El gran cop

 

     “Serà un gran cop!”, repetia en Riera una vegada i una altra quan va saber que el galerista havia donat el vist i plau a la seva proposta de presentar un one man show de Joan Brossa a la Fira de Basilea. Era l’any 1989 i després de l’èxit de Munic, en Riera estava convençut de que aquella fira seria definitiva per al llançament internacional de la seva obra. L’any anterior, una galeria de Munic havia fet una exposició de poemes objectes de Brossa i els havia venut tots. Allò refermava la seva idea de que l’obra de Brossa aquí no era valorada com calia. S’havia de sortir a fora, com havien fet Miró i Tàpies, per ocupar el lloc merescut. “Els alemanys ho han vist!”, repetia. En aquells moments no ho sabíem - ho vam saber alguns anys més tard - però aquell èxit de Munic havia estat un miratge: els mateixos galeristes, aprofitant els preus baixos de les obres, i l’avantatjós descompte que els havíem ofert, havien comprat totes les obres. Potser portats per un esperit romàntic, o potser per la creença que havien descobert un clàssic i que ja recuperarien la inversió més endavant.

 

     La preparació d’aquella fira va durar setmanes. Es va projectar una A gegant, que recorreria les parets de l’estand, imitant una idea que s’havia dut a terme l’any 1982, durant l’antològica que se li va fer a la Fundació Miró amb una A gegant que recorria tot l’exterior de l’edifici. També es van preparar fotografies del poema transitable instal·lat al Velòdrom d’Horta, i un alfabet gegant de lletres vermelles que ocuparia la paret de l’entrada de l’estand. També es va fer una targeta que es desplegava i al mig apareixia un poema visual. Es van portar a la fira tots els poemes objectes i tots els poemes visuals que teníem a la galeria, així com llibres i catàlegs. Ens havíem preparat per a la gran oportunitat, per al gran cop.

 

     El muntatge va ser llarg i complicat. Va ser difícil muntar la A gegant de plàstic negre, que tenia tendència a quedar torta, i entre els objectes, les peanyes i els embalatges, pràcticament no ens podíem moure. Recordo el cansament, però també l’eufòria i la il·lusió amb la que esperàvem l’obertura de la fira. L’últim dia, un grup de ballarins ens van demanar permís per fer un espectacle al nostre estand, al davant de l’alfabet vermell. I així ho van fer el dia de la inauguració, amb la televisió suïssa filmant: uns quants ballarins, amb el cos pintat amb formes sinuoses de colors, van fer evolucions rítmiques al davant de l’alfabet vermell. Estàvem extasiats, aquell començament presagiava un gran èxit, el gran cop. Però la inauguració va passar, i molt lentament, els dies següents. La gent caminava pel passadís, mirava distretament el nostre estand però no entrava. De tant en tant algú s’hi perdia, es passejava pel laberint de peanyes, i somreia tot mirant els objectes. Més d’una vegada, en establir conversa amb els visitants, jo els introduïa a la persona i l’obra d’en Brossa, i em responien: “Ah! Com en Kurt Tucholsky!”. I jo em frustrava, perquè.. sí, però no ben bé. Sort que de tant en tant ens visitaven coneguts nostres de Barcelona i de Madrid, i llavors ens pujava la moral, perquè aquells sí que reconeixien i valoraven l’obra d’en Brossa. Però nosaltres ens anàvem desinflant a poc a poc. “No s’ha entès”, li deia jo a en Riera, que s’havia tornat silenciós a mesura que passaven els dies. “Potser hem posat massa coses, la A gegant, l’alfabet... potser hi ha massa informació...”. La fira va acabar, i no vam vendre ni un sol poema objecte, ni un sol poema visual. Havia estat un fracàs absolut. En Riera va marxar abans de que s’acabés la fira i jo em vaig quedar sola, sense saber què pensar i amb el cor encongit. Estava clar que el gran cop hauria d’esperar. De moment, el gran cop ens l’havíem pegat nosaltres. 

 

 

Nota: en la foto, en Lluís Mª Riera surt assegut a l'extrem inferior esquerre de la foto.