dimecres, 14 de juliol del 2021

Notes per a una visita comentada a "La maleta eqr"


  

Els artistes s'esmenten seguint l'ordre del recorregut de l'exposició.

 

Quan vam veure els equilibristes de Daniel Berdala ens hi vam identificar de seguida. Ens sentim exactament així: passant la maroma, a la corda fluixa. No sabem si arribarem a l’altre extrem o caurem daltabaix. Per això vam penjar la seva obra Retornant a l’horitzó a l’entrada; és la nostra contingència. L’arribada al nostre horitzó, una aventura incerta.

 

El dibuix de David Ymbernon Llibre d’acció Carles Hac Mor és un homenatge al poeta que va ser referent de l’artista. Un globus vola amb un llibre lligat, però sobre el globus hi ha un petard. Quan el petard exploti, també ho farà el globus, i el llibre caurà al terra. Aquest dibuix ens parla de l'efímer, de l'accidentalitat, i de la causalitat. Les coses sovint són com són per una cadena de successos, de vegades absurds.

 

Les fotografies de Jordi Casañas són un recordatori de que la realitat més prosaica pot ser poètica si sabem mirar-la: uns arbres que es reflecteixen en una planxa metàl·lica del terra, o una vista de Barcelona captada dins un cartell arrugat pot convertir-se en una metàfora de com veiem la ciutat: grisa, rebregada, fosca...

 

Les fulles de Fiona Morrison són un oasi: fresques i vivificants. La superposició d’imatges ens parla dels records i les vivències que es superposen en la nostra memòria i de vegades es converteixen en una altra cosa molt més complexa.

 

Cigrons, llenties i regals de Jordi Lafon, ens parla de la metodologia de l’artista i de passada del seu missatge. Lafon guarda els papers amb que li emboliquen les llenties i els cigrons, i papers de regals diversos. Emmarca aquests papers en una vitrina i els converteix en testimoni i a la vegada memòria. De la mateixa manera que les fustes d’una taula de despatx abandonada esdevenen a De restes, en un paisatge: potser una valla, o un edifici... Un collage enigmàtic que ens fa despertar la imaginació.

 

Jesús Galdón envolta de cintes daurades una troballa (l'accident) que va ser el punt de partida d’una sèrie d’obres meravelloses sobre el tema de les arrels, i que ja vam exposar a la galeria la tardor i l’hivern del 2017- 2018.  El seu accident va ser una arrel de gerani trobada al carrer, que ara esta en una peanya, flanquejada per dues cintes daurades. Però qui compri aquesta obra, haurà de posar-hi el seu accident, la seva troballa: una fotografia, una pedra, un llibre...qualsevol cosa significant en la seva vida que mereixi ser emmarcada convenientment.

 

La mirada vers la història de l’art és una constant en l’obra de Salvador Juanpere. A Ceci n’est pas la pipe de Brancusi, es refereix tant a l’obra de Magritte Ceci n’est pas une pipe, com a la pipa del propi Brancusi, que Juanpere reprodueix de forma escultòrica. Per la seva banda l’obra Puntelli nº 51/2, forma part de la sèrie dedicada als puntelli i que ja porta temps realitzant. Els puntelli són aquells elements estructurals de les escultures, que la nostra mirada esborra, però que són fonamentals per a que l’escultura s’aguanti i es mantingui estable. Juanpere els aïlla i els converteix en protagonistes.

 

Les dues fotografies d’Amparo Fernández formen part de la sèrie Flor de Lotus, un treball d’investigació que va fer al jardins de Mossèn Cinto. Va fotografiar la gestació de les flors de lotus al fons de les basses, adonant-se de que estava fotografiant un univers dins un altre, a la vegada que s’adonava que la vida es gesta en la foscor. La flor de lotus és planta sagrada en les religions orientals, perquè, igual que l’esser humà, neix al fang, travessa les dificultats i s’eleva finalment buscant la llum. Encara que les seves fotografies puguin semblar abstractes, no ho són: la realitat sempre esta present.

 

 Moltes de les obres significatives de la història de l’art ens han arribat fragmentades. A través dels fragments, hem hagut de reconstruir-les, d’imaginar-nos com eren. Els fragments de l’Elena Kervinen ens parlen d’això de la importància del que queda, però també d’allò que falta. Amb subtils dibuixos a llapis sobre el marbre, Elena Kervinen ens parla de la llibertat mitjançant els dibuixos de plomes, o de l’efímer de l’existència (La vida de la libel·lula).

 

La imaginació subversiva d'Oriol Jolonch ens és útil per donar forma a les preguntes de l’existència actual. A través d’un personatge imaginari anomenat Mr Jones (que no és altre que el propi Jolonch fotografiat d’esquena amb abric negre i barret de copa) Jolonch imagina situacions enigmàtiques fruit d’una reflexió sobre el món actual i de les qüestions que generen. L’ésser humà s’ha d’espavilar en un món que no acaba de comprendre i ha d’utilitzar les eines que té per tal de sortir-se’n. Les eines de Jolonch són sovint els referents culturals.

 

 

dimecres, 7 de juliol del 2021

Luis Cantero rediviu

 


       

 

     Sortint de veure les exposicions de Núria Güell al Fabra i Coats (“Una retrospectiva” i “La banalitat del bé”), el meu acompanyant em va parlar de Luis Cantero. El que havíem vist, i sobretot el sistema de treball de l’artista, li havia fet recordar-lo. La veritat és que jo no n’havia sentit a parlar mai, però em va despertar molta curiositat tot el que em va explicar, i vaig investigar una mica.

 

     Luis Cantero (1943-2012) va arribar a Barcelona el 1976, i de seguida va entrar a treballar a la revista Interviú. Els seus treballs periodístics es van considerar de seguida un model d’atreviment, imaginació, provocació i audàcia. Es va dedicar a explorar més enllà dels límits de la informació, a base d’imaginar una història, recrear-la i observar les reaccions de la gent. També s’inventava situacions fictícies, com fer-se passar per cec,  per un sense sostre  demanant caritat, o per homosexual. Un dels seus reportatges, titulat “Como evadir un millón”, consistia en travessar la frontera portant un milió de pessetes a sobre, que en els anys que ho va fer, estava prohibit. Dins un sarró bandolera portava feixos de paper (no va fer servir bitllets de debó) que mesuraven i pesaven exactament el mateix que el paper moneda autèntic. Un fotògraf va enregistrar tot el procés. Aquest fotògraf era Oriol Maspons. Maspons es va convertir en el seu company inseparable, i amb ell va realitzar una secció que es va titular “La vuelta al mundo en ochenta camas”, que va consistir en viatjar per tot el món i fotografiar com es feia l’amor en els llocs més exòtics del planeta. Per un altre reportatge,  van recrear una galeria d’art hiperrealista, en la que per la compra d’una obra de 25.000,- Pesetes, s’obtenia sexe. El tipus de periodisme que practicava Cantero va ser qualificat com a “periodisme de provocació”, i durant els anys que va estar actiu, va gaudir de molta fama. Dotat d’una imaginació desbordant, i en uns anys en els que quasi tot estava per explorar, va brodar un gènere en el que ell feia tant de guionista com d’actor. Pel que diuen les cròniques, escrivia amb una prosa àgil i desvergonyida, i contra el que alguns pensaven, era un home culte i apassionat per la música.

 

     Ara bé, tot té el seu període de decadència, i Cantero va acabar col·laborant en programes de televisió de qualitat dubtosa. Des de la perspectiva actual, Luis Cantero estaria pitjor que mal vist perquè complia amb tots els tòpics masclistes haguts i per haver. Finalment va morir sol, en un pis que havia sigut dels seus pares, en la seva Granada natal.

 

    Després d’aquesta “investigació”, vaig entrar a la pàgina web de Núria Güell, i vaig constatar que les seves accions seguien un patró similar al dels articles de Cantero, tot i que amb algunes diferències notables: la temàtica és una altra (faltaria més, els temps han canviat) i l’Oriol Maspons no l’acompanya com a fotògraf. Potser algú ho trobarà una bestiesa, però aquest paral·lelisme em va fer pensar i molt. També em vaig adonar que la perspectiva de l’edat i el gènere ( perquè jo no llegia mai l’Interviú, però el meu acompanyant sí), et dona eines de judici que no podries tenir de cap altra manera. 

 

 

 

Nota:

La fotografia és d'Oriol Maspons, i retrata Luis Cantero disfressat d'autostopista, en alguna de les seves accions.