dimecres, 24 de febrer de 2021

El malson

 

     


 

      L’altre dia vaig tenir un malson. Anava a visitar una exposició, sense saber massa bé què m’esperava. Havia llegit la crònica d’una periodista en la que descrivia la intenció de l’artista com a intent de “trencar les normes que imposen els museus” i la de la directora del centre “acostar l’art contemporani al públic”. L’exposició en sí era com tantes altres que havia vist: construccions de fusta aparentment inacabades, materials dispersos... fredor màxima. Un text de l’artista (ben amagat al darrera d'un panell al fons de la sala) indicava clarament la seva voluntat: en aquella exposició (més aviat instal·lació) no hi havia res a entendre. Oi que no entenem moltes de les coses que passen al nostre voltant? Doncs aquella exposició tampoc. També volia qüestionar l’espai expositiu, condicionador màxim (segons ell) de la nostra visita: treure cortines i totes les mesures enfocades a orientar els pensaments de qui el visita. Tot i amb això, els llistons que configuraven la "construcció" estaven profusament etiquetats, indicant el tipus de fusta que s'havia emprat, i les seves mesures.  Però si la voluntat de l'artista era no explicar res i qüestionar-ho tot, el conjunt plantejava contradiccions fonamentals i generava una gran confusió. Perquè era evident que l'artista ens estava dirigint de forma implacable. Un malestar difús em va anar envaint a poc a poc.  Una sensació d’aclaparament, de manca d’aire, d’estrès intens. Volia fugir, però, em sentia atrapada. Aquell era l’art de debò, el protegit per les institucions públiques, el celebrat pels crítics, l’omnipresent en museus i exposicions, el ben vist pels pensadors contemporanis, l’art aplaudit, protegit, finançat i publicitat. I jo el vivia immersa en un malson del que no em podia despertar. Acostar l’art contemporani al públic o allunyar-lo per sempre?

 

     En aquest malson, l’art que explica històries (les que sigui), havia deixat d’existir. Havia mort d’inanició. La imaginació s’havia convertit en paraula maleïda i la sensibilitat estava proscrita. També havia desaparegut aquella nodrida massa de gent interessada, encuriosida i àvida d’aprendre i experimentar coses a través dels ulls dels artistes. Lluny quedava l’època en la que tot això era l’hora de la veritat. Quan la gent profana en matèria d’art s'hi acostava per una cosa tant senzilla com entendre i eixamplar el seu món. En el malson només quedava l'art que no volia explicar res, i que posava en valor el fet de que no hi hagués res a entendre. Quedaven aquells artistes que empraven l’argument pervers de rebutjar "fer art per al capital". Es referien a no fer art per vendre’l?, o perquè simplement havien optat per fer-se subvencionar?. "No fer art pel capital, sinó per la cultura"... i què entenien per cultura?. Un art que feia soroll, i que s’havia convertit en l’art oficial.

 

     Estudis recents demostren que els malsons ens ajuden a reaccionar millor davant les situacions reals que ens produeixen por. Les dues regions cerebrals que s’activen quan sentim por o angoixa són l’ínsula  i l’ escorça cingulada. La primera també s’activa automàticament quan algú sent por estant despert, la segona en casos d’experimentar amenaça. Els malsons són doncs, com una mena d’entrenament per a reaccions futures, una preparació per a saber-nos enfrontar millor als perills de la vida real.

 

     Espero que això sigui veritat, perquè el malson continua allà, a l’aguait.

diumenge, 17 de gener de 2021

Una història provisional dels 90

 

     


 

     L’altre dia, mentre visitava l’exposició Acció!, una història provisional dels 90 al Macba, vaig tenir una sensació molt estranya i inquietant. Després d’una estona de recórrer les sales del museu i de mirar les moltes fotografies que documentaven accions que havien tingut lloc als anys 90, em vaig preguntar: i jo, on era?. Seguint aquella exposició vaig tenir la sensació que se m’havia esborrat tota una dècada de la memòria. Coneixia alguns dels artistes que protagonitzaven moltes de les accions, però era incapaç de recordar, de trobar en la meva memòria, la constància de tot allò que havien fet. Era ben bé com si durant aquella dècada hagués estat en coma, o abduïda per uns extraterrestres que m’havien esborrat els records, o que un succés traumàtic m’hagués produït una amnèsia selectiva. També podia passar que jo patís un trastorn de la memòria descrit com a “Deficiència Severa de memòria Autobiogràfica”, segons el qual, els subjectes que el pateixen experimenten la incapacitat de recordar episodis sencers de la seva vida. És un trastorn de naixement que fa que els episodis viscuts es vegin en tercera persona. O sigui, exactament el que em passava a mi veient aquella exposició: el museu m’explicava allò que a mi se m’havia oblidat del tot. També podia haver passat que, de tot allò tan històric, no me’n havia ni assabentat. Als anys 90 no existien les xarxes socials, ni tan sols l’accés a internet. Si no tenies una certa proximitat als nuclis artístics dels que sorgia tota aquella activitat performativa, si ningú te’n feia partícip, no sé pas com ho podies saber. De tota manera, el fet em va semblar preocupant, sobretot perquè durant aquells precisos anys jo estava treballant al món de l’art. La sensació de patir un trastorn de memòria, una el·lipsi temporal severa em va perseguir durant tota la visita a l’exposició i encara ara em dura.

 

     Quan vaig arribar a casa, vaig esforçar-me en recordar el que havien estat per a mi els anys 90. És una dècada, i una dècada és molt de temps. Tornant del museu, aquell espai temporal em semblava un buit fosc i misteriós. Vaig agafar la pila de postals que guardo de totes les exposicions que es van fer a la galeria en la que treballava. Com a mínim, em va semblar que em donarien la resposta a la pregunta sobre on era jo durant aquells anys i en què m’ocupava concretament. Vaig apuntar uns quants noms que trasllado aquí en ordre d’aparició:  Tàpies, Brossa, Alfons Borrell, Hernández Pijuán, Jordi Alcaraz, Eugeni Forcano, Hiroshi Sugimoto, Georg Baselitz, Juan Uslé, Perejaume, Ràfols Casamada, Zush, Miquel Navarro, Dora García, George Condo, Jim Dine, Manel Lledós, Guinovart, Joan Ponç, Hannah Collins, Benet Rossell, Jorge Pombo, Chema Madoz, Riera i Aragó, Manuel Ángeles Ortiz, Julio González, Ricardo Cotanda, Max Ernst, Luis Gordillo, Ferran García Sevilla, Christo i Robert Motherwell. Suposo que hi deurien haver uns quants més, però sóc conscient que no conservo totes les postals de totes les inauguracions.

 

     La conclusions que en trec són dues:  que de mons de l’art n’hi ha més d’un, i que no sempre han estat interconnectats i que com bé diu el subtítol de l’exposició, la història sempre és provisional. La meva, però també la dels que me l’expliquen. Al cap em ve una frase de Mario Benedetti: No vayas a creer lo que te cuentan del mundo, ya te dije que el mundo es incontable.

 

 

Nota: la foto que il·lustra l'article és propia (acció propiciada al voler obeir estrictament la fletxa que indicava el camí d'entrada a l'exposició).