Quan pràcticament ja no saps què dir...

      

     Fa alguns dies, un comissari d’exposicions amb qui tinc la confiança suficient com per a dir-li absolutament tot el que penso, em va demanar de filmar un breu vídeo en el que em demanarien per la meva relació amb la parella formada per Albert Ràfols Casamada i Maria Girona. La primera vegada que m’ho va demanar li vaig donar llargues perquè jo estava malalta i la última cosa del món que em venia de gust fer era, precisament, aquell vídeo. Però quan ens vam tornar a veure i va sortir el tema de nou, li vaig explicar el perquè del meu comportament esquiu, que no es devia solament a la meva malaltia. De fet, tot i que vaig conèixer el matrimoni durant més de trenta anys, i els vaig tractar professionalment durant vint-i-sis, mai vaig mantenir amb ells una conversa de qualitat. Estaven sempre molt callats, i sempre era jo la que treia temes de conversa per no fer tant feixuga l’estona durant la que compartíem espai. I tot i que jo procurava treure temes per tal que s’esplaiessin, la cosa no prosperava quasi mai. Les seves respostes eren breus, i mai donaven peu a una rèplica per part meva. Les seves paraules, tancaven el tema. Punt i final. I jo n’havia de buscar un altre, i un altre, i un altre.... Això m’esgotava, i la veritat és que gaudia poc de la seva companyia. Sempre em va meravellar la bretxa que hi havia entre la personalitat que em mostraven i les seves obres. Les obres dialogaven, obrien possibilitats, parlaven del passat i del futur, en canvi, quan els veia, ells sempre estaven plantats en un present més aviat tediós. 

 

     En comentar aquest fet amb l’autor de la proposta del vídeo, ell va treure a col·lació el cas del galerista que va ser el meu cap durant molts anys. Em va preguntar si amb ell es podia tenir algun tipus de conversa interesant, perquè ell tampoc l’havia aconseguit tenir mai. Em vaig posar a riure. Si això era possible, jo ho ignorava del tot, perquè és cert que jo mai n’havia tingut cap. Ni sobre política, ni sobre llibres, ni sobre art, ni tant sols sobre els artistes que exposàvem, ni sobre les exposicions mateixes. Sempre era jo la que parlava, i sempre era jo la frustrada, perquè prou que me’n adonava que el que li deia li interessava ben poc: quasi sempre marxava deixant-me amb la paraula a la boca. I això era així, malgrat l’infaust documental que es va orquestrar sobre ell i del que ja en vaig parlar en un altre post (1). Allà es descrivia un personatge colossal que poca cosa tenia a a veure amb el protagonista real. Com a mínim des de la meva experiència. Mai entendré tampoc les paraules d'un dels testimonis que va col·laborar i que va patir com jo el seu laconisme en matèria cultural, tot i que sí que s’esplaiava amb ell parlant de futbol i restaurants, aficions compartides per tots dos. Però això no ho va dir pas, sinó que gràcies a ell va entrar al món de l’art contemporani. Però com es podia tenir tanta barra? O, qui sap, potser era víctima d'una d’amnèsia greu, o d’un cinisme sense límits. Perquè, per força, ha de recordar qui va ser la persona que es va passar hores i hores amb ell al magatzem, parlant d’art i artistes, i no va ser precisament qui va esmentar. 

 

     Aquest comissari-amic em va animar a escriure aquestes coses, perquè si no, al cap dels anys, només quedarà la post-veritat. Quedarà allò que les parts interessades volen que se sàpiga. I la realitat, sovint, té lectures divergents a la voluntat dels narradors. 

Nota

(1).- Sota els efectes de la post-veritat

La raresa del sentiment (paisatges)

 

                

                

       Aquesta entrada rescata les notes que vaig escriure per redactar la comunicació de premsa d'una exposició col·lectiva que vaig muntar a la galeria Artgràfic els mesos de juliol - setembre  de 2011.  L'exposició va reunir 35 obres originales damunt paper d’Alfons Borrell, Joaquim Chancho, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuán i Albert Ràfols Casamada.

 

 

 

               En referir-se als paisatgistes del seu temps, Charles Baudelaire deia que, de tant contemplar, s’oblidaven d’expressar el requisit més important de l’art: el sentiment. Però quan el món exterior s’observa des de la consciència de l’artista, el sentiment és el que controla qualsevol acte creatiu.

 

                 Finestres obertes, muntanyes, camps llaurats, horitzons, imatges i trames urbanes : elements de l’entorn quotidià de l’artista són sovint (conscient o inconscientment) el tema de moltes de les seves obres. El paisatge no com a fi, sinó com a punt de partida. El mitjà: la pintura, l’autèntica protagonista. El llenguatge: el propi de cada artista, els seus colors, els seus traços, la seva composició; en definitiva, la seva manera de veure el món, el que els fa únics i diferenciables.

 

                   Al capdavall, el que ens transmeten els artistes, no és tant la representació d’aquest entorn, sinó la seva percepció. En aquest sentit, doncs, aquests elements paisatgístics adquireixen la categoria de símbols. Els xipresos d’Hernández Pijuán són molt més que xipresos, i les muntanyes d’Alfons Borrell són molt més que muntanyes. El procés d’abstracció porta inherent una considerable càrrega semàntica, que atorga a qualsevol element present en el quadre una categoria quasi filosòfica, que ens podria remetre a la metafísica de les coses simples de Leibniz. 

 

                 L’anàlisi dels diversos procesos d’abstracció proposats pels diferents artistes que reuneix aquesta exposició, ens podria portar molt lluny, a reflexions gairebé ontològiques. Ara bé, si ens quedem només amb la primera lectura, aquella que ens comunica amb les obres a nivell sensible, aquesta seria, potser, l’opció més recomanable per tal de gaudir-ne. Com diria Kant: “l’origen del nostre coneixement rau en els sentits”.

 

Latung La La en dansa

     

      L’origen dels espectacles de poesia escènica de David Ymbernon esta en les imatges. Al llarg de la seva trajectòria, cada una d’aquestes obres ha generat desenes d’obres plàstiques: dibuixos, fotografies, objectes, pintures a l’oli... A través d’aquestes obres, David Ymbernon va desgranant el que serà el futur guió de l’espectacle. Aquest guió no serà mai un text escrit, sinó una successió d’obres plàstiques, sovint amb anotacions, que els actors convertiran en escenes corpòries, en teatre, en moviment. Després d’haver travessat una etapa de reflexió personal, David Ymbernon va recuperar la dansa que practicava en la seva adolescència, i que ja llavors el va ajudar a superar reptes i adversitats. De la mateixa manera que aleshores, ara esdevindria un camí de sortida ple de llum, d’imatges i d’idees. Així es va gestar “Latung La La en dansa” una obra parateatral, amb la dansa com a eix vertebrador d’imatges i situacions carregades de poesia. En paral·lel, i a la manera de guió gràfic o storyboard, David Ymbernon creava cada una de les obres que presentem en aquesta exposició.

      Ara més que mai, precisament per la incorporació de la dansa en el seu nou espectacle, la poètica de David Ymbernon em fa recordar la del coreògraf britànic Lindsay Kemp, que em va meravellar l’any 1979 amb el seu espectacle “Flowers”, basat en una obra de Jean Genet. Lindsay Kemp també era artista. Havia après a dibuixar al costat de David Hockney al Bradford Art College, i el 1980, va ser convidat per Joan Miró a fer una exposició a la Fundació Miró de Barcelona, amb els seus dibuixos acompanyant performances i pel·lícules. La manera de treballar de David Ymbernon ens fa pensar també en tots aquells cineastes-artistes que l’han precedit. Des de Georges Méliès, a qui es considera el primer a utilitzar els guions gràfics, fins a David Lynch, que abans de dedicar-se al cinema era pintor, o Peter Greenaway. La producció cinematogràfica de Greenaway no es pot entendre sense la seva obra plàstica. La pel·lícula “El contracte del dibuixant”, per exemple, esta articulada a partir de 12 dibuixos fets a ploma. La llista de directors de cinema-artistes és llarga, i a més dels esmentats, caldria afegir des dels clàssics Fritz Lang, o John Houston, a Fellini, Passolini, Kurosawa o Derek Jarman entre molts altres. 

 

      Des de 1988, l’obra de David Ymbernon (Igualada, 1972) s’ha pogut veure a nombroses galeries i institucions. Destaquem les seves activitats més recents: “Latung La La i els 16 comensals”, obra de cuina escènica i poesia culinària amb col·laboració del xef Jordi Gavaldà i el músic Xavi Lloses, “L’inventari de Latung La La”, a Can Manyé, Alella, 2019, l’espectacle L’odissea de Latung La La”, dins el cicle teatral “El més petit de tots”, Sabadell i Barcelona 2019, i les representacions para-teatrals “Els domicilis de Latung La La”, iniciades el 2012 amb una gira per diverses ciutats europees, amb continuïtat durant el 2020 amb sessions programades al Pis-Fundació Ymbernon- Augé de Barcelona. Abans de convertir-se en una exposició, “Latung La La en dansa” es va assajar a La Lleialtat Santsenca , Can Gassol Centre de Creació d'Arts Escèniques de Mataró, Casa Elizalde ,Centre Cívic Barceloneta I Centre Cívic Parc Sandaru, abans de ser estrenada dins el Festival Dansa Metropolitana, al Teatre Alegria de Terrassa, el 19 de marc de 2023. Després de “El quadern de Latung la la “ (2015) i “Latung La La, poemes i epopeies” (2020) “Latung La La en dansa” és la tercera exposició de David Ymbernon al quadern robat. 

 

 

 

L'hora crítica

 

     Quan visitem l’estudi d’un artista ens agrada anar-hi d’hora. Això vol dir que si quedem al matí hi anirem de 10 a 11 (màxim), i si quedem a la tarda, hi anirem cap als volts de les cinc. Si podem triar, preferim a la tarda, perquè és més llarga. I això és així perquè ens agrada veure les obres amb calma, i conversar amb l’artista tranquil·lament. És important entrar al seu món sense pressa, i veure les obres bé, entendre-les i entendre el seu context; conviure amb elles una estona, per tal de veure la seva projecció. Si ens parlen, i com ho fan. De vegades, s’independitzen de l’artista i agafen vida pròpia. Tot això, ho pots veure si fas una visita a l’estudi pausada i sense pressa, i per suposat, sense mirar el rellotge. És cert, que hi pot haver directors/res d’institucions molt enfeinats/des, amb una agenda molt atapeïda, i que amb sort, podran esgarrapar una hora per visitar un artista que els interessa, i això ja serà molt. Moltíssim. Per tant, és d’agrair que facin la visita, i a ells no els hi tindré en compte que, de tant en tant, hagin de mirar el rellotge. Però els galeristes no tenen excusa. Sempre podran trobar un dia que no tinguin altra cosa a fer que passar un matí o una tarda amb un artista. 

 

     Fa anys, però, vaig conèixer un galerista que sempre, sempre, sempre, feia veure que era l’home més ocupat del món. Rarament es parava a conversar amb clients a la galeria; com a molt, els saludava corrent, quasi sense ni entrar, perquè l’esperava alguna cosa molt important i no es podia retardar ni cinc minuts. I si no tenia més remei que aturar-se una estona, no passaven ni cinc minuts que mirava el rellotge, treia l’excusa d’una reunió, i marxava esperitat. A les inauguracions, passava de pressa entre la gent, sense aturar-se ni un moment , sempre mirant més enllà dels grups, amb l’actitud de què buscava algú. Però això era així sempre. Els que només el veien de tant en tant, es podien creure que havia quedat amb algú que no acabava d’arribar, però si l’havies observat des de feia temps, ja sabies que era la seva actitud, que la qüestió era no aprofundir en cap conversa, perquè en el fons no hauria sabut gaire bé què dir. La cosa és que aquest galerista sempre quedava amb els artistes cap a la una. Jo suposava que potser després els convidava a dinar a algun restaurant, perquè això era el que més li interessava del món (els restaurants); i perquè potser amb una copa de vi a la mà, s’inspirava més en la conversa. 

 

     Un dia, em va demanar que l’acompanyés (mai vaig entendre exactament perquè). Com era d’esperar, havia quedat amb l’artista a la una. Jo vaig protestar, perquè em semblava massa tard. A més, jo no tenia un horari flexible, amb la qual cosa no m’anava bé quedar tant tard. “No pateixis”- va dir- a dos quarts de dues, màxim a les dues, ja seràs fora”. Al davant de la meva cara d’interrogació intensa, es va explicar. “Sí, dius que tens un dinar a les dues, i la visita mai dura més d’una hora. En tres quarts d’hora màxim, visita enllestida”. O sigui, que quedar a la una era l’estratagema per “ventilar-se” ràpid les visites als estudis. I per seguir fent creure que era l’home més ocupat del món, etc. etc. etc. I la gent, els que el coneixien poc, s’ho creien. 

Farsants

     

           Hi ha una categoria de persones que jo qualifico de farsants. També se’ls podria qualificar d’intrusos, però potser farsants els defineix millor. En el món de l’art, els farsants proliferen, però ells mateixos potser no saben que ho són, o si algun dia ho van saber, a mesura que han anat enganyant al personal, s’han acabat creient la seva pròpia farsa. Perquè alguns, han arribat tant amunt, que és molt difícil, per no dir impossible, que aquest fet es faci evident per a la gent corrent. Aquests farsants troben un terreny especialment adobat i propici quan la mediocritat és la norma, quan la grisor tenyeix el territori, quan els valors s’han diluït del tot, quan els objectius s’han dispersat fins a desaparèixer i la superficialitat i la falta de rigor ja ni és noten, de tant arrelats i omnipresents que estan. 

      Explicaré un cas que em va passar fa anys, però que encara sento viu. Una vegada em va visitar una artista per parlar-me del seu treball. Jo, al principi, vaig quedar entusiasmada després de la seva visita. L’artista parlava amb passió dels seus projectes, sabia desenvolupar molt bé les explicacions, i sabia amanir-les amb detalls biogràfics personals prou atractius com per acabar construint una presentació pràcticament brillant. La única cosa que em va semblar, és que parlava massa i que els viaranys pels que discorria el seu discurs eren, de vegades, una mica confusos. Tot i amb això, el seu entusiasme va fer que, a primera vista, això passés desapercebut. De fet, aquestes percepcions les vaig tenir a posteriori. Quan l’artista va haver marxat, i jo vaig reflexionar sobre tot el que havia explicat, que era molt.... potser massa. He de dir que quan jo li vaig suggerir què tot allò que explicava s’havia de veure i que podria visitar-la al seu estudi, va fer-se esmunyedissa, i mai es va arribar a concretar cap visita. 

   

     Poc temps després, aquella artista va participar en una col·lectiva, i jo hi vaig anar per curiositat, per veure si trobava aquelles peces que em faltaven per acabar de quadrar el seu discurs. Però al davant de la seva obra, em vaig quedar absolutament sense paraules. On eren aquells raonaments filosòfics, aquella profunditat biogràfica, aquell impuls de recrear la història i portar-la al present? La seva obra, no transmetia absolutament res. Era una creació maldestre, barroera fins i tot. Vaig trobar, això sí, la peça del puzle més important que em faltava: aquella artista havia creat una mena de pastitx teòric, agafant idees i coneixements d’aquí i d’allà, i fent veure que havia creat un discurs personal i original. Però tota la seva teoria delatava que alguna cosa estava en fals. Tot i amb això, el discurs abassegador i seductor de l’artista, va convèncer la majoria i malgrat que a mi em va grinyolar sempre, ella va seguir fent camí.

 

     Per tot plegat, quan veig bons i bones artistes amb discurs propi i ben travat, rigorosos, perfeccionistes alguns, que treballen amb perseverança, sense fer soroll, però que no aconsegueixen ni reconeixement, ni premis, quan ho mereixen de debò, em desespero. Em desespero en silenci i amb profunda i absoluta impotència. 

El duplicat

 

     Ja fa alguns anys, em va telefonar un comissari d’exposicions per demanar-me un favor. Estava organitzant una exposició d’un artista de trajectòria llarga i aureola mística, però local. Resulta que aquell artista volia incloure a l’exposició una obra en concret tan sí com no, i aquesta no era de localització fàcil. Tan l’artista com el comissari sabien que l’havia venut jo feia molts anys, i em demanaven ajuda per convèncer el propietari que els deixés l’obra. Tot i que vaig pensar que no era la meva feina, sinó del comissari, o de la galeria de l’artista, vaig accedir a fer la trucada al propietari i demanar-li l’obra. 

 

    Va resultar que aquell senyor estava molt enfadat. Havia rebut els fulls de préstec que li havia enviat la institució en la que es faria l’exposició, però no entenia que ningú l’hagués trucat personalment abans per demanar-li l’obra, ni per explicar-li perquè la volien, quan temps estaria fora, etc., etc. Va decidir que el que havien fet denotava una falta de professionalitat i educació fora dels límits, i es va negar en rodó a deixar l’obra. A més, la tenia en una casa al camp i no li anava bé d’anar allà per a que la recollissin. La veritat és que em va penjar el telèfon sense gaires contemplacions més. Vaig trucar al comissari per explicar-li-ho, però em va dir que insistís una altra vegada, que per a l’artista era de vital importància la presència d’aquella obra. Aquell mateix dia, també em va telefonar l’artista. La insistència en que pressionés al propietari de l’obra va ser tal, que em vaig sentir molt incòmoda. Jo ja no treballava a la galeria que (de fet) havia venut l’obra, i trobava que hauria tingut més sentit que, enlloc de telefonar-me a mi, tant l’artista com el comissari havien de telefonar personalment al propietari, i si no ho volien fer, que ho fes la seva galeria, no pas jo.  No recordo si els hi ho vaig dir així mateix, però sí que recordo que, al davant de tanta insistència, i per treure’m de sobre un tema que ni m’anava ni em venia, els hi vaig dir: “que en pinti una altra”!.

 

     El dia de la inauguració em va costar de donar crèdit al que vaig veure. L’obra estava penjada a l’exposició, i el primer que vaig pensar va ser que, finalment, havien telefonat al propietari i l’havien convençut. Quan vaig veure el comissari, li vaig dir que havia vist penjada l’obra que tant volien. “Sí... la va tornar a pintar”, em va dir, amb un mig somriure. Em vaig quedar completament en blanc, sense saber que dir.... I així segueixo, cada vegada que recordo aquella anècdota. Per a mi, i vista l’exposició, aquella obra era prescindible. Absolutament prescindible. Tampoc lluïa gaire, penjada en un lloc sense bona visibilitat, i encastada en un espai massa petit. Suposo que el propietari de l’obra no va veure l’exposició, perquè si ho hagués fet... què hauria dit? Havia comprat aquella obra com a peça única, i ja no ho era. Què hem de pensar al davant d’un cas com aquest? És lícit que un artista faci això? La veritat és que jo no tinc la resposta. Em pot agradar o no la solució, però no sé si l’artista té la legitimitat de fer una cosa així. Potser sí, i en la realitat, als museus i col·leccions particulars hi ha obres repetides o clonades. Si això s’ha fet una vegada, qui em pot assegurar que no s’hagi fet més? 

 

Crítics, queixosos, remugants i estarrufats

      Hi ha dies que les xarxes socials m’atipen. És cert que tenen coses bones, i potser hauria de precisar més: els que m’atipen  són alguns perfils de persones que arriben a fer-se carregosos a força de queixar-se uns, i de tirar-se floretes a sí mateixos, els altres. Potser perquè a alguns els conec poc i a altres gens, la visió que m’arriba d’ells a través de les xarxes (sobretot Facebook) és directament esperpèntica. Abans de continuar, faig notar que en aquest text utilitzaré el masculí genèric, perquè és evident que de perfils n’hi ha de tots els gèneres.

      La veritat  és que estic començant a deixar de seguir molts d’aquests perfils. Dec ser una persona estranya, perquè són precisament els que tenen més seguidors (!). Un d’aquests, no parava de queixar-se: malalties de tots tipus, gravíssims problemes familiars, boicots professionals... Cada post era un súmmum de greuges, que segons l’autor, salvava gràcies a la poesia i l’amor, dels que en feia gala de forma embafadora. Confesso que vaig picar l'ham, i al principi, em vaig solidaritzar amb la seva causa. Però un dia em vaig adonar que no parava de caure en contradiccions flagrants: per un cantó, explicava que la malaltia li impedia sortir de casa per fer-se unes analítiques, però dos dies després, travessava mig Catalunya per anar a un concert, o per fer un dinar idíl·lic a la platja. Jo, que estic en estat “normal”, no m’hauria vist en cor de fer els seus periples ni de broma. El detonant a deixar de seguir-lo, va ser quan vaig veure que no seguia a ningú: “0 seguint”. Però això què és? Si no segueix ningú, és perquè la única cosa que li importa de les xarxes, és seguir engreixant el seu personatge. Fora doncs. 

 

     Hi ha altres perfils que també em carreguen, però de vegades publiquen coses interessants, i per aquestes coses, malgrat tot, els continuo seguint. Però cansa una mica quan només es queixen i critiquen sense aturador, de vegades perdent els papers, sense fer gens ni mica d’autocrítica. Ahir vaig comentar el meu fastigueig a un artista amic i em va dir : “Ho entenc. Jo, si intento mirar-m’ho amb distància i ho penso fredament, tot plegat em sembla entre ridícul i graciós. És una mica com els tertulians opinadors. Probablement tenen raó en algunes coses, però no és posen mai al davant del mirall ni dubten mai d’ells mateixos”. Quanta raó. Però a més d’aquests crítics, queixosos i remugants, hi ha els que expliquen amb tot luxe de detalls i gran quantitat d’imatges com són de molt intel·ligents, cultes, instruïts, viatjats i guapos, i no es cansen de donar gràcies de com són de feliços i afortunats (gràcies per ser jo); d’haver nascut tocats per la gràcia divina. I cal destacar, per acabar, aquells perfils graciosos i desbordants de xispa i enginy, però que quan els coneixes, descobreixes que al darrera hi ha una persona trista i avorrida. Per sort, tot i que segurament són minoria, també hi ha els mesurats, els que comparteixen bona informació i que no els fa res mostrar vulnerabilitats (que no victimisme). Llegir els posts d’aquests últims, és arribar a un agradable oasi.

 

     Una vegada, en Vicenç Pagès Jordà va dir als seus alumnes que tots escrivien com si visquessin al segle passat. En els seus escrits mai apareixien les xarxes socials, i avui dia, hem de confessar que aquesta vida virtual ens influeix moltíssim. Per això aquest text, i perquè encara que les xarxes m’atipin i que de tant en tant en faci abstinència, la veritat és que les freqüento. Podria viure sense? Amb el panorama que hi ha, molt probablement sí.