dimecres, 20 de setembre del 2023

Promeses de setembre

 






     Llegeixo en un article que el veritable començament de l’any és al setembre. Potser és una reminiscència del nostre passat d’estudiants. L’escola comença al setembre i tot allò que fem des de molt petits ens queda a dins, gravat per sempre. Ens compraven una cartera nova, i després venien les llibretes, els llibres i el plumier, que era el que a mi m’agradava més. Olorar els llapis i somiar en el nou curs. Assignatures noves, professors nous, i segurament, també companys nous. Després de les vacances és el moment de començar una nova vida. Setembre és el mes de les promeses. Les galeries també inauguren temporada al setembre. Des de fa uns anys es celebra el Gallery Weekend, un cap de setmana en el que les galeries allarguen el seu horari i es programen actes i visites guiades. Aquest és el veritable començament de l’any més que no pas el gener. 

 

   Aquest setembre, i a diferència de tots els altres, per a mi sí que ve carregat de promeses. A poc a poc, a mida que anem embalant obres per retornar, la decisió de tancar la galeria, presa ja fa uns mesos, ha anat agafant versemblança. D’aquí a poques setmanes, em lliuraré de fer quatre viatges en metro cada dia, tant si plou com si neva. Em lliuraré de ser esclava d’un horari fix de matí i tarda cinc dies a la setmana. Em lliuraré de fer bon paper a tothom, tant si em trobo bé com malament, tant si en tinc ganes com si no. Perquè tenir una porta oberta al públic vol dir això, a banda de moltes coses més. També vol dir aguantar moltes impertinències (podria escriure un llibre de totes les que he patit al llarg de 36 anys) i situacions incòmodes com les que es produeixen cada vegada que un artista que no t’interessa i que no tens ganes d’atendre es presenta, sense avisar, a ensenyar el dossier de la seva obra i s’hi esta hores i hores, sense compassió. També em trauré de sobre la pressió d’haver de vendre per pagar les despeses (moltíssimes). Aquest últim punt no era un problema fa uns anys, però darrerament, s’havia convertit en un veritable malson. No cal que m’estengui en aquest punt, perquè en anteriors capítols d’aquest bloc, ja he anat descrivint l’actual desert en el que es troben galeries i artistes.  El desgast físic i emocional de tot això ha estat considerable, però no va ser fins a arribar a un límit insostenible, quan vaig prendre la decisió de plegar. I si vaig arribar fins aquest límit va ser perquè la feina m’havia agradat molt i hi havia dedicat totes les meves energies. Però s’ha de saber llegir els senyals, i la vida em diu que he de parar. I no només la vida, també l’edat i els anys cotitzats al INSS. Sense cap dubte, ara és el moment. 

 

     I mentrestant, a mesura que el final de la galeria pren forma, m’he adonat que em sento lleugera com una ploma. La sensació que tinc es pot comparar a la que tenia aquest estiu mentre feia “el mort” a dins de l’aigua. Deixes de sentir el món al teu voltant, només sents els esquitxos de les onades que gronxen el teu cos lleuger mentre gravita sobre una massa d’aigua que li fa de matalàs protector. Una sensació que sempre he pensat que deu ser  semblant a la de volar. Doncs així estic jo ara. Tancant una etapa per començar-ne una altra, lliure i lleugera. I  com passava abans de començar un curs nou, no sé exactament com serà. No faig plans, i deixo que la vida em porti.  Només sé que podré fer tot allò que m’agrada i quan vulgui. I que si plou molt o pedrega no caldrà que surti de casa fins que hagi parat. 

divendres, 15 de setembre del 2023

El neguit de no entendre-hi

     



      Dic per endavant, que, darrerament, tinc la sospita de que ja no entenc res de res (o poca cosa), de que he perdut el fil (si mai l’he seguit) o de que hi ha massa coses que se’m escapen perquè em falten coneixements. No estic segura de tenir la veritat, i tot em fa pensar que la culpa és meva. Que no hi arribo perquè no dono més de mi (mai dec haver donat prou) i que evidentment estic molt per sota, en tot, dels que s’ocupen de l’art contemporani, en la seva teoria i en la seva pràctica. I faig aquest preàmbul, perquè així és com em vaig quedar en sortir de l’exposició “Ciutat de sorra” de David Bestué vista al Centre d’art contemporani Fabra i Coats. Al metro, a totes hores martellegen amb propaganda de l’exposició a través dels altaveus i fins al moment d’anar-hi només havia llegit comentaris molt elogiosos i recomanacions vives de visitar l’exposició. 

      Abans d’entrar (i seguint les recomanacions del vigilant de sala), em vaig llegir el text de fulletó que es pot agafar lliurement a l’entrada. La tesi escrita em va semblar interessant. Allà es planteja la idea de l’artista: (...) entenent la ciutat com a material i com a símbol, l’artista contraposa la idea projectada i somiada de ciutat – projectes urbanístics en forma de maqueta o la concepció de ciutat des d’una perspectiva de progrés i avenços tècnics- amb un imaginari a contrapèl i popular –en forma d’imatges de premsa (...) que es converteixen en icones, en empremtes compartides en el subconscient col·lectiu de tots aquells que habitem la ciutat. L’artista construeix una història a contrapèl, d’allò que es troba a les vores, mitjançant les engrunes, les restes, les deixalles. Així doncs, a la planta baixa, hi ha una sèrie de restes d’un passat no viscut per l’artista, des d’una planta extingida, una bobina amb corda de palmera triturada, una recreació del sistema d’il·luminació de les fonts de Montjuïc, i un aplic MBM-2 (un conegut aplic dissenyat per Oriol Bohigas i que a mi m’és especialment familiar perquè esta als replans de casa dels meus pares), entre altres. A la primera planta, hi ha quatre projeccions (una no funcionava el dia que hi vam anar) que es contraposen a un seguit de maquetes que simbolitzen la ciutat (Barcelona) projectada, ideal. En aquesta sala hi ha una banda sonora: una cançó pop enganxosa que encara no m’he pogut treure del cap. Fins aquí, i malgrat els trastos exposats i la pols, jo encara estava una ica escèptica, però encara lleugerament receptiva. El text del fulletó ens prometia que el present i el futur habiten a la planta superior. Il·luminada per primer cop amb llum natural, aquesta sala acull matèria fresca, viva. I jo només hi vaig veure matèria morta i lletjor. Un mur parcialment cobert amb pètals de flors (seques i descolorides) i uns pilars revestits amb formes i colors incomprensibles, que segons el text ens envolten en erotisme i desig, però que a mi em van resultar la quinta essència de l’estranyesa i el rebuig. El text acaba dient que la investigació escultòrica de l’artista és al mateix temps retenir (registrar, assenyalar el que és injust en un moment en què vivim en un present continu) i abocar (projectar desig, plaer i, per què no, una mena de conciliació i optimisme pel que sigui que ha de venir.  Una vegada més, una tesi que pot semblar interessant, de la que penso que l’artista n’ha tret poc suc. O si més no, decep molt pel que fa a les “obres”/ objectes exposats. La última sala no em va transmetre res del que s’anunciava al fulletó, sinó més aviat el seu contrari, punt per punt.

 

     Vaig sortir com si un terratrèmol hagués desplomat tot l’edifici de Can Fabra a sobre meu. Estava derrotada, fastiguejada i trista. Repeteixo que la sensació de no estar a l’alçada m’aclapara, i em posseeix el dubte de ser una perfecta ignorant. Com, si no, es dedicaria tan espai públic a un artista que no s’ho mereixés? Com puc estar tant en desacord amb la majoria de veus que consideren absolutament imprescindible aquesta exposició? Perquè no hi entenc. Vet-ho aquí. O perquè el que entenc sobre l'art que practiquen alguns, és una disciplina que no m'interessa gens. 


Nota: el text en cursiva esta copiat del fulletó de l'exposició.