dilluns, 21 de juny de 2021

La maleta de Harry Haller

  


 

 

     L’any 1985 em van donar una beca per anar a fer un curs superior d’alemany a Schwäbish Hall, un poble al mig de la Selva Negra, a una hora de Stuttgart. Aquell any va ser especialment fred, es van produir nevades abundoses a bona part d’Europa. El meu curs començava el 3 de gener, i en arribar a Alemanya, una impressionant capa de neu ho cobria tot. Quan el tren es va aturar a l’estació de Schwäbish Hall, jo estava ben desorientada perquè havia travessat un paisatge nevat, sense gaires punts de referència, amb una llum grisa que ho feia tot uniforme. L’estació de Schwabish Hall era més aviat petita, però hi havia una guixeta, una habitació-taquilla per desar equipatges i un encarregat que va ser qui em va indicar el camí per arribar al meu destí. Després de caminar uns cent metres, en girar un revolt, vaig veure el poble al fons d’una petita vall, voltada de boscos d’avets coberts de neu. Era la primera vegada que viatjava sola i allò em va semblar un somni.

 

      Em va tocar un professor molt simpàtic que es deia Klaus Knipp. Als matins fèiem classe de gramàtica i a les tardes de literatura alemanya. Després de les classes, establíem llargues tertúlies amb el professor. El primer dia, a tots ens va fer la mateixa pregunta: “Heu vist la maleta H.H. a l’estació?”. Cap de nosaltres s'hi havia fixat, i llavors ens va explicar una història.

 

     Es veu que un dia de ja feia temps, un home s’havia presentat a l’encarregat de l’estació. Portava una maleta negra, gran i molt pesada, amb les inicials H.H. daurades al centre.  Li va dir que havia de fer un viatge, i va preguntar si podia deixar la maleta a la taquilla fins que tornés. L’encarregat li va dir que si, i ell mateix la va desar allà. Quan va sortir, l’home ja no hi era. Van passar els dies, les setmanes i els mesos. L’home de la maleta no tornava i l’encarregat de l’estació es va començar a inquietar. Cada dia la mirava i es preguntava que hi deuria haver a dins. Un dia, la seva curiositat va poder més que la seva prudència i la va obrir. La maleta estava plena de quadres, fotografies i fins i tot alguna escultura.

 

      Durant el curs, vaig agafar el tren cada cap de setmana per anar a Stuttgart a veure exposicions o de compres. Un dia que la porta de la taquilla estava oberta, vaig veure la maleta. Les inicials H.H. brillaven en la foscor. Quan va acabar el curs i vaig tornar cap a Barcelona, la maleta seguia allà.

 

      L’estiu següent vaig tornar a Schwäbish Hall, aquest cop de vacances. Vaig visitar el meu antic professor i li vaig preguntar per la maleta. “Ja no hi és -va explicar-. Un dia es va presentar l’home que l’havia deixat. Va dir que era en Harry Haller *, i que venia a recollir la maleta. I aquí es va acabar la història".

 

     Des d’aleshores, sempre m’he recordat d’aquella maleta, i del personatge misteriós que va posar a dins les seves obres d’art... Deurien ser, potser, les seves úniques pertinences, allò que el feia ser qui era, el que el lligava al seu passat, a la seva memòria. Si pensem una mica, tots tenim coses, objectes d’art o no, que ens han obert camins, o que ens fan recordar. Coses que volem preservar i que segurament ens sobreviuran. Una vegada vaig pensar en fer un bloc, i compartir totes aquelles obres d’art del meu entorn que tenien un significat per a mi. Més tard, vaig pensar que seria un bon tema per a una exposició. Sigui com sigui, la maleta de Harry Haller ha perviscut en el meu record, i les preguntes sobre el què contenia i perquè, també. I aquest record, per sí sol, ja és una porta oberta.

 

 

 

 

 

 

* Curiosament, el protagonista de la novel·la de Hermann Hesse El llop estepari, es deia Harry Haller. Vivia en unes golfes, envoltat de quadres, fotografies i records. Les sigles de Harry Haller són les mateixes que les de Hermann Hesse, es diu que es tracta d’una referència autobiogràfica