La flor de lotus d'Amparo Fernández

 

     Seguir un camí conegut és més o menys fàcil. És anar sobre segur i resulta difícil perdre’s per viaranys intransitables o anar a parar a terrenys erms envoltats per la boira. La gent tendeix a seguir els camins que coneixen i això és una llàstima, perquè sovint, és més enllà on es tornen a despertar les emocions veritables. Saltant pels marges, travessant els camps verges, és on trobem aquells artistes capaços d’explicar-nos les coses d’una altra manera; veus pròpies, discursos diferents. En aquests territoris, d’altra banda extraordinàriament fèrtils, germinen les obres de molts artistes que són invisibles per raons diverses. Potser perquè el seu tarannà els fa incapaços de persistir en un món que només segueix les directrius del mercat o de la moda. O perquè necessiten una seguretat econòmica que l’art no els dona. Va ser en aquests terrenys fèrtils, sorprenents, i inexplorats, on vam descobrir el treball fotogràfic d’Amparo Fernández, concretament la sèrie de fotografies titulada Flor de Lotus.

 

     Aquesta sèrie consta d’una quarantena de fotografies en blanc i negre, de les que hem seleccionat 21 per a l’exposició. A partir d’un treball com a  documentalista als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer al parc de Montjuic de Barcelona, Amparo Fernández va dur a terme una investigació personal paral·lela, que va consistir en registrar l’evolució del creixement de la flor de lotus, des del seu naixement al llot del fons d’un estany, fins a la seva floració per sobre de l’aigua. Totes les seqüències d’aquest procés porten en si mateixes una forta càrrega simbòlica, podent-se establir un paral·lelisme espiritual amb la vida humana. I això ho trobem especialment a les religions orientals, des de l’antic Egipte, la Índia, o la Xina. El lotus neix en zones fosques i fangoses, on, metafòricament, resideixen les ombres de l’existència, i a les que sempre es manté vinculat a través de les arrels. Per a la filosofia taoista, la buidor de les seves tiges simbolitza la capacitat de l’ésser humà de no deixar-se impregnar per les impureses externes que l’envolten durant el seu camí cap a la llum i l’aire. De forma al·legòrica, l’ésser humà és capaç de sorgir del fang, travessar i vèncer les dificultats i elevar-se fins arribar a un pla espiritual superior.

 

     En aquests moments que travessem, la descoberta d’aquest projecte d’Amparo Fernández ens va fer l’efecte de l’aire fresc. És el treball silenciós d’una gran fotògrafa que transita pels marges i que, explorant les fases de la vida, va descobrir l’harmonia discreta de la bellesa, l’equilibri exquisit i misteriós de l’univers.

 

     Amparo Fernández (Barcelona, 1962), és biòloga i fotògrafa i ha participat en nombrosos cursos i seminaris sobre les dues disciplines. Durant uns anys va ser la responsable de l’espai fotogràfic del Centre Cívic Can Basté, i va treballar com a assistent del fotògraf Humberto Rivas. Actualment exerceix la docència i aquesta és la seva primera exposició individual a una galeria d’art.