És obvi que un galerista és lliure de fer el que vulgui a la seva galeria, però més d’una vegada, al llarg d’aquests anys, he pensat que alguns no acaben de tenir clar el seu paper i s’extralimiten. Sigui per semblar allò que no són, o sigui per deliris de grandesa, per esnobisme, o per no saber-ne, han contractat comissaris per organitzar les exposicions. Vagi per endavant que no tinc res en contra de tots els que es dediquen a aquest ofici, al contrari. No és gens fàcil articular una exposició a través d’un discurs, i trobar les obres adequades i valoro molt a tots els que s’hi dediquen. Però segons la meva manera de veure, una galeria és un espai privat i personal, i el que ha de transmetre és la visió del galerista. És el galerista el que ha de triar els artistes, les obres i, en el cas que li vingui de gust de fer una exposició col·lectiva, o temàtica, ha de ser ell/a qui decideixi tant el discurs, com les obres.
La primera vegada que em vaig haver d’enfrontar a una exposició comissariada va ser a principis dels 90. La galeria en la que treballava llavors estava una mica deixada de la mà de Déu. No tenia personalitat pròpia i sovint era una mena de calaix de sastre on el galerista programava els seus compromisos. No cal allargar el tema, però vaig lluitar per a que aquell espai (malgrat les interferències) tingués una mica de personalitat, i malgrat tot, vaig aconseguir un públic fidel (compradors) que s’identificaven amb les propostes que trobaven allà. Aquella exposició comissariada a la que faig referència, va ser molt fluixa en tots els sentits. El discurs estava agafat pels pèls i la majoria d’obres era per arrencar a córrer. Però sobretot, va ser una interferència més, un escull que va tornar a fer desaparèixer visitants i compradors. La direcció d’aquell moment tenia moltes ínfules, i si contractar comissaris feia de galeria important, doncs es contractava un i llestos.
Una galeria no és un museu, ni una fundació, ni un centre d’art públic. Aquests centres necessiten comptar amb comissaris. Però encara que alguns no ho tinguin clar, una galeria és un comerç. És cert que durant molts anys les galeries van suplir la manca de centres d’art contemporani i eren les que donaven visibilitat als artistes. També és cert, que no es pot comparar l’art amb altres objectes de consum (o sí), i que el que venen les galeries són alguna cosa més que objectes de decoració. Per aquest motiu, m’he esforçat a fer-ho visible, organitzant visites comentades, tertúlies, lectures poètiques o concerts, sempre per ajudar als visitants a descobrir els universos que hi poden haver al darrera de les obres dels artistes amb els que he treballat. Però per damunt de tot, una galeria ha de transmetre la personalitat i el criteri del galerista, que, de fet, hauria de ser l’únic comissari. Potser si edita catàlegs, li vindrà de gust encarregar un text a un escriptor determinat, però també això serà la seva tria. També entenc que, puntualment, i sobretot si es tracta de temes històrics sobre els que el galerista coneix un expert determinat capaç de muntar una exposició millor que ningú, el contracti per fer-ho. Però en aquest moment de gran confusió, és important que una galeria sàpiga quina és la seva parcel·la i no actuar com si fos una altra cosa, perquè això encara augmenta més la desorientació de la gent, quan el que s’ha de despertar és la confiança. Deixant de banda comptades excepcions, les galeries que contracten comissaris tot sovint (o quasi sempre), per organitzar les seves exposicions, el que em transmeten, a banda de no saber què o qui són, és la seva incapacitat i el que és pitjor: la falta d’interès en posar-s’hi de debò perquè ja els hi va bé que els hi facin tot.
