L’any 1998, durant la Fira de Basilea, vaig assistir a la projecció del vídeo Cremaster 1 de l’artista americà Matthew Barney al Kunsmuseum Basel. Cremaster és el títol d’un cicle compost per 5 pel·lícules de curta durada i fa referència al múscul que es troba en el plec de l’engonal i les bosses testiculars i que només es desenvolupa, en tota la seva dimensió, en els homes. Segons llegeixo en el web del Guggenheim, a Cremaster 1 es representa el moment de màxima ascensió del cremàster. En un camp de futbol, unes ballarines realitzen unes coreografies (en referència explícita a les de Busby Berkeley), mentre que al cel hi ha dos dirigibles de la marca Goodyear. Al centre de la cabina de cada un hi ha una taula blanca sobre la que reposa una figura esculpida, també blanca, que podria ser un aparell reproductor. Aquesta figura esta envoltada del que podrien semblar grans de raïms. A sota de cada taula hi ha el protagonista del film, Marti Domination, que va agafant grans de raïm i els desa fent un dibuix que les ballarines reprodueixen a l’estadi. L’acció es produeix a tots dos dirigibles de forma simultània, i acaba amb la configuració d’una estructura gonadal de sexe indeterminat, tal com seria durant les sis primeres setmanes del desenvolupament fetal. A dalt del dirigible, el protagonista no esta sol, sinó envoltat de sofisticades hostesses d’aire futurista.
Buscant informació sobre l’autor i concretament sobre aquest cicle, trobo un article que explica que aquest conjunt de pel·lícules són una barreja d’autobiografia, història i mitologia que recreen un univers particular en el que imatges i símbols estan interconnectats entre sí. Sembla que la seva producció va provocar molta controvèrsia, generant d’una banda elogis, i de l’altra incomprensió. L’autor conclou que Barney, el que proposa, és una re-definició del que és l’art, o el que pot arribar a ser, així com la seva presentació i experimentació. Afegeix que es tracta d’una sacsejada visual en tota regla.
Per a mi, aquella va ser la primera vegada que em vaig sentir com una veritable lloba estepària, com m’he seguit sentint al llarg dels anys i moltes vegades. Per això, avui faig meves les paraules del manuscrit de Harry Haller:
“(...) com no havia de ser jo un llop estepari, un anacoreta groller, enmig d’un moón amb objectius que no comparteixo, amb alegries que no em diuen res! (...) No sé pas quina mena de plaer o alegria busca la gent als trens i als hotels atapeïts, als cafès abarrotats i plens de música sensual i carregosa, als bars i cabarets de les ciutats de luxe, a les exposicions universals, a les desfilades, a les conferències per a assedegats de cultura, als grans estadis esportius; no puc entendre ni compartir aquesta felicitat que, d’altra banda estaria al meu abast, per la qual s’afanyen i corren milers d’homes. (...) Així doncs, si la gent té raó, si la música als cafès, els plaers multitudinaris, aquests homes americanitzats que s’acontenten amb tant poc, tenen raó, sóc jo qui vaig errat, qui esta boig. Aleshores, jo sóc de debò el llop estepari, com dic sovint, l’animal perdut en un món hostil i incomprensible, l’animal que ja no troba ni el cau ni l’alè ni l’aliment” (1).
Nota:
(1).- Hermann Hesse “El llop estepari”. Edicions 62 1995 Col·lecció “La Butxaca” pp. 32-33. Traducció de Margarida Sugranyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada