dimecres, 7 de juliol de 2021

Luis Cantero rediviu

 


       

 

     Sortint de veure les exposicions de Núria Güell al Fabra i Coats (“Una retrospectiva” i “La banalitat del bé”), el meu acompanyant em va parlar de Luis Cantero. El que havíem vist, i sobretot el sistema de treball de l’artista, li havia fet recordar-lo. La veritat és que jo no n’havia sentit a parlar mai, però em va despertar molta curiositat tot el que em va explicar, i vaig investigar una mica.

 

     Luis Cantero (1943-2012) va arribar a Barcelona el 1976, i de seguida va entrar a treballar a la revista Interviú. Els seus treballs periodístics es van considerar de seguida un model d’atreviment, imaginació, provocació i audàcia. Es va dedicar a explorar més enllà dels límits de la informació, a base d’imaginar una història, recrear-la i observar les reaccions de la gent. També s’inventava situacions fictícies, com fer-se passar per cec,  per un sense sostre  demanant caritat, o per homosexual. Un dels seus reportatges, titulat “Como evadir un millón”, consistia en travessar la frontera portant un milió de pessetes a sobre, que en els anys que ho va fer, estava prohibit. Dins un sarró bandolera portava feixos de paper (no va fer servir bitllets de debó) que mesuraven i pesaven exactament el mateix que el paper moneda autèntic. Un fotògraf va enregistrar tot el procés. Aquest fotògraf era Oriol Maspons. Maspons es va convertir en el seu company inseparable, i amb ell va realitzar una secció que es va titular “La vuelta al mundo en ochenta camas”, que va consistir en viatjar per tot el món i fotografiar com es feia l’amor en els llocs més exòtics del planeta. Per un altre reportatge,  van recrear una galeria d’art hiperrealista, en la que per la compra d’una obra de 25.000,- Pesetes, s’obtenia sexe. El tipus de periodisme que practicava Cantero va ser qualificat com a “periodisme de provocació”, i durant els anys que va estar actiu, va gaudir de molta fama. Dotat d’una imaginació desbordant, i en uns anys en els que quasi tot estava per explorar, va brodar un gènere en el que ell feia tant de guionista com d’actor. Pel que diuen les cròniques, escrivia amb una prosa àgil i desvergonyida, i contra el que alguns pensaven, era un home culte i apassionat per la música.

 

     Ara bé, tot té el seu període de decadència, i Cantero va acabar col·laborant en programes de televisió de qualitat dubtosa. Des de la perspectiva actual, Luis Cantero estaria pitjor que mal vist perquè complia amb tots els tòpics masclistes haguts i per haver. Finalment va morir sol, en un pis que havia sigut dels seus pares, en la seva Granada natal.

 

    Després d’aquesta “investigació”, vaig entrar a la pàgina web de Núria Güell, i vaig constatar que les seves accions seguien un patró similar al dels articles de Cantero, tot i que amb algunes diferències notables: la temàtica és una altra (faltaria més, els temps han canviat) i l’Oriol Maspons no l’acompanya com a fotògraf. Potser algú ho trobarà una bestiesa, però aquest paral·lelisme em va fer pensar i molt. També em vaig adonar que la perspectiva de l’edat i el gènere ( perquè jo no llegia mai l’Interviú, però el meu acompanyant sí), et dona eines de judici que no podries tenir de cap altra manera. 

 

 

 

Nota:

La fotografia és d'Oriol Maspons, i retrata Luis Cantero disfressat d'autostopista, en alguna de les seves accions. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada