dijous, 31 de maig del 2018

"La vetlla"


     



     Quan en Salvador Juanpere ens va dir de passar el video “La vetlla” a la galeria, li vam dir que sí de seguida perquè vam veure que a ell li feia molta il.lusió. Ens va explicar que durant  una exposició que va fer a Sant Cugat, havia conegut a Jordi Lara, escriptor i creador audiovisual (entre moltes altres coses), i que aquest li havia proposat que vetllés la primera nit que l’escultura “Socle des formes” passaria en el seu enclavament definitiu, la plaça Augusta de Sant Cugat i que ell ho filmaria. En Salvador ens havia explicat que havia estat una nit llarga i difícil. S’havia dut un sac de dormir, però l’escultura no era gaire còmoda per jeure-hi. De tota manera, s’havia deixat seduir per la idea de Jordi Lara, perquè d’alguna manera, sentia aquella escultura com si fos una filla: una obra que va sortir d’ell mateix, però que es mereixia viure la seva vida i relacionar-se amb el món per si mateixa. Va semblar-li prou important acompanyar-la en aquestes primeres hores, de la mateixa manera que va vetllar el seu pare mort, abans d’acomiadar-se definitivament. No obstant, el seu entusiasme per aquest video-poema, no va ser suficient per a que ens imaginéssim què era el que veuríem exactament, i en el fons, jo tenia una mica de por de que ens resultés avorrit. Probablement, això és el que deurien pensar els receptors de les invitacions que vaig enviar, perquè va venir poca gent. I tot això, perquè no coneixíem en Jordi Lara.

     “La vetlla” ens va atrapar (als pocs que hi érem) des dels primers segons. Els preparatius a l’estudi, en Salvador dirigint-se en vespa a la plaça, després preparant l’escultura, mirant-la, tocant-la. La vida continuava al seu voltant; la gent passava per la plaça, aliena a l’artista i a l’escultura. A poc a poc, es va anar fent de nit. Va passar una noia i es va aturar a parlar amb l’escultor. Uns gats de carrer se li van acostar encuriosits, mentre ell menjava un entrepà, però van marxar poc després. Una parella va pujar a sobre l’escultura; ella cantava, ell tocava la guitarra. Cantaven una cançó sobre el Che Guevara. Finalment, l’escultor va pujar a dalt de l’escultura i va jeure per passar-hi la nit dins un sac de dormir. El bar de la plaça es va anar quedant sense parroquians, i finalment l’encarregat va tancar els llums i va marxar. L’escultor es va quedar sol en la seva vetlla, amb la companyia dels sorolls de la nit i la tènue llum d’un fanal que deixava endevinar les formes.

     Els que vam assistir a la projecció ens vam quedar absolutament commoguts. Aquell curt ens havia atrapat sense adonar-nos. Ens havia arrossegat a viure l’experiència del seu autor i el seu protagonista. Vam sentir el neguit de l’escultor mentre col.locava l’escultura al seu lloc, el silenci i la solitud de la nit, el fred, el cansament que causa l’haver-se d’estar moltes hores en un mateix lloc, la malenconia d’haver de separar-se de l’escultura per sempre. Després de la projecció, en Jordi Lara ens va explicar que ell simplement havia fet parlar a la realitat. Havia posat la càmera, i havia deixat que les coses passessin. També ens va dir que de fet, quan van començar a filmar, no sabien ben bé, què estaven fent, però el que sí que sabien, és que havien de fer-ho. Això no és altra cosa que el que fan els poetes, o els artistes. I tant en Jordi Lara com en Salvador Juanpere són totes dues coses.