dijous, 25 de novembre del 2021

Elena Kervinen: "Immortal"

 


    Un dia, mentre buscava material per les seves obres, Elena Kervinen va descobrir un fragment de granit que li va cridar poderosament l’atenció per damunt dels altres. Hi portava gravada la lletra N. Es va identificar de seguida amb aquella lletra, perquè el seu nom en porta tres, i no va poder evitar pensar que aquell fragment formava part d’una làpida, potser la seva en un  passat remot, un senyal inequívoc d’una possible immortalitat, d’una vida d’abans i després de la vida, d’una continuïtat discontínuament eterna. Aquell fragment forma part de l’obra Immortal, que dona títol a l’exposició. La immortalitat és un vell desig de la humanitat. La vida eterna ha estat la promesa de moltes religions i un tema present en la filosofia, des de Plató a Sant Tomàs d’Aquino. Aquesta idea, associada al concepte d’infinit batega en totes les seves obres recents i que ara exposem al quadern robat. Però no només. La grandesa de l’infinit no es pot comprendre sense la quotidianitat, sense els petits detalls que ens envolten, sense les coses senzilles del nostre entorn i que ella observa en detall. I mentre que els plantejaments més filosòfics o espirituals els realitza amb granit, les vivències del dia les plasma sobre marbre, transformades en dibuixos delicats. L’obra recent d’Elena Kervinen transita d’allò terrenal a allò còsmic o espiritual, per un camí personal d’introspecció i estudi.

 

     Elena Kervinen va començar a treballar amb fragments de marbre l’any 2018. La idea del fragment és suggerent perquè ens desperta la imaginació. Un fragment fa parar l’atenció en ell mateix, però també evoca irremeiablement allò que falta. Segons les seves paraules: Si observem un fragment sol, transmet una cosa i si analitzem el conjunt, expressa una altra. Sovint combino múltiples idees en una sola obra. He treballat el tema del fragment de diverses maneres. En alguns casos com si fossin restes d’alguna cosa, esborrada pel pas del temps i en altres podrien ser obres inacabades. Formalment, els fragments són fascinants. La pedra trencada expressa a la vegada fragilitat i força. El fragment em fascina poèticament, perquè m’és difícil dir on acaben el concepte i la forma i on comença la poesia. La forma en sí és poètica, i la idea també. Les associacions que desperten la combinació dels fragments, també ho són. En essència el fragment és misteriós, nostàlgic i té una bellesa melancòlica en la seva imperfecció.

 

     L’exposició Immortal reuneix una part dels treballs d’Elena Kervinen dels últims cinc anys i expressen, tal com ella ens ha explicat, tot allò que ha viscut i el que ha intuït, tot el que és racional, però també els somnis.

 

     Elena Kervinen va néixer a Finlàndia, però fa gairebé trenta anys que viu a Catalunya, on va fer els estudis d’art. Ha participat en exposicions col·lectives a La Capella i a l’Espai 13 de la Fundació Miró. Va fer la primera exposició individual l’any 2000 a la galeria Maria José Castellví, i des de llavors ha realitzat exposicions individuals a la galeria Bronda i al Pori Art Museum de Finlàndia, a Axis Art Gallery al Canadà, i al Temple Romà de Vic entre altres. La seva obra ha sigut seleccionada a fires com Art London Contemporary, ForoSur 2010 i Art Insbruck entre altres. Des de 2016 presenta la seva obra al quadern robat.

dissabte, 13 de novembre del 2021

A l'estela de William Wordsworth

 



          Mentre em passejava, sola i en silenci, per l’exposició de l’Elena Kervinen acabada de muntar, mirant atentament els dibuixos del natural sobre fragments blancs de marbre, o els cels nocturns sobre fragments de granit negre, no vaig poder evitar un pensament ( o potser hauria de dir un record), que donava sentit a la voluntat íntima de l’artista. Lluny dels referents predominants subjacents en el discurs de molts artistes actuals (Benjamin, Arendt, Bataille, Adorno...) que tendeixen a convertir l’art en un mitjà de denúncia, o de crítica social o política, les inquietants i delicades obres d’Elena Kervinen em van portar a la memòria unes lliçons magistrals del professor José Maria Valverde dedicades a uns poetes anglesos que ell admirava profundament: William Wordsworth i Samuel Taylor Coleridge.

 

     Wordsworth i Coleridge van ser dos poetes romàntics anglesos que van escriure la seva obra durant la primera meitat del segle XIX. Tots dos van abandonar la vida mundana i es van retirar a viure a la regió de Cumberland, anomenada la regió dels llacs, cosa que va fer que se’ls anomenés lakist (llaquistes) o lake poets (poetes dels llacs). Coleridge va ser l’autor de la frase “La poesia és l’emoció en el record”, i que per a mi va ser una revelació la primera vegada que la vaig sentir, dita pel meu professor. Però és potser la poètica de Wordsworth la que se’m va fer quasi corpòria mentre intentava penetrar en el món de l’Elena Kervinen, o si més no, en el significat o el missatge que em transmetien les seves obres. A banda de que ella també viu aïllada del soroll trivial en plena natura, la seva actitud de contemplació reflexiva, l’ha portat a conclusions absolutament wordsworthianes. Vivint a la regió dels llacs ,Wordsworth es va convertir en un caminant i en un observador atent de la natura. A diferència d’altres autors romàntics, que es servien de la natura per a expressar els sentiments humans, Wordsworth dedueix que l’ésser humà és part de la natura, i que tots dos formen part d’una cosa més gran: l’univers, a qui atorga una naturalesa divina. Déu és visible a tot arreu, i el poeta, no és altra cosa que un profeta que ha de transmetre aquest saber per tal de portar la humanitat fins als grans límits universals, fins a l’infinit. Exactament això és el que hi ha en els infinits nocturns d’Elena Kervinen, la redempció està en la senzillesa, en la humilitat, en l’experiència de l’esplendor immortal de la natura.  

 

     L’any passat es va traduir al català El preludi de William Wordsworth, una obra magna que li va ocupar més de cinquanta anys de la seva vida. És una obra construïda a base de records, experiències i reflexions, que havia de servir-li d’entrenament per a una obra posterior que mai va escriure. El traductor, Jaume C. Pons Alorda, va dir en una entrevista que, vist així, aquest entrenament havia estat un fracàs, perquè no li havia servit per al que ell volia, però que en canvi, va ser el punt de partida que va servir a Marcel Proust per escriure A la recerca del temps perdut. Penso que, malgrat el soroll, i malgrat el que jo mateixa vaig pensar al principi, aquests referents no estan fora d’època. Tots hem sentit o llegit alguna vegada el fragment del poema “Oda a la immortalitat” de William Wordsworth : (...)  Malgrat que res pugui retornar l’hora de l’esplendor de l’herba, de la glòria de les flors, no ens hem d’entristir, perquè la bellesa subsisteix sempre en el record” (1).



Nota

(1).- Aquest poema de Wordsworth va inspirar la pel·lícula d'Elia Kazan "Esplendor a l'herba"

La imatge que il·lustra el text és l'obra "Diàlegs amb la nit" d'Elena Kervinen


dijous, 4 de novembre del 2021

Sense fons

 


     Un altre dels intents d’estafa que vaig patir, va venir de part d’un suposat marxant, que a hores d’ara deu estar a la presó – i si no a punt d’entrar-hi - per haver venut obres falses d’un cèlebre artista. Aquesta vegada no va passar de l’intent per part seva; perquè jo ja tenia molts anys d’experiència, i havia guanyat confiança en la meva intuïció.

 

     Va passar durant una exposició de fotografies de Chema Madoz. Aquella, com totes les exposicions d’aquest fotògraf, era una exposició molt visitada. La gent, no entrava i sortia com en la majoria d’exposicions, sinó que s’hi entretenien una estona llarga, i sovint em feien molts comentaris. Els seus poemes visuals fotogràfics es prestaven a una lectura assequible per a tots els públics i eren moltes les persones que s’identificaven, o si més no, es sentien properes als jocs visuals de Madoz, a la seva manera de presentar els objectes en relació a altres, trastocant la seva funció habitual i atorgant-li una de nova. Un matí, va entrar un noi jove, em va somriure i va fer un gest simpàtic i molt expressiu, donant a entendre que estava disposat a gaudir d’una bona estona. Jo li vaig tornar el somriure, i el vaig seguir amb la mirada mentre ell es parava  al davant de cada fotografia, assentint amb el cap i després girant-lo a banda i banda com dient “què bo que és aquest individu”. Va trigar una bona estona a veure tota l’exposició, i quan va sortir, es va quedar parat al meu davant. Em seguia mirant somrient. Li vaig preguntar si li havia agradat l’exposició, i em va respondre que li havia agradat tant, que es volia quedar una fotografia. “Molt bé!- li vaig dir- Quina?”. Em va assenyalar una que representava gotes d’aigua sobre una superfície brillant. Les gotes anaven agafant formes fins arribar a la gota central que tenia la forma perfecta de peça de puzle. Aquella fotografia era la de la portada del catàleg que s’havia editat per l’exposició i havia tingut molt èxit. De fet, en tenia una al magatzem per entregar. “Me la puc endur ara mateix?”, em va preguntar. Vaig dir-li que, si la pagava abans, jo no tenia cap problema per entregar-la. Llavors em va dir el seu nom i cognom i vaig descobrir que pertanyia a una família coneguda en els ambients artístics. Tot i amb això, vaig insistir en què havia de pagar-la abans.  Va fer una expressió de sorpresa, com si li estigués dient una cosa totalment fora de lloc. “Em sap greu,- li vaig dir- però són les normes, i no fem excepcions”.

 

     Aquella tarda vaig comentar la situació amb una companya, sobretot perquè aquell noi, malgrat la simpatia, la conversa agradable i el respecte que em mereixia la seva família, m’havia causat males sensacions. “Uf, - em va dir- si no et porta els diners per endavant, res de res...”, i em va confirmar que la mala espina que m’havia donat, era ben fundada.

 

     El noi tornar el dia següent, amb un taló a la mà. Volia endur-se la foto immediatament. Li vaig dir que ho sentia, però que s’hauria d’esperar que el taló es fes efectiu, i això volia dir un parell de dies més. Va fer un posat contrariat, però li vaig tornar a recordar que jo només complia ordres. Va marxar tot enfadat, dient que tornaria en un parell de dies, i s’enduria la foto. Aquell mateix dia, el gerent va dur el taló al banc. Va resultar ser un taló sense fons. El noi no va tornar mai més.