dijous, 26 d’octubre del 2017

Aquelles reunions dels dissabtes

     



     Avui compartiré el record d’una experiència que em va fer veure les coses d’una altra manera, lluny del misticisme i de la visió romàntica del món de l’art que m’havia donat la formació acadèmica. He de reconèixer que en aquell moment, vaig tenir sensacions complicades de racionalitzar. Però la història de veritat, és la que passa entre bambolines.  

     A la galeria en la que treballava en aquella època –parlo de finals de l’any 1987- hi tenien lloc, cada dissabte al matí, unes reunions molt particulars. Cap a les onze del matí, es trobaven el poeta Joan Brossa i tres dels seus col.laboradors més pròxims d’aquell moment: en Manel Viñas, en Lluís Mª Riera i el Sr. Martínez. Val a dir, que, tot i que ja s’havien realitzat algunes exposicions de poemes objectes i poemes visuals, en Joan Brossa encara no gaudia de la popularitat que tindria després. Era conegut i respectat, però per cercles molt reduïts i, sobretot, per la seva obra poètica i teatral. El coneixement de la seva obra plàstica no havia transcendit més enllà dels seus seguidors més incondicionals. El motiu d’aquelles trobades era realitzar una mena de “think tank”, o “brainstorming”, com es diria ara. En cada trobada, en Brossa els apuntava possibles idees per a poemes visuals, i en Viñas i en Riera, es passaven la setmana recorrent botigues i parades dels encants, per trobar objectes susceptibles de ser re-llegits i adaptats per part del poeta, en poemes objecte. En Martínez era l’encarregat de materialitzar-los: era qui trobava la solució tècnica. En definitiva, era el que foradava la copa per passar-hi cargols, i el que enganxava els claus als martells. Al principi, els objectes no tenien títol, després en Brossa els titulava i prenien sentit. En Viñas i en Riera, de vegades, venien carregats amb objectes que en Brossa no els hi havia demanat, però que ells creien que sí que es podrien convertir en poemes. Recordo especialment un dia, en què en un dels dos –no recordo qui- va aparèixer amb una trompa d’elefant de goma. Crec que l’havien comprat a l’Ingenio, d’on eren uns clients assidus. Altres vegades, els objectes que portaven, que sí que els hi havia demanat, no li agradaven, i llavors les discussions duraven tot el matí. Més d’una vegada, sortien frustrats i emprenyats perquè la trobada no havia estat del tot productiva.

       Un dia, el Sr. Martínez,  que normalment es dedicava a encolar, foradar i prou, em va ensenyar una cosa. Havia portat un ribot de casa seva –abans havia sigut fuster- i l’havia posat al damunt d’una baralla de cartes escampades en filera. “Caram!”- vaig dir-li- “Aquest és molt bo!.  Sobretot ensenyi’l!”. La idea del Sr. Martínez es va convertir en l’objecte  “Camí de cartes”. De fet, costava saber on començava la idea d’en Brossa i on acabava, perquè tots deien la seva, i en Brossa, de vegades, si veia que la idea era bona, els feia cas.

     Poc després de l’exposició de Joan Brossa que es va fer a Munic, van traslladar el magatzem de la galeria –on es feien les reunions- a un barri allunyat del centre, i als col.laboradors d’en Brossa no els anava tant bé d’anar-hi. Amb el pas del temps, també havien tingut les seves divergències. En Viñas, que era molt primmirat (tenia una empresa de bijuteria) deia que en Martínez era massa barroer en la realització dels objectes (tenia raó) i per una cosa i per l’altra, aquelles reunions es van acabar.
     Han passat trenta anys des d’aleshores, però crec que, per més temps que passi, quan vegi poemes objecte de Joan Brossa pensaré sempre en les trifulgues d’aquells matins de dissabte.

         




dimecres, 11 d’octubre del 2017

Jesús Galdón i les continuïtats discontínues.

     



     L’exposició Continuïtats discontínues esta formada per dues sèries d’obres sobre paper, titulades Arrels i Discontínua. Totes dues sèries desgranen les reflexions de Jesús Galdón (Barcelona, 1967) sobre la idea de cultura universal, i sobre la manera amb la que s’ha construït el relat històric. Des de temps remots, la humanitat s’ha servit de fragments, de ruïnes, de documents, sovint dispersos, per tal de reconstruir l’argument de la història i trobar les arrels que li són imprescindibles per a conèixer-se, identificar-se, i per tant, evolucionar. Aquesta preocupació al voltant de la discontinuïtat de la continuïtat, no és exclusiva d’aquestes dues sèries de dibuixos, sinó que constitueix un dels eixos de  la seva obra.

     Els dibuixos de la sèrie Arrels, posen de manifest la importància dels orígens de les coses, siguin conscients o inconscients. Els coneixements, de la mateixa manera que les arrels del món vegetal, es creuen entre ells per tal de generar-ne de nous. Tot el que passa esta connectat, tot té un origen. De la mateixa manera que les branques d’un arbre estan connectades a les arrels a través del tronc, les nostres mans o la nostra veu estan connectades al nostre interior o a la nostra memòria a través del cos. Les arrels són el lloc on s’originen totes les coses, i a la vegada estan connectades a altres arrels, i així fins a l’infinit, però establint sempre un cercle de relacions, en una referència inequívoca a la idea d’etern retorn. Galdón fa referència a les arrels del llenguatge escrit i pictòric a través d’uns filacteris que formen un brancatge i que porten llegendes escrites o que representen els colors primaris.

     La sèrie Discontínua fa referència als fonaments del coneixement, que poden tenir dos orígens: el genealògic i el cultural.  Pren com a motiu dues figures escultòriques de la Grècia clàssica, el Moscòfor, i l’Ornite que representen allò masculí i femení. En realitat representen una mena d’Adam i Eva, una parella inicial, uns pares primigenis i anònims, que ho són, a la vegada de tots. També simbolitzen la idea de transmissió cultural a través d’una arrel comuna. Com a contraposició i complement a aquestes dues figures, Galdón ens proposa una altra figura sorprenent: una escombreta de WC, elevada a la categoria de símbol, un instrument que permet recollir les deixalles de la història i per tant, començar a construir el relat cultural.


     L’obra de Jesús Galdón s’ha pogut veure recentment a “Història de l’art sense noms”, Arts Santa Mònica (Barcelona, 2013), “Filacteri d’infrallengua”, instal.lació basada en el llibre homònim de Carles H.Mor, Biblioteca de Catalunya (Barcelona, 2016), i “Les ombres del temps”, intervenció al Castell de Montjuic (Barcelona, 2015-2016). També és l’autor de la placa commemorativa a totes les víctimes del nazisme, encarregada per la Generalitat de Catalunya amb motiu del 72è aniversari de l’alliberament del camp de concentració de Matthausen (2017).