dijous, 26 de maig del 2016

Sobre l'obra de Joan Furriols

     


     Joan Furriols (Vic, 1937) hauria de ser considerat, sense cap mena de dubte, com un dels artistes més destacats de l’art català d’avantguarda. En canvi, encara és un gran desconegut; no només entre el gran públic, sinó entre els col.leccionistes i aficionats a l’art. La seva obra ha seguit, al llarg dels anys, el fil de l’evolució de les diverses tendències de la segona meitat del segle XX, sense haver estat mai a primera línia, i fins i tot podríem dir que sense sortir de casa. Durant molts anys, especialment en el nostre país, dedicar-se a l’art no era una cosa fàcil i Furriols va haver de compaginar l’activitat artística amb el desenvolupament del negoci familiar. Des dels seus inicis, cap als anys 50, es va sentir atret per tots aquells artistes que obrien nous camins, i va participar en les diverses activitats que es van organitzar al Cercle Maillol, a l’Institut Francès de Barcelona, i al Club 49. La seva obra es va exposar en els Salons d’Octubre, al costat de la d’artistes com Joan Ponç, Josep Guinovart, Antoni Tàpies, Josep Mª de Sucre, Enrique Tàbara i Romà Vallès, entre altres. Furriols s’ha dedicat al seu art d’una manera més privada que altres artistes, però amb una constància i un rigor de tal magnitud, que el conjunt de la seva d’obra és extens i sòlid, i ens revela un artista d’una dimensió destacable.

     En aquesta exposició, formada per 17 obres sense títol, hem volgut mostrar no només els treballs recents de Furriols, sinó també alguns d’anteriors, que ajuden a comprendre el particular rerefons de la seva poètica, i la coherència de la seva trajectòria. És una artista que encara s’ha de donar a conèixer, i per la seva vigència, creiem que és imprescindible mostrar algunes de les obres anteriors.  L’obra de Furriols és difícil de classificar en una disciplina concreta, però respon des del principi als seus plantejaments estètics i conceptuals. Constitueix una reflexió contínua sobre l’espai i els seus límits,  sobre el temps i el seu transcórrer. I tot plegat a través d’un altre dels eixos del seu treball: l’ordre; entès com a la disposició dels elements que configuren l’obra. El seu procés d’investigació el porta a utilitzar i intervenir en els materials més diversos, a perforar planxes de ferro, a realitzar incisions sobre fusta, i a plegar papers de qualitats diferents. El resultat presenta un espai transfigurat, que tant pot ser real com metafísic. En  les seves obres objectuals, construïdes com si es tractessin de natures mortes, Furriols atorga una nova vida als objectes que, anant més enllà de l’obvietat,  esdevenen profundament enigmàtiques.


     El conjunt de l’obra de Joan Furriols, gaudeix d’una naturalesa fràgil i íntima, potser fruit del seu treball silenciós i solitari. La seva poètica ens transmet una austeritat greu, no exempta de transcendència.  Se’l podria relacionar amb el minimalisme, l’espaialisme o l’esencialisme poètic. Recentment s’ha pogut veure en tres exposicions retrospectives: Joan Furriols. Pensar amb l’espai organitzada per diverses entitats de Vic l’any 2007, Joan Furriols, el lloc del temps, Centre d’art Tecla Sala, l’Hospitalet de Llobregat, 2010, i El sentit del buit, Museu de Montserrat, 2013.

dilluns, 16 de maig del 2016

Punk?

     

     Visitant l’exposició Punk. Els seus rastres en l’art contemporani, que es pot veure des d'ara fins al 25 de setembre al Macba,  em va venir a la memòria una anècdota de fa molts anys, quan treballava a l’altra galeria. Va ser al davant de l’obra d’Itziar Okariz: Pixar en espais públics o privats, quatre fotografies nocturnes d’una dona orinant dreta al mig del carrer. La cartel·la informava que l’obra pretenia subvertir dues nocions de normativitat associades al civisme i la urbanitat i la relacionava amb el punk perquè posava manifestament en qüestió les normes establertes. L'anècdota va passar un dissabte a la tarda, quan vaig veure una parella rient al carrer, al davant de la galeria. La dona estava entremig de dos cotxes aparcats i l’home li aguantava la bossa. En veure-la, vaig pensar que potser havia perdut alguna cosa. Jo la coneixia, era la dona d’un col·leccionista vingut a menys. Figurava que era de casa bona de Madrid, filla d’un antic ministre franquista. Després de les rialles, van entrar a la galeria. “Me estava meando – va dir- i no podia aguantar más”. Els meus companys i jo vam recordar aquesta anècdota durant molt de temps, i l’he tornat a recordar al davant de l’obra d’Itziar Okariz. De vegades, quan es tracta de denunciar les normes establertes d’una manera tant evident, es pot estar a la frontera perillosa del no res. No crec que la dona del col·leccionista tingués una actitud punk, es veia clarament que anava beguda, i que, per l’educació que havia rebut, es sentia per sobre del bé i del mal.

     El seu acompanyant, anys després, va comprar una fotografia en la que hi havia un guant de boxa amb una ploma d’au, de les que es feien servir abans per escriure. Es va declarar fervent admirador del fotògraf, fins que un dia em va telefonar. Estava molt alterat, i expressava una violència verbal perillosa. Pretenia que li donés el telèfon del fotògraf. Deia que aquest li havia arruïnat la seva carrera, i ell volia acabar amb la seva.  Es veu que aquest l’havia denunciat per haver utilitzat una idea seva per a la campanya publicitària d’uns grans magatzems. Vaig pensar que, com la seva amiga, havia actuat creient que estava per sobre del bé i del mal. Ahir, en l’exposició sobre el punk, em van venir a la memòria les dues anècdotes,  i per primera vegada, em va semblar curiós que aquell individu hagués comprat la fotografia del guant de boxa. Tot i que de manera elegant i continguda, aquella fotografia portava implícita la violència que havia manifestat el seu propietari. Actituds punk?  

     Vaig anar a visitar l’exposició sobre el punk, empesa per l’entusiasme amb el que l’havia recomanat una bona periodista cultural. Reconec que el comissari havia fet una feina extraordinària, fruit d’un intel·lecte molt hàbil. Però si bé la tesi de l’exposició era prou brillant, i es fonamentava en assajos solvents, no vaig ser capaç de trobar ni una sola obra que tingués entitat artística per se; que transmetés tot el seu desesperançat missatge, sense haver de llegir les cartel·les. Tant sols un dia després, sóc incapaç de recordar la majoria de les obres, excepte algunes que utilitzaven la violència, el terror o la malaltia dels altres en benefici de l'artista. Es tracta d’això, no?. En canvi, he retingut perfectament un discurs que em feia veure com a fonamentals,  obres amb una càrrega semàntica similar a la de les anècdotes que acabo d’explicar.  Si non è vero è ben trobato? Tal vegada.