jo, que estic en estat “normal”, no m’hauria vist en cor de fer els seus periples ni de broma. El detonant a deixar de seguir-lo, va ser quan vaig veure que no seguia a ningú: “0 seguint”. Però això què és? Si no segueix ningú, és perquè la única cosa que li importa de les xarxes, és seguir engreixant el seu personatge. Fora doncs. 

 

     Hi ha altres perfils que també em carreguen, però de vegades publiquen coses interessants, i per aquestes coses, malgrat tot, els continuo seguint. Però cansa una mica quan només es queixen i critiquen sense aturador, de vegades perdent els papers, sense fer gens ni mica d’autocrítica. Ahir vaig comentar el meu fastigueig a un artista amic i em va dir : “Ho entenc. Jo, si intento mirar-m’ho amb distància i ho penso fredament, tot plegat em sembla entre ridícul i graciós. És una mica com els tertulians opinadors. Probablement tenen raó en algunes coses, però no és posen mai al davant del mirall ni dubten mai d’ells mateixos”. Quanta raó. Però a més d’aquests crítics, queixosos i remugants, hi ha els que expliquen amb tot luxe de detalls i gran quantitat d’imatges com són de molt intel·ligents, cultes, instruïts, viatjats i guapos, i no es cansen de donar gràcies de com són de feliços i afortunats (gràcies per ser jo); d’haver nascut tocats per la gràcia divina. I cal destacar, per acabar, aquells perfils graciosos i desbordants de xispa i enginy, però que quan els coneixes, descobreixes que al darrera hi ha una persona trista i avorrida. Per sort, tot i que segurament són minoria, també hi ha els mesurats, els que comparteixen bona informació i que no els fa res mostrar vulnerabilitats (que no victimisme). Llegir els posts d’aquests últims, és arribar a un agradable oasi.

 

     Una vegada, en Vicenç Pagès Jordà va dir als seus alumnes que tots escrivien com si visquessin al segle passat. En els seus escrits mai apareixien les xarxes socials, i avui dia, hem de confessar que aquesta vida virtual ens influeix moltíssim. Per això aquest text, i perquè encara que les xarxes m’atipin i que de tant en tant en faci abstinència, la veritat és que les freqüento. Podria viure sense? Amb el panorama que hi ha, molt probablement sí. 

    

El dibuix com a substrat. Una conversa entre Toni Giró i Salvador Juanpere

     

      La setmana passada (dimecres 25 de gener) vam mantenir una xerrada a la galeria entre dos escultors: Toni Giró i Salvador Juanpere. De fet, va ser Toni Giró qui, ja fa molts mesos, va manifestar el seu desig d’establir un diàleg amb Salvador Juanpere, perquè s’hi entén bé, respecta la seva feina i perque, com ell, es pren molt seriosament la disciplina del dibuix. De fet, tots dos alternen dibuix i escultura, i en el conjunt de les seves trajectòries, el dibuix ocupa un espai prou important i equilibrat amb la producció escultòrica. D’altra banda, tots dos han mostrat recentment la seva obra en institucions públiques: Toni Giró a Can Manyé (Alella) i Salvador Juanpere al Centre d’Art Tecla Sala (Hospitalet de Llobregat). 

 

     A l’hora de posar títol a la xerrada, els hi vaig demanar que es posessin d’acord en un enunciat que reflectís el contingut de la trobada. Al principi, en Toni va suggerir “La pulsió pel dibuix”, però en Salvador va pensar que “El dibuix com a substrat” estaria millor, i com que en Toni ja hi estava d’acord, vam titular així la conversa. Però a mi el títol em generava dubtes. Si bé, sí que definia el treball de Salvador Juanpere, no m’acabava d’encaixar en el cas de Toni Giró. 

 

Si busquem la definició de la paraula substrat al diccionari, trobem les definicions següents: 

 

1.- Semàntica : Un substrat es una capa inferior, allò que esta sota una cosa i en dona suport.

 

2.- En la filosofia escolàstica – que vol integrar raó i fe religiosa- un substrat designa allò que resta per sota una altra cosa i que pot significar tant la substància, com el subjecte I el supòsit.

 

3.- En lingüística: Quan una llengua és substituïda per una altra a conseqüència d’una colonització o conquesta, els elements d’aquesta primera llengua estan en la segona com a substrat.

 

4.- En microbiologia: Un substrat és un medi de cultiu

 

5.- En Química: En una reacció química, per contraposició als reactius, el substrat és la substància de partida que es desitja transformar mitjançant la reacció. 

 

     Plantejada aquesta qüestió a l’inici, van estar d’acord tots dos amb el meu dubte original.  Per a Salvador Juanpere, el dibuix constitueix una capa freàtica, un torrent sanguini que alimenta la superfície i que de tant en tant emergeix. Per tant, sí que es podria dir que el dibuix és un substrat de la seva obra. Toni Giró, en canvi, va considerar que el dibuix corre en paral·lel al seu treball escultòric, i que utilitza el dibuix arrossegat pel seu interès (o la seva atracció) per les imatges. El dibuix i l’escultura expliquen coses diferents, cada disciplina fa el seu propi recorregut, i no han de coincidir per força. 

 

     Al llarg de la conversa, també van posar de manifest les diferències en les tècniques que tots dos utilitzen. Salvador Juanpere fa servir des de fa molts anys el bolígraf (Bic, de punta fina), i en Toni Giró dibuixa amb la el material aplicat directament i amb les mans. En el cas dels dibuixos de l’exposició que tenim actualment, pols de grafit. Però parlant de tècnica, tots dos van estar d’acord en una cosa: la fugida del virtuosisme. Juanpere va explicar que Eduardo Chillida fugia del virtuosisme tècnic dibuixant amb la mà esquerra. El que interessa a tots dos és el món de les idees, més que no pas la perfecció. Es tracta de donar contingut al dibuix i convertir-lo en un transmissor de pensament. Així doncs, podríem afirmar que els seus dibuixos són de tesi: van més enllà del que es veu a simple vista, tenen altres nivells de lectura. En el cas de Salvador Juanpere, els seus dibuixos, tot sovint, tenen la qualitat de dietari. En la seva obsessió de “nulla die sine linea”, expressió atribuïda a Plini el Vell, anota en un dietari el procés de treball que du a terme cada dia. Toni Giró guarda retalls de diaris o fotografies pescades a la xarxa, fins que el temps obra el seu efecte, i aquelles imatges guardades sense una finalitat concreta prenen sentit en forma de sèrie de dibuixos. També van coincidir en el monocromatisme dels seus dibuixos, sempre en blanc i negre, excepte alguna sèrie de Toni Giró, com la seva Història Natural, pintada amb iode. Com a curiositat, els vaig dir que m’havia adonat que, al llarg d’aquests anys, totes les exposicions que fem tendeixen a ser monocromàtiques, amb una majoria que es decanta al blanc i negre. 

 

     Un altre tema que va quedar apuntat va ser la queixa de que majoritàriament el dibuix és considerat un art menor en relació a la pintura o a l’escultura. Això és veritat, i jo em vaig deixar de dir que, a més, la valoració comercial del suport paper, és inferior al suport tela. Un costum establert que molts artistes han començat a deixar de banda. Perquè un dibuix ha de tenir una cotització inferior a una pintura? Només perquè el suport és més fràgil?

 

    Toni Giró i Salvador Juanpere van coincidir en la necessitat de mirar. Tots dos parteixen de l’observació. L’observació els fa descobrir els temes que després aprofundeixen. L’observació ensenya el camí, després ells, amb la seva obra el transiten. 

 

 

 

Nota: Aquest text esta fet a partir de les notes esparses que vaig prendre, però sóc conscient que al llarg de la conversa van sorgir altres temes interessants, altres camins de reflexió. Així doncs, no és un resum exhaustiu de la conversa, sinó simplement un testimoni.