dissabte, 28 de desembre del 2019

Com si Barcelona fos Combray

     



     Durant els darrers mesos he tingut el privilegi d’endinsar-me, una estona cada vespre, en la Barcelona dels anys 30. La meva bona amiga Marta Cervelló em va deixar llegir els diaris íntims del seu oncle-avi, l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, que ella havia transcrit, tot afegint-hi informació complementària sobre els fets i els personatges que s’hi esmenten. Una feina ingent, abordada amb un rigor fora de sèrie, a la que s’hi va dedicar durant més de dos anys, i que li va permetre donar llum i color al passat de la seva família i tornar-li la veu a un arquitecte que l’havia perdut massa jove, en morir amb 48 vuit anys després de no haver superat una intervenció quirúrgica.

     I com si Barcelona fos Combray, i Antoni Puig i Gairalt el Swann de Proust, he fet, a través dels seus diaris, una mena de viatge sentimental enllà del temps. Perquè aquests diaris a mi m’han semblat una novel.la amb tots els ingredients de “A la recerca del temps perdut”. L’argument no és altre que l’encadenament  de tots els components professionals, psicològics, filosòfics, socials, sentimentals i eròtics que Puig i Gairalt va desgranant al llarg de les més de vuit-centes pàgines del diari. La seva lectura ha significat la reconstrucció d’una vida en un viatge imprevisible a través del temps guiat per la doctrina estètica del seu protagonista, que, de la mateixa manera que Proust, creia fermament que l’art era la vida veritable. Acompanyada de la banda sonora del mateix Puig i Gairalt al piano, que, a casa seva o al seu despatx, interpretava cada dia obres de Mozart, Bach o Beethoven, he fet una immersió sense precedents a la Barcelona dels anys 30. Una immersió total, amb múltiples punts d’atenció, retrats humans, reunions socials i reflexions estètiques. He assistit als espectacles de varietats de l’Olympia, a les sarsueles del Teatre Novetats, a les òperes de Wagner al Liceu i a tots els concerts de l’orquestra Pau Casals (amic i client de l’autor) al Palau de la Música. També he entrat als restaurants El Oro del Rhin, la Casa Llibre, La Lluna i Les 7 Portes, i he vist els menús que s’hi servien. I com a nexe d’unió de tot l’entramat, la música, l’art i la literatura, veritables refugis íntims de l’autor. Especialment interessat en la cultura clàssica, va llegir i estudiar a fons tant autors com Séneca o Plaute, com tot l’art i sobretot l’arquitectura. Però també llegia Joseph Conrad, André Gide, Jean Cocteau, Paul Morand, Jean Babelon, Jules Renard i nombrosos escrits sobre arquitectura i jardins, tema que li interessava especialment. Amic de molts artistes, freqüentava les inauguracions del moment, sobretot les de La Pinacoteca, i va fer una col.lecció d’art amb obres de Vayreda, Benet, Mallol, Pruna, Togores, Rebull, Mercadé, Martí Alsina, Sunyer, Galí, entre molts d’altres.

    La lectura d’aquests diaris ha estat una experiència trasbalsadora. Com si una memòria involuntària i prestada m’hagués retornat a un passat que no he viscut. Això ho provoca la bona literatura, quan transcendeix el temps i toca el cor de la gent. Llegir aquests diaris ha estat molt més que obrir una finestra a la Barcelona d’aquells anys i veure com era i com s’hi vivia. Ha estat reviure un passat talment com si l’estigués recordant. Com deia el meu professor José Maria Valverde, les coses no es comprenen a fons fins que no ens hem distanciat de la percepció el suficient com per a conceptuar-la i fer-la comunicable. La poesia és l’emoció en el record, i aquests diaris són una part poètica de la nostra història.

dimecres, 4 de desembre del 2019

Entre les pagines d'un libre (II)

                                                                                                            
     

    

      Fa uns dos anys vaig trobar uns fulls d'un diari que havia començat a escriure fa quasi 20 anys, i ja en vaig transcriure un fragment aquí (1). Avui en penjo un altre. M'he tornat a topar amb aquestes pàgines i em fa gràcia llegir-les. Penso que les coses no han canviat tant, i m'alegra que ara no he de defensar coses en les que no crec (gran cosa!). 

                                                                                                 Barcelona, 24 d’octubre de 2000


     Molta gent pensa que jo ocupo un lloc privilegiat per poder observar l’evolució de l’art contemporani. Però la majoria de les vegades, des de fa alguns anys, penso que estic malbaratant la meva vida. Ha estat dur adonar-me de que, en aquest món, poc importa que l’obra tingui un interès per sí mateixa. Ha d’haver-se creat tot un entramat de relacions per tal de que l’obra esdevingui una “marca”. Jo he lluitat per treure a la llum artistes en els que he cregut de veritat, he arribat a vendre exposicions senceres, però no he aconseguit que les altes esferes de la galeria on treballo em facin el més mínim cas: no presenten aquests artistes a les fires, ni compten amb ells quan han de fer ofertes a institucions nacionals o internacionals. És com si no existissin per a ells, com si els “sentits”, que haurien de ser la seva qualitat més activa, només els fessin nosa. Jo pateixo de forma molt directa aquesta situació, sobretot perquè veig que aquí només es fa cas a tot el que ve de fora, a tot el que diu segons qui. Sense la capacitat d’imposar artistes propis, es va a la mercè del dictat dels “gurus” de torn. Potser és certa la frase de l’artista X: “No importa que la teva obra sigui una merda. El que importa és amb qui et relaciones”. Ell ho va aprofitar durant uns anys, però quan aquestes relacions van deixar de tenir poder, els seus preus desorbitats es van anar desinflant, i el seu pes específic dins el panorama artístic local va anar minvant...fins quasi desaparèixer. Dins d’aquest context, i en l’entorn d’aquesta galeria, la meva creença en les possibilitats de triomf d’un art sincer de debò, és cada vegada més dèbil i a estones experimento una impotència paralitzadora. Val la pena que m’esforci tant en proposar artistes genials? En vendre les exposicions senceres? .... Si fins i tot sembla que això sigui contraproduent!

     Aquest matí han entrat només dues persones a la galeria. Han entrat i sortit sense dir res. Em pregunto què pensa tota aquesta gent anònima que passa per aquí sense fer cap comentari. Com poden quedar estímuls per travessar la porta sabent les coses com van? Però les persones que no ho saben, encara tenen la curiositat intacta. O qui sap si ja han estat absorbits pel sistema, i creuen cegament que allò que veuen és l’Art en majúscules? Potser sóc jo la que s’equivoca?  Un amic meu afirma que si hagués de comprar un quadre, ho faria d’un artista mort i enterrat. Com el meu professor, Santiago Alcolea (2), que un dia em va dir que el secret de que ell gaudeixi tant escrivint sobre pintura, és que sempre ho fa sobre artistes morts. A mi això no m’anima gens. D’una banda perquè a la galeria només es treballa amb artistes vius, i de l’altra, perquè ningú em pot assegurar que, en temps passats, les coses anessin d’una altra manera.

Notes