dimarts, 27 d’abril de 2021

A partir d'un peu de foto

 

    


 

      L’exposició “La guerra infinita” d’Antoni Campañá al MNAC em va agradar moltíssim. Consta de nombroses fotografies inèdites, una part important fetes durant la guerra civil i que havien estat guardades dins de dues caixes vermelles pel mateix Campañá, i oblidades en un garatge durant dècades. Hi vam anar per l’interès documental de la mostra i perquè el muntatge l’ha fet en Jesús Galdón, artista que admirem molt, i que, quan munta una exposició sap fer brillar els continguts i crear un tramat dinàmic de les línies discursives. Aquest text, però, no va sobre l’exposició, sinó sobre una fotografia concreta que ens va cridar l’atenció. Una fotografia que esta a l’exposició, i també al llibre “La capsa vermella”, escrit pels mateixos comissaris de l’exposició, i que recull les fotografies trobades en aquelles capses.

 

     Si no hagués estat pel peu de foto, segurament no ens hi hauríem fixat especialment: es veu un jove vestit amb l’uniforme de la Falange posant al davant d’un monument. Però el peu de foto diu exactament: Marcial des de jove: Un joveníssim Antoni Tàpies, membre de l’Organización Juvenil de FET y de las JONS, davant l’obelisc erigit a la plaça de Catalunya de Barcelona en “memòria de los Caídos por Dios y por la independència de España”. Publicada a La Vanguardia del 4 de maig de 1939. Al principi em vaig quedar molt parada, pensant que tot era possible en aquelles èpoques, però l’estranyesa va anar en augment i vaig decidir investigar. Això no va ser gaire difícil, ja que simplement vaig contactar amb una persona propera a l’obra i la persona de l’artista que em va remetre directament al llibre d’Antoni Tàpies “Memòria personal” i més concretament, a les pàgines 129, 130 i 131. Allà, Tàpies explica que un dia, no sap per quins mecanismes, van triar un quants nois de la seva classe per anar a fer guàrdia a un monument. Ells s’ho van prendre com una aventura perquè tenien quinze o setze anys, i perquè calia passar-hi tota la nit. Explica que els van tractar com a soldats, i que els hi van repartir cascs de ferro, fusells de veritat amb baioneta calada, corretjam, cartutxeres, etc. Quan van venir els fotògrafs, van inspeccionar tots els nois, i el van triar a ell, per retratar-lo amb el casc posat. Al dia següent, els seus pares li van ensenyar La Vanguardia. La foto que li havien fet, ocupava tota la portada. Era la foto d’Antoni Campañá, la que em va cridar l’atenció a l’exposició, i posteriorment, al llibre. A les seves memòries deixa clar que la seva presència en aquella foto va ser merament conjuntural.

 

     Abans d’escriure aquell peu de foto tant rotund, jo hauria contrastat la informació, tal i com he fet ara, i no ha estat gaire difícil. No van pensar més enllà de la imatge i van treure les seves conclusions? Van creure, sense posar-lo en dubte, algun rumor malintencionat del passat, propiciat per l’existència d’aquesta fotografia? En casos com aquest, no s’hi val creure el que la gent diu i prou. Perquè el que hi ha escrit, és el que el protagonista de la foto explica a les seves memòries. I si no tenien ganes d’investigar, posant “vestit de” enlloc de “membre de”, haurien sigut més justos. Després d’això, el llibre “La capsa vermella” em va caure de les mans. No per les fotos, que són un document extraordinari, però la lleugeresa de l’afirmació d’aquell peu de foto, em va fer malfiar de la resta de textos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada