Al pròleg del llibre “El museu imaginari de l’art català” d’Artur Ramon, i fent referència a l’enviament de les Constel·lacions que Joan Miró havia de fer al seu galerista de Nova York, Pierre Matisse, llegeixo: (...) Com els passa a molts pintors Miró era summament curós en la manera de conservar i traslladar la seva obra, i en la mateixa carta li explica a Joan Prats, el seu galerista de Barcelona (...) Joan Prats no era el galerista de Miró a Barcelona, sinó el seu amic i home de confiança. L’any 1993, durant l’any Miró, vaig tenir l’oportunitat de llegir la seva correspondència completa, en la que això quedava molt clar. En Joan Prats no va ser mai galerista, regentava una barreteria al carrer Ferran, que posteriorment es va traslladar a la Rambla de Catalunya. Va ser un promotor i defensor de les arts, membre de l’ADLAN (Amics de l’Art Nou) i més endavant del Club 49, des d’on de forma molt activa es promovia la creació contemporània de tots els àmbits. Però mai va tenir cap galeria d’art a Barcelona.
Jo, que vaig treballar a la galeria Joan Prats durant 26 anys, vaig haver d’aclarir moltíssimes vegades aquest equívoc. Clients i visitants diversos em preguntaven de vegades per Joan Prats, i pels seus fons d’art, si jo l’havia conegut, o com era com a persona. També lloaven la sort de ser una galeria amb un fons d’obra amb tanta categoria. Quan jo detectava el seu equívoc, els explicava que el nom de la galeria es va posar en homenatge a la figura de Prats, i perquè la galeria va ocupar el local de la Rambla de Catalunya que havia ocupat la seva barreteria. Els deia que era cert que es va voler rescatar i fer perviure el seu esperit de defensar i promoure les arts contemporànies del nostre país, però que aquí s’acabava la relació. Els explicava, a més, que el mateix Prats no va arribar a veure mai el “seu” local de la Rambla de Catalunya convertit en galeria d’art perquè va morir abans. No obstant, la idea de que la galeria Joan Prats havia estat muntada in illo tempore pel propi Joan Prats, i que la col·lecció d’obra de Miró (i d’altres artistes) que tenia en Prats, formava part del fons de la galeria, va ser una cosa que vaig haver d’aclarir no una, sinó moltíssimes vegades. Una companya de la galeria, que havia entrat a treballar alguns anys després que jo, em va confessar que quan va arribar allà, pensava que treballaria envoltada d’obres de Miró i de Calder. “On és la col·lecció d’en Prats?”, es preguntava al principi. Aviat es va adonar de que en Joan Prats i la galeria Joan Prats eren dues coses diferents.
La veritat és que aquest equívoc ens anava bé. Ens donava una solera i un glamour que potser no haguéssim tingut si la galeria hagués portat el nom del galerista. La presència de Miró als inicis (encara que només fos en forma de l’obra gràfica o dels llibres que editava La Polígrafa) va ajudar a crear aquesta idea de continuïtat històrica, que tot i que ho era, era més buscada que natural. El temps passa, i pel que veig, la idea de que en Prats era galerista i que va ser l’ alma mater de la galeria Joan Prats, continuarà pels segles dels segles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada