dimecres, 27 d’octubre de 2021

Entre reixes

 

      


 

     En tots aquests anys treballant en el món de l’art, he patit alguns intents d’estafa. Pocs, en tants anys, i un s’hauria evitat fàcilment si jo no hagués estat una “novata” i hagués conegut, ni que fos per referències, el personatge que ho va intentar .

 

     L’intent d’estafa que explicaré aquí va ser el primer i va passar entre el 1989 i 1991. Teníem una exposició de Perejaume, titulada Pinacoteques que estava constituïda per obres de petit format amb les que Perejaume poetitzava pictòricament sobre la pintura en sí. Moltes de les obres eren fotografies de quadres clàssics, i  Perejaume havia intervingut els requadres de les pintures amb oli monocrom de colors diversos. Altres obres eren pinzellades, de traç ample i decidit sobre acetat, encolades sobre paper o tela. Un dia, va venir un galerista (la seva galeria estava fora de Barcelona en aquell moment) i es va enamorar de les obres. Especialment li agradava una peça que jo considerava la millor de l’exposició. Sense cap dubte, tenia una mirada intel·ligent, educada i un gust molt refinat. Em va dir que la recolliria quan acabés l’exposició, i jo li vaig posar el punt vermell.

 

     Un cop acabada l’exposició, em va venir a veure un dissabte al matí. Els dissabtes eren dies delicats per a prendre decisions, perquè normalment estava sola, i de vegades havia de resoldre assumptes sense poder fer cap consulta. Després d’admirar la peça una altra vegada, de lloar-la, remarcant l’inqüestionable interès de la poètica de l’artista, em va dir que havia decidit regalar-li aquella obra a la seva dona. Justament aquell dia era el seu aniversari, i de ben segur que estaria encantada. Però havia vingut a Barcelona per un altre assumpte i no comptava en recollir l’obra, per la qual cosa no havia agafat diners. Si jo li podia entregar aquell mateix dia, ell passaria el dimarts següent a pagar-la. Es tractava de fer-li aquest petit favor per a poder regalar l’obra a la seva dona.  Durant les converses que havíem tingut, s’havia anat guanyant  la meva simpatia, per la qual cosa li vaig embalar l’obra amb tota la cura possible, i, ben confiada, li vaig entregar. Però no va venir ni el dimarts següent, ni l’altra, ni cap dimarts dels pràcticament dos anys següents. De fet, va desaparèixer. Ja no responia al telèfon, i les cartes (en aquella època, no existia el correu electrònic) venien tornades. No eren gaires diners, i a la galeria no em van recriminar mai el fet d’haver-li entregat l’obra de bona fe, però jo si que m’ho recriminava. De dia, de nit i a totes hores. Aquell tipus me l’havia jugat.

 

      Ho vaig començar a explicar, als amics i a algun client de confiança. Precisament, un d’aquests clients que vivia al mateix poble on l’individu en qüestió havia tingut la galeria, em va dir que m’oblidés de cobrar. Es veu que havia tancat la galeria devent diners a molta gent, i que vés a saber on parava. Però un dia, casualment, un amic el va veure fent de dependent en una galeria que havia obert feia poc temps a la zona alta de Barcelona. Vaig buscar el telèfon de la galeria, i ell mateix va agafar la trucada. No recordo exactament què li vaig dir, només que li vaig exigir el pagament immediat del Perejaume sense gaires contemplacions. Es va presentar amb els diners al cap de pocs dies, amb moltes excuses que no vaig escoltar. Els meus amics, que recorden perfectament aquell episodi, diuen que vaig acabar la trucada dient-li “ tu lo que merecerías es estar entre rejas”. En qualsevol cas, va funcionar. Però des de que es va endur el quadre fins que vam cobrar-lo, havien passat més de dos anys de persecució implacable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada