Algunes consideracions sobre art i hermenèutica

     

     Aquest escrit no és una altra cosa que una reflexió personal, i com a tal és discutible, relatiu i rebatible.

    

      Reconec que a mi és important que les obres d’art posseeixin força plàstica i em guanyin per la part sensible. Em refereixo a que, en una primera visió, aconsegueixin captar la meva atenció i despertin la meva curiositat. També agraeixo una bona realització tècnica, -no entesa a la manera tradicional, sinó fent referència al control de les intencions-, tot i que això no és primordial si s’acompleixen els altres dos requisits imprescindibles. Algú pensarà que aquestes consideracions es deriven de la meva feina de galerista, però abans de dedicar-m’hi, pensava de la mateixa manera. L’obra d’art ha de ser capaç de “parlar per sí mateixa”; al marge del discurs o relat que l’artista hagi construït al seu voltant.  De vegades, pot superar la intenció del seu autor i fins i tot rebatre’l. En qualsevol cas, el que m’agrada trobar, és que obra i discurs caminin junts i amb la mateixa potència, i això no sempre passa. De vegades l’obra no esta a l’alçada de la  tesi de l’autor, normalment ambiciosa i plena de referències i relacions amb altres esferes, com la filosofia o la sociologia.

     Si fos comissària d’exposicions, professora d’universitat, o em mogués en l’àmbit institucional o purament teòric; això potser no m’importaria tant. Suposo que llavors, la consistència del discurs passaria per damunt de l’obra; sobretot si aquest em servia per a il.lustrar les meves tesis, o fins i tot per a construir-ne de noves. De vegades, això és el que penso quan visito exposicions temàtiques d’artistes contemporanis, articulades –la majoria de les vegades- per comissaris amb un currículum incontestable i una preparació extraordinària. No sempre, però sovint, aquestes visites constitueixen un acte d’allò més exigent. Cal disposar de temps per llegir els textos que acompanyen l’exposició i les obres, o per apuntar-se a la visita guiada. Perquè la veritat és que, en aquests casos, l’hermenèutica ha guanyat la batalla a l’estètica.

     L’hermenèutica és una disciplina filosòfica o científica que consisteix en desxifrar els missatges ocults en textos o obres d’art. El terme deriva de la paraula grega  hermeneutikos, composta per hermeneuo (que vol dir “jo desxifro) i el sufix tikos (que vol dir relatiu a). Més enllà, el verb prové del déu Hermes, que era el déu de l’Olimp encarregat de portar missatges secrets als seus destinataris, i un cop amb ells, els ajudava a desxifrar-los. Afirmo, sense cap mena de dubte, que a mi m’agrada molt, que les obres d’art portin missatges ocults. Però agraeixo que l’obra m’intrigui i m’atregui el suficient com per a voler conèixer-los. Per a que passi això, l’obra (al marge del discurs) ha de “recrear” una estètica pròpia i convincent, ha de lligar contingut i continent per arribar de forma unívoca i contundent a l’espectador. Em sento profundament desencoratjada quan, al davant d’una obra que no em diu gran cosa en sí, m’expliquen un discurs potent i força interessant. Mirant-me l’obra, o sigui el  que hauria de ser l’element que condensa els plantejaments, viaranys mentals i conclusions, penso amb desil.lusió, que hauria estat bé que el seu autor/a, s’hagués dedicat a escriure o a fer teoria i prou.