Recordant Lluís Maria Riera

 

       Hi ha persones que han format part important del món de l’art de Barcelona i estan injustament oblidades. Persones fonamentals, aglutinadores i transmissores de pensaments, promotores convençudes d’artistes i poetes. Una d’aquestes persones va ser en Lluís Maria Riera (1926-2016), director de la galeria Joan Prats des dels seus inicis el 1976 i fins el 1990, quan va ser substituït. Amb motiu del decés del galerista Joan de Muga, les seves filles van fer un documental glossant la figura del seu pare que va passar per alt els dotze anys que en Lluís Maria Riera va estar al capdavant de la galeria. Cap referència, cap esment a la seva persona per part dels personatges que van ser entrevistats. 

 

     En Lluís Maria Riera provenia d’una família benestant de Sant Celoni, que ja als anys 40 va fer amistat amb Antoni Tàpies i tots els integrants del grup Dau al Set. Dotat d’una sensibilitat extrema i una curiositat sense límits, es va decantar per la fotografia. La fotografia més famosa de Joan Brossa, en la que el poeta esta assegut amb pantalons de tirants i mànigues de camisa, ulleres fosques i una franja d’ombra que li travessa el cap, és seva. L’any 2002, li vaig organitzar una petita exposició amb 25 fotografies seves a l’Artgràfic, que com tantes, va transcórrer sense pena ni glòria, però això ja és habitual que passi. El seu tarannà el va portar a tenir moltes coneixences al llarg de la seva vida; des d’artistes a empresaris de tot tipus. Tot i ser autodidacta, tenia grans coneixements d’art, de poesia i de cinema i una capacitat innata de contagiar el seu entusiasme a tothom que se li acostava. Sense la seva influència, la meva vida potser hauria estat diferent (1).

 

     Quan en Manuel de Muga, propietari de La Polígrafa, va decidir muntar una galeria d’art, va preguntar a en Miró, en Prats i en Tàpies, si li podien recomanar algú per dirigir-la. De la galeria s’encarregaria el seu fill Joan, però en aquells moments inicials, no tenia ni els coneixements ni l’experiència per arrencar una galeria del nivell que ell s’imaginava. Tots van coincidir en recomanar-li la mateixa persona: en Lluís Maria Riera. Els inicis de la galeria Joan Prats, van ser, en gran part, obra seva. Ell va ser qui va fer entrar a la galeria artistes com Joan Brossa, Ràfols Casamada, Alfons Borrell, Perejaume, Riera i Aragó, Hernández Pijuán... i molts altres.  El seu paper va ser clau en que la Galeria Joan Prats es convertís en un lloc de referència. En Riera sempre estava obsessionat en que la galeria, que ocupava el mateix local de la botiga de barrets de Joan Prats (2), mantingués sempre l’esperit d’en Prats, a qui ell havia conegut personalment, i amb qui havia mantingut converses inoblidables que li agradava de rememorar. També va tenir una bona relació amb Sert i Miró, i això el va portar a col·laborar amb La Fundació Miró durant molts anys en tasques relacionades amb la conservació de l’edifici. 

 

     Fa poques setmanes, en l’acte de presentació del llibre editat per Manel Guerrero sobre la correspondència entre Brossa i Tàpies, es van esmentar alguns episodis biogràfics de tots dos (des de les sessions de cine club que s’organitzaven a casa d’en Tàpies, fins al famós viatge a Paris dels anys 50) que en Riera també va viure. La Galeria Joan Prats va tenir el millor motor possible per arrencar, va saber triar els artistes – dels que es va convertir en ombra i aixopluc de dubtes i incerteses-  i va donar a la galeria el caràcter que ell creia que havia de tenir una galeria que honorava el nom de Joan Prats.  En Riera va ser un home extremadament discret. Mai va voler protagonisme, i va treballar al servei dels altres, dels artistes i de la galeria a la que es devia. Però tot i amb això, el seu carisma i la seva infal·libilitat en qüestions d’art el van convertir en una persona incòmoda per alguns. Va deixar un llegat immaterial immens, un esperit que, a poc a poc i a força d’oblit voluntari (es deia que d'art hi entenia molt, però que no estava al dia) i negligència, es va anar esvaint fins a no quedar-ne res. Ara, que  el soroll del present no entén de memòria, em sembla més necessari que mai recordar-lo. 

Fotografia © Martí Gasull. D'esquerra a dreta, Lluís Maria Riera, Pepa Llopis i Joan Brossa

Notes:

(1): Vegeu l'article: De les persones importants

(2): Vegeu l'article: L'equívoc

 

      

Artistes avorrits

 

     Hi havia una vegada un home que no tenia imaginació, ni gaire sensibilitat. Tampoc era gaire simpàtic, ni empàtic, i encara que d’aspecte semblava apàtic, la seva ambició l’empenyia a no ser-ho. Tenia a més, un aspecte físic imponent (imponent perquè imposava, en el sentit literal de la paraula) que també l’ajudava a destacar.  Aquest home era més ric que la mitjana de persones, i com acostuma a passar, volia destacar per ser alguna cosa per ell mateix, ja que la seva fortuna era heretada. Era llest, i el seu tarannà diletant el va portar a fer d’artista. La manca de creativitat i de coses personals a dir, no van ser per a ell cap entrebanc. En els anys en els que va començar, es desenvolupava arreu una tendència artística en la que ell es podia integrar perfectament sense desentonar gens ni mica. La inèrcia d’aquell moviment ja estava en funcionament i la integració va ser fàcil. I encara més, si vius en un país en el que el borni és el rei i que ningú no veu que agafant d’aquí i d’allà, es pot maquillar perfectament la falta d’un discurs propi.  Aquest home, es va envoltar d’altres aspirants a artistes, alguns dels quals també pertanyien a una classe social privilegiada. Per aquest motiu, podien viatjar i instal·lar-se a viure a països i ciutats, que, per als pobres mortals del seu lloc d’origen, eren veritablement mítics. Potser allà ningú els feia cas, però per als d’aquí, ja havien triomfat . 

 

     Van passar els anys, i aquell home, que havia sabut construir bé el seu propi mite, també –i això és molt important- s’havia relacionat bé amb gent adinerada i influent que, interessats en l’art com a instrument per a refermar el seu status i volent emular els rics patrons i mecenes dels museus americans (amb qui no tenien res a veure), van decidir muntar un centre d’art. A més, també havia seduït el pensament crític del país, que havien arribat a considerar-lo el pare de tot. Així doncs, i sense que constés en cap estatut, la programació d’aquell centre artístic derivaria a poc a poc, única i exclusivament, a exposar representants del corrent artístic en el que es situava el nostre personatge. I com que els ignorants amb poder s’envolten d’altres encara més ignorants, la cosa va derivar en un joc de malentesos, i es va entronitzar un llistat inacabable d’artistes avorrits i sense imaginació (i que copiaven d’aquí i d’allà), però que si els de dalt deien que eren “d’allò més”, és que ho eren, i els que no pensaven igual, era perquè no eren altra cosa que uns ignorants o uns reaccionaris. I ja no parlem de quan, anys més tard, es van voler rescatar de l’oblit molts d’aquests artistes... 

 

     El resultat de tot plegat va ser que el panorama de la ciutat en la que passava tot això, es va tornar gris i més aviat mediocre. La gent es va deixar d’interessar per l’art contemporani, perquè el que s’exposava no els despertava absolutament res, i es sentien exclosos. Però aquells que, passats els anys, van intentar vendre’s obres de tota aquesta colla al mercat internacional, van fracassar estrepitosament. Les cases de subhasta els hi retornaven les propostes, marcades amb el lema de local market. Llàstima que el local market en aquella ciutat era pràcticament inexistent. I així, més o menys, és com van anar les coses.