dijous, 23 de setembre del 2021

La primera exposició

 


      

 

     Durant aquests mesos estranys, penso molt en els meus primers dies treballant en una galeria d’art. He de confessar que aquella va ser la meva primera feina seriosa, entenent com a tal una feina a temps complet i amb contracte. Fins aleshores, havia tingut una beca i havia fet suplències a la  facultat, havia sigut secretària d’una professora, havia fet traduccions, vigilat exàmens de selectivitat, i fins i tot un seguit de conferències sobre el tema de la tesina. De fet, no havia parat gaire, però fent un seguit de treballs temporals, ocasionals... i molts, més negres que el carbó. El meu pare n’estava una mica tip, tot i que jo gaudia d’aquelles feines d’allò més. He de dir que la feina me la van suggerir a través d’ell. El seu amic Lluis Maria Riera li va explicar que a la galeria on ell treballava tenien una baixa, i que ell havia pensat en mi. Quan m’ho van oferir, no ho vaig veure gaire clar, i vaig demanar que no em fessin cap contracte de moment perquè volia veure si allò m’agradava o no. Venia del món universitari, i no sabia de què anava allò de treballar en una galeria.

 

     La primera exposició que vaig tenir va ser una de dibuixos pre- Dau al set de Joan Ponç. Recordo que vaig pujar la reixa, i em vaig asseure a la taula, sense saber gaire bé què fer. Per descomptat, m’havia estudiat bé aquell període de Ponç, i tot el que després es va esdevenir, per poder-ho transmetre als visitants. Però aquests passaven amb comptagotes... o no passaven. Recordo hores i hores avorrida del tot, i pensant que aquella feina no anava enlloc. Feia dos anys que havien obert aquella galeria, sobretot per ensenyar obra gràfica, llibres i dibuixos i pel que semblava, n’havien fet poca publicitat, o potser tampoc hi tenien gaire interès, perquè els únics visitants que entraven, venien a veure obres del magatzem. Aquella exposició de dibuixos meravellosos, passava sense pena ni glòria, i només s’acostaven en Riera i els seus amics. Aquelles visites, i les converses que es tenien allà eren els únics moments en què l’exposició cobrava vida i, de passada la galeria. “Mira això!. Aquests de la transvanguardia es creuen molt moderns (es referia a Cucchi, Clemente, etc), però tot això ja ho feia en Ponç l’any 46”, deia en Riera referint-se a un dibuix que recordo perfectament: uns personatges esbossats amb un traç gruixut amb els braços fent una creu. Situats sobre una mena de promontori, semblaven fosforescents. Deia el mateix de les moltes cares expressionistes i primitives que va dibuixar l'artista durant aquells anys. Però aquestes coses només les deien ells i un amic meu que era un admirador fervent de Joan Ponç, perquè va ser precisament a través seu que es va introduir al món de l’art. “Si pogués te’n compraria un”, deia cada vegada que venia.

 

     No recordo a quin preu veníem els dibuixos. Els arxius es van quedar allà quan vaig plegar, però sí que recordo que eren cars. Un dia, passada ja l’exposició (sense pena ni glòria), ens vam tornar a mirar els dibuixos amb aquest amic. Estava enamorat d’un parell, però no els podia pagar. “Fixa’t,- li vaig dir jo- No te’ls quedis, que estan tots ratats”. Els voltants del paper estaven malmesos, no sé si menjats per les rates (al magatzem n’hi havia) o per insectes. Llavors vaig tenir una idea. A la tarda, vaig fer venir al gerent i li vaig ensenyar els dibuixos: “Fixa’t, estan fets pols. Així no es poden vendre... Però hi ha un noi que se’ls quedaria... perquè no li deixem a meitat de preu? Això no ho podem vendre... falta la meitat del paper!”. El gerent hi va estar d’acord, i el meu amic va poder comprar els Ponç. Passats els anys, encara recorda la meva pensada i riem tots dos. Tant de bo jo també m’hagués comprat un d’aquells dibuixos ratats!.