Entre les pàgines d'un llibre

     

     L’altre dia vaig trobar uns fulls groguencs entremig de les pàgines d’un llibre. Formaven part d’un diari que havia començat a escriure fa molts anys per recomanació d’un antic professor de la facultat. Sempre deia que el lloc privilegiat en el que treballava, em permetria viure en primera línia alguns dels esdeveniments artístics de Barcelona, i que valia la pena que ho escrigués. Donada la falta d’inspiració de les darreres setmanes, sigui per la situació política o per la manca de moviment en el nostre sector, transcric aquí una de les pàgines, que bé podria constituir el principi d’una novel.la. Algunes coses, malgrat que del text ens separen 17 anys, demostren que la tònica és exactament la mateixa.

                                                                                                Barcelona, 19 d’octubre de 2000

      Avui no ha entrat ningú en tot el dia. No sé perquè a aquestes alçades faig encara aquest tipus d’anotacions. De fet, fora de rares excepcions, quasi mai entra ningú a la galeria. Sovint porto molt malament aquesta manca d’activitat, aquesta sensació d’estar completament al marge del món. Actualment m’han muntat una exposició d’artistes sud-americans gens coneguts, al menys a Barcelona. Es tracta d’una mena intercanvi amb una galeria mexicana amb seu a Nova York. Escric “mena d’intercanvi”, perquè no sé amb quin artista es farà l'intercanvi; la veritat és que em temo que serà un gol que ens han marcat. El problema és que aquests artistes tenen preus americans, i no tenen res a veure amb els preus espanyols. Les poques vegades que algú (només per curiositat, que quedi clar) m’ha preguntat un preu, només ha servit per augmentar la meva incomoditat i la distancia que em separa de la resta de la gent. Per altra banda, la premsa tampoc ha experimentat el més mínim interès per aquesta exposició. Els crítics s’han acostat a veure-la, però no han publicat cap ressenya als seus diaris. Així és que els dies passen, l’un idèntic a l’anterior, sense cap altra distracció que l’espectacle monòton que m’ofereix el carrer i les xafarderies que m’arriben de l’altra galeria (en tenim dues a Barcelona), que no tenen la més mínima transcendència. En realitat aquestes xafarderies em posen malalta. Avui he tingut un altre atac d’èczema a la cara (segons el meu dermatòleg és un cas típic de nervis) quan he tornat de la reunió que fem cada dimarts i dijous a quarts de cinc, abans d’obrir. Teòricament, aquestes reunions serveixen per comentar coses sobre exposicions en curs dels nostres artistes i afers relatius a vendes i/o possibles ofertes a col.leccionistes. El que passa és que la secretària tècnica, que és qui ens hauria de passar la informació sobre exposicions, o arriba tard, o no obre la boca. Moltes vegades, ens assabentem d’exposicions dels nostres artistes per la premsa. Quan parla, mai és per informar, sinó per demostrar el seu coneixement dels secrets del món de les galeries, i això no serveix de gran cosa. De vegades fa veure que entén profundament el treball dels artistes. Però ni una cosa ni l’altra són fruit del seu coneixement directe, sinó del que llegeix a les revistes que arriben a la galeria i que ella s’emporta a casa. Ni les meves companyes ni jo, en veiem mai cap. El galerista sembla completament seduït per la seva xerrameca insulsa (amb ell sí que parla!) i la té en gran consideració professional. A la resta ens posa malalts. Una vegada se la va relacionar amb un possible robatori, i enlloc de plegar, o ser acomiadada, es va tirar terra a sobre, i va pujar de categoria. I si, en algun moment em va fer llàstima –ho confeso- ara em posa malalta.

                                                

Continuará...