La lectura de les “Cartes a Camondo”, d’Edmund de Waal ha refermat el meu convenciment de la importància vital dels arxius. A través dels arxius es reconstrueix la història i la història il·lumina el present. El ceramista i escriptor Edmund de Waal va ser convidat a exposar les seves peces al museu Nissim de Camondo a Paris, un palauet que depèn del Museu de Belles Arts de Paris, i que en el seu dia va pertànyer a una influent família jueva. Moïse de Camondo va construir el palauet el 1912, on va anar atresorant una extraordinària col·lecció d’art francès del segle XVIII. Gràcies a que el va deixar en herència a l’estat francès, amb la condició que preservessin tant la col·lecció com els arxius, el museu, dedicat al fill del propietari, mort durant la primera guerra mundial, es va salvar de l’espoli que hauria patit durant l’ocupació nazi. De Waal, que ja va reconstruir la història de la seva família en el llibre “La Llebre dels ulls d’ambre”, es va sentir atret per la idea d’investigar coses sobre la família Camondo, i gràcies a la consulta dels arxius conservats a la casa, va poder escriure unes cartes imaginàries adreçades al fundador d’aquell museu privat. En aquestes cartes, detalla fets concrets i inèdits de la vida de la família Camondo, però també ens il·lustra amb fets comprovables, passatges foscos i tristos de la història europea del segle XX.
Un arxiu, encara que sigui privat, és un tresor, però sobretot, és un bé a preservar. A través de cartes, programes de concerts o exposicions, factures, llibres i catàlegs, es pot reconstruir la veritat del passat. No un relat fet a mida, sinó el relat veritable: la història. Una galeria d’art, per exemple, pot arribar a tenir un arxiu magnífic. Fa alguns mesos, el galerista Miguel Marcos ens va ensenyar el seu arxiu ingent. Des de que va obrir la galeria, va guardar tota la documentació relativa a les seves exposicions i artistes, i amb els anys, la va classificar, ordenar i enquadernar. Aquesta és la seva història, però no només. Com a part activa del món cultural, la seva història forma part també de la història comú, és un patrimoni. Ell n’és conscient, perquè és un home intel·ligent, i ha tingut cura i respecte per la seva feina. De la mateixa manera que la va tenir la galerista Juana de Aizpuru, que, quan es va jubilar, va vendre tot el seu fons documental al Reina Sofía. Perquè tots aquells documents tenien un interès històric inqüestionable.
Però sempre hi haurà gent per als que tot això no te cap valor. Un conegut nostre, professional de la venda de llibres de segona mà, ens va explicar que el va telefonar l’encarregat del magatzem d’una galeria que havia de canviar de local. Abans de llençar llibres i arxius, li va dir que si volia passar per endur-se’n algun. Quan hi va anar, va veure els palets plens d’arxivadors i catàlegs destinats a la brossa i el cor se li va encongir. Ens va ensenyar llibres que s’havia endut. Tots portaven el mata segells de la galeria i un número de registre. Perquè en una època remota, aquella galeria havia tingut una petita biblioteca on s’arxivaven, a banda de la documentació, tots els llibres i catàlegs d’interès que es rebien. Fa pocs mesos, em van explicar una altra anècdota: una historiadora que estava treballant en el catàleg raonat d’un artista, necessitava unes dades per seguir la pista d’una obra. Durant uns anys havia treballat a aquella galeria, i recordava els arxius. Però li van dir que ho havien llençat tot. La història d’aquella obra estroncada i la d’una part de la ciutat, encara que petita, també. Perquè de vegades, els arxius, van a la brossa. I així escriuen la història aquells que ho fan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada