Suposo que, tip de veure el recent desplegament expositiu i mediàtic de l’artista S.M., en Salvador Juanpere em va preguntar si a mi m’agradava la seva obra. Em van venir ganes de riure, i vaig dubtar si explicar-li (o no) una història que es remuntava enllà del temps. Però precisament per ser tan remota, vaig decidir fer-ho.
Deuria ser l’any 1972 o 73 i jo tenia tretze o catorze anys. En aquella època era fan absoluta d’en Gilbert O’Sullivan. Tan absoluta que per a mi tot girava entorn aquest cantant i la seva música. Era el meu home ideal en tots els sentits, i no hi podia haver cap home a la terra més atractiu que ell. Però és clar, parlava anglès, i amb el poc anglès que estudiàvem a l’escola, difícilment m’hauria pogut entendre amb ell, en el hipotètic cas (d’altra banda intensament somiat, esperat i desitjat) que algun dia arribés a trobar-me’l. Així doncs, vaig convèncer als meus pares de la absoluta necessitat d’apuntar-me a cursos d’anglès fora de l’escola. Atès que era massa jove per anar al British Institute perquè no acceptaven alumnes menors de setze anys, el meu pare em va matricular al C.I.C., que era on també hi anaven altres companyes de l’escola.
Va ser en aquella època quan em vaig sentir perseguida, per primera vegada a la meva vida, per un noi que no m’agradava gens. No recordo si anava a la meva classe o no perquè la veritat és que he oblidat els detalls d’aquell episodi, sigui per mala consciència o per mala memòria. El que recordo era que cada dia, m’esperava a la parada de l’autobús nº 14, enfront mateix del C.I.C. Allà, i mentre esperava l’autobús, aquell noi no parava de preguntar-me coses i de tirar-me floretes. Suposo que al començament, quan encara no sospitava res, jo deuria ser amable. Però va arribar un punt que la cosa se’m va començar a fer carregosa i l’espera de l’autobús eterna. Aquell noi es deia S.M. Un dia, un company de l’escola, em va dir que tenia un amic que estava molt enamorat de mi. Era en S.M. Em demanava que li fes cas, i que fos amable amb ell, perquè havia patit molt. S’havia quedat orfe per una desgràcia, i l’havia adoptat un matrimoni, amics dels seus pares. Però enlloc de sentir tendresa i pietat, jo em vaig sentir aclaparadíssima. L’S.M. no m’agradava gens, però gens, gens. Se’m feia pesat i avorrit, i físicament em repel·lia. O sigui que després de la conversa amb meu amic, vaig decidir escapolir-me així que el veiés. Sortia del C.I.C. per una porta que donava al carrer del darrere, arrencava a córrer si m'adonava que m’havia vist, etc. etc. etc., fins que un bon dia ja no el vaig veure més.
Van passar molts i molts anys, potser uns trenta. Jo feia uns anys que treballava a la galeria Joan Prats, i m’havien enviat a la fira de Basilea. Abans d’obrir la fira al públic, els galeristes podíem entrar i visitar la fira. Un matí, en un dels estands, vaig descobrir unes pintures que em van cridar l’atenció per horribles. Per curiositat morbosa em vaig acostar a llegir la cartel·la i saber qui era l’autor d’aquells engendres pictòrics. El cor em va fer un sal en llegir S.M. Seria aquell S.M. de feia tants anys? Aquella brevíssima història absolutament enterrada en l’oblit, em va tornar a la memòria. Com que encara no hi havia internet, vaig trigar molt, potser un parell d'anys, a tenir la confirmació. Aquell “perseguidor” adolescent s’havia fet pintor, i les seves pintures em van provocar la mateixa reacció que la seva persona quan jo tenia catorze anys.
No sé si la meva història va contestar la pregunta de Salvador Juanpere, però em sembla que sí. És curiós que les obres d’un artista puguin arribar a transmetre el mateix que la persona del creador, fins i tot passats els anys. I les obres de S.M., malgrat que actualment tinc poca cosa a veure amb l’adolescent que vaig ser, em segueixen transmeten la mateixa pesantor, el mateix avorriment i la mateixa aversió que, en aquella època, em feien arrencar a córrer només de veure'l.