dimecres, 23 de març del 2022

Transfiguració

 



    La publicació recent “Transfiguracions” de Lluís Calvo, m’ha fet l’efecte de la magdalena de Proust, en recordar-me una exposició que tenia ben oblidada. Ja fa temps que he descobert que, malgrat el que sempre havia pensat, no tinc gaire bona memòria. Però els records són allà, encara que habitualment no flueixin, i una trobada casual els fa tornar. Afortunadament, guardo documentació escrita, i això em fa precisar exactament el què i el com, i d’alguna manera, m’ajuda a reconèixer un passat que no valoro prou. El fet és que l’any 2002 -fa exactament vint anys!-, vaig organitzar una exposició que es deia “Transfiguració” a la galeria Joan Prats-Artgràfic. Vista ara retrospectivament, deuria ser una exposició meravellosa, que, com la majoria que vaig fer allà, van passar sense pena ni glòria. Potser per les guerres internes ridícules i paralitzants que hi havia en aquella galeria? Perquè ningú tenia en compte el que es feia a la galeria del carrer Balmes i només visitaven l’espai de la Rambla de Catalunya? (1).  En aquella època encara no havia llençat la tovallola; ho vaig fer el 2003, quan em vaig posar a estudiar piano com a fugida personal i per preservar la salut mental. A partir d’aleshores, tot m’ho vaig tirar a l’esquena, i el camí va ser molt més planer. 

 

     Curiosament, observo que no vaig incloure els dos artistes que il·lustren el llibre de Lluís Calvo, Jordi Alcaraz i Alfons Borrell, malgrat que tots dos eren artistes de la galeria, i amb els que en aquella època tenia una relació molt estreta. Suposo que el concepte de “transfiguració” és molt ampli, i en aquell moment deuria considerar que no encaixaven en la meva tesi. Així doncs, recupero aquí el (breu) text que vaig escriure i la llista d’artistes que vaig incloure. Malauradament, l’any 2002 no tenia telèfon intel·ligent, i no guardo cap fotografia.

 

 

Transfiguració: En en terreny de la metafísica (des de la crítica kantiana, la fenomenologia de Husserl, la reflexió de Hegel, i més a prop, el pensament de Zubiri), la paraula transfiguració expressa el pas de les coses o els éssers d’un estadi corpori a un estadi espiritual. Entès el concepte d’aquesta manera, en aquesta exposició, les figures deixen de ser elements purament representats, per a passar a formar part del llenguatge propi de cada artista, per tal d’expressar voluntats que poden anar des del record, a la reflexió interior, d’un pur exercici formal a la recreació de mons particulars. Les figures, deixen de ser una representació: es transfiguren a través de la ma de l’artista i passen a ser símbols, icones, rastres, presències carregades d’altres conceptes que no sorgeixen del seu propi domini, si no del de l’artista

 

 

Llista d’artistes: Zush-Evru, Ray Smith, Joan Ponç, Tony Oursler, Perejaume, Fernando Prats, Curro González, Víctor Pimstein, Hannah Collins, Lucio Fontana, Georg Baselitz, Enzo Cucchi, Miquel Navarro, Julio González, Joan Miró, Joan Brossa, Mimmo Palladino, Robert Longo, Víctor Mira, Eulàlia Valldosera, Henry Moore, Juliao Sarmento i Pablo Picasso.

 

     En el moment d’escriure aquest text, encara no he llegit el llibre de Lluís Calvo, només he trobat la informació que ell mateix ha compartit a les xarxes socials, però a través d’això, constato que jo no vaig contemplar el concepte de “transfiguració” des de la perspectiva de les filosofies orientals, que, personalment i en aquella època, em queien lluny. 

 

 

Nota:

(1).- Molts visitants del quadern robat ens han confessat que sempre anaven a la Galeria Joan Prats de la Rambla de Catalunya, i mai havien posat els peus a la galeria de Carrer Balmes. 

 

 

dimecres, 9 de març del 2022

Els camins invisibles de Daniel Berdala

 



     Durant tot un dia fuliginós, inexpressiu i mut de la tardor de l’any, que els núvols pesaven feixucs i baixos en el cel, jo havia travessat, sol i a cavall, una extensió de país singularment llòbrega; i a la fi, quan ja s’apropaven les ombres del vespre, vaig trobar-me a la vista de la malencònica casa Usher. Així comença “La caiguda de la casa Usher” d’Edgar Allan Poe segons la traducció de Carles Riba. Fa pocs mesos vaig rellegir aquesta narració i mentre ho feia, em venien al cap algunes de les pintures de Daniel Berdala que havia vist recentment. Les obres de Berdala sorgeixen d’ una pulsió netament romàntica. La seva inspiració és emocional, i tant poden partir del descobriment d’un paisatge natural o de la voluntat de pintar un estat anímic. Poe deia que la literatura havia de ser un corrent subterrani sota la superfície, i l’obra de Berdala recorre pels viaranys ocults del subconscient. En les narracions de Poe, l’entorn es transforma amb l’estat anímic del personatge i a l’inrevés. Són aquests camins invisibles els que recorren les pintures que presentem en aquesta exposició. Uns camins que, fent ús de la representació del món exterior, recreen el món interior i exalten els sentiments o la subjectivitat de l’artista. Aquest interès en la penetració psicològica a través de la pintura, desemboca, de vegades, en la construcció al·legories del moment actual. Una mostra d’això, la constitueix la sèrie dels equilibristes: una persona travessa un paisatge incert sobre una corda fluixa, una al·lusió clara a la incertesa i la inseguretat. Podem arribar al final o caure al precipici, però si arribem serà fent equilibris i gràcies també a la sort o la inspiració del moment. 

 

     Al llarg de la història de l’art, els moments artístics han basculat del sentiment a la raó: del renaixement al barroc, del barroc al classicisme, del classicisme al romanticisme, i així successivament, fins i tot les tendències que es van succeir al llarg del segle XX es decantaven per una o altra manera d’enfrontar-se al món. L’obra de Daniel Berdala, en un moment dominat pel conceptualisme, prioritza el sentiment i la individualitat. Potser no és gens revolucionari (o sí) però a nosaltres ens resulta molt reconfortant. A la manera dels romàntics, Berdala s’aparta de la voluntat de reproduir l’estat de les coses, per seguir els camins invisibles que el porten a la natura i viceversa. Això no vol dir que es desentengui del entorn, ben al contrari. Com deia Adorno, les obres d’art han de ser la historiografia del seu temps, el subconscient de la història. Precisament és l’entorn i la circumstància (en el sentit filosòfic del terme) el que provoca en el nostre artista, la necessitat de “reconciliar allò irreconciliable” i només ho aconsegueix pintant des de les coordenades del seu atles interior.  

 

     Daniel Berdala (Barcelona, 1968) és diplomat en pintura per l’Escola Massana i la seva obra s’ha pogut veure, entre altres llocs, a les galeries Quiosc (Tremp) i Alonso Vidal (Barcelona), i a institucions com la Sala Barradas (L’Hospitalet de Llobregat) El Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Espai Fabra i Coats, el Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas (Barcelona) i a les Bernardes de Salt (Girona).