dimecres, 31 de gener del 2024

L'obssessió der la joventut



      Quan encara treballava a Artgràfic, el gerent estava amoïnat perquè no venia gent jove a la galeria. Li vaig preguntar perquè li preocupava això, i em va respondre: “I a qui li vendràs quan tots aquests (referint-se als compradors) es facin grans o es morin, si no hi ha una generació de recanvi?”. O sigui, que la preocupació per tenir visitants joves, era purament una qüestió de continuïtat del negoci. S’explica que Miró sempre estava pendent de que anés gent jove a les seves inauguracions. No en tenia prou en ser apreciat pels seus coetanis. La seva voluntat era ser un referent de futur i això passava indefectiblement per ser admirat per les noves generacions. Aquest neguit, com el de molts altres artistes, estava relacionat amb satisfer el seu afany de transcendència. 

 

      Jo vaig començar a freqüentar inauguracions quan encara anava a l’escola. Hi anava acompanyant el meu pare, que tenia molts amics artistes, i hi vaig seguir anant amb ell durant molts anys, pràcticament fins que jo mateixa vaig començar a treballar en una galeria d’art. En aquells primers anys, tot i que el meu pare s’esforçava en explicar-me l’esperit de les obres, no crec que el meu interès fos gaire profund. M’agradava acompanyar-lo perquè intuïa camins que podien ser interessants de recórrer, i perquè coneixia molta gent més o menys famosa i me’ls presentava; o sigui, sovint hi anava per pura frivolitat. Jo tenia molta pressa en fer-me gran, i aquests esdeveniments eren una mena d’incursió prospectiva al món dels adults. Perquè quasi tot el públic que freqüentava aquelles inauguracions dels anys setanta eren adults, aproximadament de l’edat del meu pare. Les excepcions eren alguns aspirants a artistes, poetes, o agitadors culturals. Si ho analitzo, veig que això ha seguit sent així durant tots els anys que he treballat en el món de les galeries. El públic visitant ha estat de mitja a avançada edat, a excepció d’artistes o d’alguns estudiants. El 99,9 % dels visitants considerats joves que ens van venir, tan al quadern robat com a Artgràfic, eren artistes. 

     

       Actualment hi ha una veritable obsessió, per part de galeries i institucions, d’atreure públic jove. Fa pocs dies vaig assistir a un acte en que la presentadora, només començar, es va lamentar de que el públic assistent no era tan jove com a ella li agradaria. També he sabut que una institució cultural va acomiadar el director perquè no havia estat capaç d’atreure públic jove. Sigui doncs, per continuïtat del negoci o per satisfer l’afany de transcendència, la presència de la gent jove als centres d’art ha estat sempre perseguida. Si per la pròpia experiència constato que això no ha estat mai així, és lícit concloure que, potser, l’arribada a l’art (i sobretot al contemporani, ple de referències i variables complexes i gens o mal explicades) es produeix a edats més madures. Quan ja s’ha fet un mínim recorregut vital i intel·lectual necessari per sentir l’interès o l’empatia envers la creació contemporània. Potser estaria bé repensar els efectes d’aquesta obsessió que, per llei natural, encasta a qui la pateix, una vegada i una altra, contra la paret, i que els podria conduir a un camí perillós de banalització o simplificació, fent allunyar a tots aquells que, de veritat, els interessa l’art. Perquè el més important no és que vingui gent jove, sinó simplement que vingui gent. 


dilluns, 22 de gener del 2024

Obres bones, obres dolentes

 




     Fa molts anys vaig ser testimoni d’una conversa que em va fer sentir molt incòmoda. No només perquè em va semblar que jo no l’ havia de sentir, sinó perquè al mantenir-la al meu davant, es va fer palès que per als dos interlocutors, jo era completament invisible. Un dels artistes “estrella” de la galeria on treballava i el galerista, tots dos drets al davant de la meva taula de treball, haurien d’haver estat més discrets.  L’artista havia rebut feia poc la visita del director de la galeria que havia anat a triar les obres de la propera exposició. Estava molt molest perquè el director havia fet la seva tria i havia arraconat molts quadres amb mostres de menyspreu manifest. L’artista creia que les obres apartades eren imprescindibles i que el director havia actuat de forma equivocada. Va dir una frase que se’m va quedar gravada: “Només ho troba tot bé quan és d’en Tàpies”. El galerista no va defensar el seu director, i va dir a l’artista que faria portar totes les obres a la galeria. L’exposició es va muntar amb les obres triades pel director i va resultar una exposició excel·lent. Les rebutjades van desembarcar al magatzem, i allà s’hi van estar anys. 

 

     Des d’aquell moment, sovint m’he plantejat la qüestió de si s’han de donar per bones totes les obres que fa un artista. No només les dels nostres contemporanis, sinó les dels considerats històrics. Sobre això, un conegut meu sempre diu que no és el mateix un Picasso que un quadre signat per Picasso, o un Miró que un quadre signat per Miró. Cap artista es lliura de cometre errors, ni de passar etapes o fer obres menys inspirades. La desgràcia és que la capacitat de veure això no la té tothom, i el que es valora és només la signatura. Hi ha moltes obres d’artistes locals consagrats, que, per no haver passat un filtre, donen la raó a tots aquells que sempre en van ser crítics. Fa pocs mesos, en una exposició retrospectiva de l’artista que va protagonitzar aquella conversa, vaig reconèixer alguns d’aquells quadres rebutjats que van dormir el son dels justos al magatzem, fins que, a la mort de l’artista, van retornar a la família. 

 

      Tot i que és un tema delicat, un bon galerista ha de saber triar sempre les obres que exposa, malgrat que alguna vegada hagi de torejar l’enuig d’algun artista. És molt difícil, per no dir impossible, defensar obres en les que l’artista no ha estat prou fi, sobretot quan ho veus i ho sents així. El dia que vaig ser testimoni d’aquella conversa, jo en sabia poc del món de l’art contemporani perquè tot just començava, però a mesura que han anat passant els anys no puc fer altra cosa que posar-me al costat d’aquell director, que actuava amb criteri i valentia, i que prenia decisions correctes pel bé de l’artista. Però d’altra banda descobreixo amb desengany, que el pas del temps no serveix de gaire. Els criteris s’esborren i les males etapes es justifiquen. Prevaldrà l’aura que s’hagi sabut crear l’artista en vida, o la que li hagin creat un cop mort, i, si l’aura és bona, només es farà valdre la signatura de les obres. Encara és hora de llegir la més mínima crítica objectiva sobre alguns d’aquests artistes de trajectòria irregular. Les obres, tant les bones com les dolentes, van a parar al mateix sac. Per no parlar de moltes de les recuperacions històriques d’artistes de tercera fila que, a falta d’un present engrescador, es glorifiquen en exposicions que sovint em posen els pèls de punta. Però aquest és tema per a un altre article. 




















dijous, 4 de gener del 2024

Sobre regalar art

 



     La setmana passada, el crític Eudald Camps publicava un article al Diari de Girona sota el títol “Perquè no regalem art?”, en el que, entre altres coses, plantejava el descrèdit progressiu de l’art contemporani en la societat, i apuntava també la desaparició gradual de les galeries d’art a la ciutat de Girona, que de la dotzena que hi havia hagut, en sobreviu només una. En aquest bloc m’he ocupat sovint de la transformació negativa que ha patit el sector de les galeries, que no és una cosa d’ara, ni de fa un parell d’anys. Quan vaig començar aquest bloc l’any 2012, ja havíem iniciat la baixada per la pendent. Els que, com jo, estàvem a primera línia, ho vam notar de seguida, i els motius són variats. No em vull ocupar d’aquest tema en aquest article, sinó de l’experiència d’una persona que esmentaré com a C., i que des de fa molts anys, sí que regala art per Nadal. 

 

    Conec en C. des de fa més de trenta anys i és un veritable apassionat de l’art contemporani. Durant tota la vida ha visitat totes les exposicions possibles, d’aquí i d’arreu perquè per feina o afició viatja moltíssim. Al llarg de molts anys, ha adquirit un coneixement a fons del panorama artístic i s’ha anat construint un criteri molt personal, que de vegades comparteixo i d’altres no. Però a l’hora de transmetre la seva afició a amics i coneguts es troba sol. Des del principi, va ser conscient de la dificultat de despertar la curiositat per l’art contemporani entre les seves relacions, així doncs, de manera persistent, es va dedicar a organitzar sessions a casa seva per demostrar que, a través de l’art, es pot viure una vida més rica. Va fer presentacions d’artistes, performances, lectures de poesia, acompanyava amics a visitar exposicions, els reenviava tota la informació que rebia per part de galeries i museus, i cada any, per Nadal, feia una tria d’obres de petit format (per no condicionar) per regalar a totes aquelles persones amb qui, durant l’any, havia tingut una relació especial o un vincle professional important. Jo sempre li preguntava quina rebuda havien tingut les obres, i, generalment, era bona –també hi havia hagut vegades que no li havien donat ni les gràcies-, però mai va aconseguir el que ell pretenia en el fons: que els que rebessin el regal s’interessessin per l’art, que s’apropessin a les galeries per conèixer millor l’obra de l’artista que els havien regalat. En definitiva, fomentar l’interès i el col·leccionisme, atès que tots els que rebien el regal tenien un poder adquisitiu alt. Tot i amb això, no se’n va sortir mai. De fet, una vegada ens va visitar un important gerent d’empreses culturals que havia rebut un dels regals de C. A l’habitació en la que penjàvem obres dels artistes que havíem exposat, va identificar una fotografia de la mateixa sèrie de la que havia rebut. Es va posar contentíssim, i ens va ensenyar les fotos d’aquest artista que tenia al mòbil, baixades d’internet, acompanyant cada foto amb una sorollosa riallada. I aquí s’acaba la història. Cap curiositat sobre l’autor, i per descomptat, ni la més mínima intenció de comprar cap més foto. La seva visita tampoc havia estat propiciada per l’entusiasme de C., sinó per un compromís laboral amb l’artista que estàvem exposant en aquell moment.

 

     Un dia que en C. visitava l’empresa d’uns clients seus, va tenir una sorpresa. Penjada en una paret va descobrir una obra d’una artista de la que ell n’era admirador i sobre la que havia parlat al seu client de manera entusiasta. Va tenir una gran satisfacció d’haver aconseguit el seu propòsit: havien comprat una obra!. Però quan es va acostar, va veure que era no era una obra original, perquè tota l’obra d’aquesta artista són collages i aquesta no ho era.  Quan el client va veure que s’ho mirava, tot satisfet, li va dir que havia buscat l’artista a Google, li havia agradat aquella obra, havia descarregat la imatge i l’havia imprès. Per més inri, l’havia emmarcat i tot. Aquesta anècdota, ja exemplifica com està el pati. I tot i que en C. no tira la tovallola, n’hi ha per fer-ho.

dimarts, 12 de desembre del 2023

Sobre galeries d'art i comissaris

      


    És obvi que un galerista és lliure de fer el que vulgui a la seva galeria, però més d’una vegada, al llarg d’aquests anys, he pensat que alguns no acaben de tenir clar el seu paper i s’extralimiten. Sigui per semblar allò que no són, o sigui per deliris de grandesa, per esnobisme, o per no saber-ne, han contractat comissaris per organitzar les exposicions. Vagi per endavant que no tinc res en contra de tots els que es dediquen a aquest ofici, al contrari. No és gens fàcil articular una exposició a través d’un discurs, i trobar les obres adequades i valoro molt a tots els que s’hi dediquen. Però segons la meva manera de veure, una galeria és un espai privat i personal, i el que ha de transmetre és la visió del galerista. És el galerista el que ha de triar els artistes, les obres i, en el cas que li vingui de gust de fer una exposició col·lectiva, o temàtica, ha de ser ell/a qui decideixi tant el discurs, com les obres. 

 

     La primera vegada que em vaig haver d’enfrontar a una exposició comissariada va ser a principis dels 90. La galeria en la que treballava llavors estava una mica deixada de la mà de Déu. No tenia personalitat pròpia i sovint era una mena de calaix de sastre on el galerista programava els seus compromisos. No cal allargar el tema, però vaig lluitar per a que aquell espai (malgrat les interferències) tingués una mica de personalitat, i malgrat tot, vaig aconseguir un públic fidel (compradors) que s’identificaven amb les propostes que trobaven allà. Aquella exposició comissariada a la que faig referència, va ser molt fluixa en tots els sentits. El discurs estava agafat pels pèls i la majoria d’obres era per arrencar a córrer. Però sobretot, va ser una interferència més, un escull que va tornar a fer desaparèixer visitants i compradors. La direcció d’aquell moment tenia moltes ínfules, i si contractar comissaris feia de galeria important, doncs es contractava un i llestos. 

 

     Una galeria no és un museu, ni una fundació, ni un centre d’art públic. Aquests centres necessiten comptar amb comissaris. Però encara que alguns no ho tinguin clar, una galeria és un comerç. És cert que durant molts anys les galeries van suplir la manca de centres d’art contemporani i eren les que donaven visibilitat als artistes. També és cert, que no es pot comparar l’art amb altres objectes de consum (o sí), i que el que venen les galeries són alguna cosa més que objectes de decoració. Per aquest motiu, m’he esforçat a fer-ho visible, organitzant visites comentades, tertúlies, lectures poètiques o concerts, sempre per ajudar als visitants a descobrir els universos que hi poden haver al darrera de les obres dels artistes amb els que he treballat. Però per damunt de tot, una galeria ha de transmetre la personalitat i el criteri del galerista, que, de fet, hauria de ser l’únic comissari. Potser si edita catàlegs, li vindrà de gust encarregar un text a un escriptor determinat, però també això serà la seva tria. També entenc que, puntualment, i sobretot si es tracta de temes històrics sobre els que el galerista coneix un expert determinat capaç de muntar una exposició millor que ningú, el contracti per fer-ho. Però en aquest moment de gran confusió, és important que una galeria sàpiga quina és la seva parcel·la i no actuar com si fos una altra cosa, perquè això encara augmenta més la desorientació de la gent, quan el que s’ha de despertar és la confiança. Deixant de banda comptades excepcions, les galeries que contracten comissaris tot sovint (o quasi sempre), per organitzar les seves exposicions, el que em transmeten, a banda de no saber què o qui són, és la seva incapacitat i el que és pitjor: la falta d’interès en posar-s’hi de debò perquè ja els hi va bé que els hi facin tot. 

dimecres, 8 de novembre del 2023

La represa

 


     

     De vegades la vida té coses que et fan pressentir que estàs en el bon camí. Encara diria més, coses que fan esvair els dubtes i ajuden a recuperar la seguretat. Avui, tot fent neteja d’arxius antics per fer lloc a tot el material del quadern robat, hem trobat uns manuscrits antics meus. Eren uns exàmens del primer curs d’història a la UB, amb en Pelai Pagès com a professor. Un tenia 16 pàgines, i l’altre 9. Ha sigut una gran troballa, perquè fa molts anys vaig estripar tots els apunts de la carrera (els meus pares també necessitaven fer espai) i segurament també treballs i exàmens que encara conservava. No sabem com, aquests dos exàmens d’història han sobreviscut. Ha estat un veritable regal del passat, perquè llegint-los m’ha retornat aquella seguretat que jo tenia als divuit anys, quan feia uns exàmens que semblaven articles, veritables proves de memòria i síntesi de les moltíssimes hores d’estudi i de lectura. Ara em semblen un bàlsam, després d’haver travessat una etapa llarga plena de dubtes. I no em refereixo només al passat recent.  Aquella seguretat jovenívola la vaig anar perdent quan vaig començar a treballar, entre un cap que no estava a l’alçada i una directora que només volia una cosa que va aconseguir a mitges: tallar-me les ales. Recordo aquells inicis i com vaig patir i plorar enmig de tanta mediocritat i tonteria. Em meravella que no plegués, perquè tenia tots els motius per fer-ho. Però no ho vaig fer i amb els anys vaig aprendre molt, moltíssim. Però sobretot, vaig aprendre a sobreviure amb el vent en contra, que potser no és una altra cosa que aprendre a viure. 

 

     Quan vaig escriure aquells exàmens, encara no havia començat a viure. No tenia ni idea del que significava mesurar-se amb la realitat. De fet, la novel·leta que vaig escriure en acabar la tesina de llicenciatura (que vaig subtitular “El quadern robat”)  i que he tornat a llegir recentment (1), retrata una protagonista que tampoc ha començat a viure. Veu la realitat des de la finestra. De vegades surt a fora i es barreja amb la vida, però de seguida li agafa por i es replega. Perquè l’escriptora tampoc havia començat a viure de debò. L’experiència de rellegir aquells textos de joventut  ha estat providencial. Els darrers temps no han estat (no són) fàcils i sovint tinc dubtes sobre si ho he fet bé, o si m’he equivocat. Quan veig col·legues galeristes que sobrepassen l’edat de jubilació i segueixen al peu del canó, em causen admiració, però també estranyesa. Potser perquè jo em vaig trobar en aquest món de manera circumstancial i mai he tingut una vocació veritable? I em pregunto: he tingut mai una vocació veritable? La noia que va escriure aquells exàmens quina vocació tenia? Només recordo que li agradava escriure, tan li feia si eren exàmens, treballs o novel·letes. En el precís moment d’escriure sobre l’esclavisme o els modes de producció antic, el món del galerisme era un terreny ignot, circumscrit només a les visites que feia a les galeries acompanyant el meu pare. Després, quan per força vaig haver d’entrar al món real, em vaig deixar portar per les circumstàncies, i ho vaig intentar fer tant bé com vaig saber, com aquells exàmens. Ara, aquesta troballa, em sembla, més que no pas un record del passat, un senyal inequívoc per a la represa. Tornar a la casella de sortida però amb l’experiència de més de mitja vida.  

 


Notes

(1).- Vegeu Sobre el títol d'aquest blog

 







dilluns, 9 d’octubre del 2023

Una historia molt remota

 



        Suposo que, tip de veure el recent desplegament expositiu i mediàtic de l’artista S.M., en Salvador Juanpere em va preguntar si a mi m’agradava la seva obra. Em van venir ganes de riure, i vaig dubtar si explicar-li (o no) una història que es remuntava enllà del temps. Però precisament per ser tan remota, vaig decidir fer-ho.

 

     Deuria ser l’any 1972 o 73 i jo tenia tretze o catorze anys. En aquella època era fan absoluta d’en Gilbert O’Sullivan. Tan absoluta que per a mi tot girava entorn aquest cantant i la seva música. Era el meu home ideal en tots els sentits, i no hi podia haver cap home a la terra més atractiu que ell. Però és clar, parlava anglès, i amb el poc anglès que estudiàvem a l’escola, difícilment m’hauria pogut entendre amb ell, en el hipotètic cas (d’altra banda intensament somiat, esperat i desitjat) que algun dia arribés a trobar-me’l. Així doncs, vaig convèncer als meus pares de la absoluta necessitat d’apuntar-me a cursos d’anglès fora de l’escola. Atès que era massa jove per anar al British Institute perquè no acceptaven alumnes menors de setze anys, el meu pare em va matricular al C.I.C., que era on també hi anaven altres companyes de l’escola. 

 

     Va ser en aquella època quan em vaig sentir perseguida, per primera vegada a la meva vida, per un noi que no m’agradava gens. No recordo si anava a la meva classe o no perquè la veritat és que he oblidat els detalls d’aquell episodi, sigui per mala consciència o per mala memòria. El que recordo era que cada dia, m’esperava a la parada de l’autobús nº 14, enfront mateix del C.I.C. Allà, i mentre esperava l’autobús, aquell noi no parava de preguntar-me coses i de tirar-me floretes. Suposo que al començament, quan encara no sospitava res, jo deuria ser amable. Però va arribar un punt que la cosa se’m va començar a fer carregosa i l’espera de l’autobús eterna. Aquell noi es deia S.M. Un dia, un company de l’escola, em va dir que tenia un amic que estava molt enamorat de mi. Era en S.M.  Em demanava que li fes cas, i que fos amable amb ell, perquè havia patit molt. S’havia quedat orfe per una desgràcia, i l’havia adoptat un matrimoni, amics dels seus pares. Però enlloc de sentir tendresa i pietat, jo em vaig sentir aclaparadíssima. L’S.M. no m’agradava gens, però gens, gens. Se’m feia pesat i avorrit, i físicament em repel·lia. O sigui que després de la conversa amb meu amic, vaig decidir escapolir-me així que el veiés. Sortia del C.I.C. per una porta que donava al carrer del darrere, arrencava a córrer si m'adonava que m’havia vist, etc. etc. etc., fins que un bon dia ja no el vaig veure més. 

 

     Van passar molts i molts anys, potser uns trenta. Jo feia uns anys que treballava a la galeria Joan Prats, i m’havien enviat a la fira de Basilea. Abans d’obrir la fira al públic, els galeristes podíem entrar i visitar la fira. Un matí, en un dels estands, vaig descobrir unes pintures que em van cridar l’atenció per horribles. Per curiositat morbosa em vaig acostar a llegir la cartel·la i saber qui era l’autor d’aquells engendres pictòrics. El cor em va fer un sal en llegir S.M. Seria aquell S.M. de feia tants anys? Aquella brevíssima història absolutament enterrada en l’oblit, em va tornar a la memòria. Com que encara no hi havia internet, vaig trigar molt, potser un parell d'anys, a tenir la confirmació. Aquell “perseguidor” adolescent s’havia fet pintor, i les seves pintures em van provocar la mateixa reacció que la seva persona quan jo tenia catorze anys. 

 

     No sé si la meva història va contestar la pregunta de Salvador Juanpere, però em sembla que sí. És curiós que les obres d’un artista puguin arribar a transmetre el mateix que la persona del creador, fins i tot passats els anys. I les obres de S.M., malgrat que actualment tinc poca cosa a veure amb l’adolescent que vaig ser, em segueixen transmeten la mateixa pesantor, el mateix avorriment i la mateixa aversió que, en aquella època, em feien arrencar a córrer només de veure'l. 

dimecres, 20 de setembre del 2023

Promeses de setembre

 






     Llegeixo en un article que el veritable començament de l’any és al setembre. Potser és una reminiscència del nostre passat d’estudiants. L’escola comença al setembre i tot allò que fem des de molt petits ens queda a dins, gravat per sempre. Ens compraven una cartera nova, i després venien les llibretes, els llibres i el plumier, que era el que a mi m’agradava més. Olorar els llapis i somiar en el nou curs. Assignatures noves, professors nous, i segurament, també companys nous. Després de les vacances és el moment de començar una nova vida. Setembre és el mes de les promeses. Les galeries també inauguren temporada al setembre. Des de fa uns anys es celebra el Gallery Weekend, un cap de setmana en el que les galeries allarguen el seu horari i es programen actes i visites guiades. Aquest és el veritable començament de l’any més que no pas el gener. 

 

   Aquest setembre, i a diferència de tots els altres, per a mi sí que ve carregat de promeses. A poc a poc, a mida que anem embalant obres per retornar, la decisió de tancar la galeria, presa ja fa uns mesos, ha anat agafant versemblança. D’aquí a poques setmanes, em lliuraré de fer quatre viatges en metro cada dia, tant si plou com si neva. Em lliuraré de ser esclava d’un horari fix de matí i tarda cinc dies a la setmana. Em lliuraré de fer bon paper a tothom, tant si em trobo bé com malament, tant si en tinc ganes com si no. Perquè tenir una porta oberta al públic vol dir això, a banda de moltes coses més. També vol dir aguantar moltes impertinències (podria escriure un llibre de totes les que he patit al llarg de 36 anys) i situacions incòmodes com les que es produeixen cada vegada que un artista que no t’interessa i que no tens ganes d’atendre es presenta, sense avisar, a ensenyar el dossier de la seva obra i s’hi esta hores i hores, sense compassió. També em trauré de sobre la pressió d’haver de vendre per pagar les despeses (moltíssimes). Aquest últim punt no era un problema fa uns anys, però darrerament, s’havia convertit en un veritable malson. No cal que m’estengui en aquest punt, perquè en anteriors capítols d’aquest bloc, ja he anat descrivint l’actual desert en el que es troben galeries i artistes.  El desgast físic i emocional de tot això ha estat considerable, però no va ser fins a arribar a un límit insostenible, quan vaig prendre la decisió de plegar. I si vaig arribar fins aquest límit va ser perquè la feina m’havia agradat molt i hi havia dedicat totes les meves energies. Però s’ha de saber llegir els senyals, i la vida em diu que he de parar. I no només la vida, també l’edat i els anys cotitzats al INSS. Sense cap dubte, ara és el moment. 

 

     I mentrestant, a mesura que el final de la galeria pren forma, m’he adonat que em sento lleugera com una ploma. La sensació que tinc es pot comparar a la que tenia aquest estiu mentre feia “el mort” a dins de l’aigua. Deixes de sentir el món al teu voltant, només sents els esquitxos de les onades que gronxen el teu cos lleuger mentre gravita sobre una massa d’aigua que li fa de matalàs protector. Una sensació que sempre he pensat que deu ser  semblant a la de volar. Doncs així estic jo ara. Tancant una etapa per començar-ne una altra, lliure i lleugera. I  com passava abans de començar un curs nou, no sé exactament com serà. No faig plans, i deixo que la vida em porti.  Només sé que podré fer tot allò que m’agrada i quan vulgui. I que si plou molt o pedrega no caldrà que surti de casa fins que hagi parat.