Fa uns dos anys vaig trobar uns fulls d'un diari que havia començat a escriure fa quasi 20 anys, i ja en vaig transcriure un fragment aquí (1). Avui en penjo un altre. M'he tornat a topar amb aquestes pàgines i em fa gràcia llegir-les. Penso que les coses no han canviat tant, i m'alegra que ara no he de defensar coses en les que no crec (gran cosa!).
Barcelona, 24 d’octubre de 2000
Molta gent pensa que jo
ocupo un lloc privilegiat per poder observar l’evolució de l’art contemporani.
Però la majoria de les vegades, des de fa alguns anys, penso que estic
malbaratant la meva vida. Ha estat dur adonar-me de que, en aquest món, poc
importa que l’obra tingui un interès per sí mateixa. Ha d’haver-se creat tot un
entramat de relacions per tal de que l’obra esdevingui una “marca”. Jo he
lluitat per treure a la llum artistes en els que he cregut de veritat, he
arribat a vendre exposicions senceres, però no he aconseguit que les altes
esferes de la galeria on treballo em facin el més mínim cas: no presenten
aquests artistes a les fires, ni compten amb ells quan han de fer ofertes a
institucions nacionals o internacionals. És com si no existissin per a ells,
com si els “sentits”, que haurien de ser la seva qualitat més activa, només els
fessin nosa. Jo pateixo de forma molt directa aquesta situació, sobretot perquè
veig que aquí només es fa cas a tot el que ve de fora, a tot el que diu segons
qui. Sense la capacitat d’imposar artistes propis, es va a la mercè del dictat
dels “gurus” de torn. Potser és certa la frase de l’artista X: “No importa que
la teva obra sigui una merda. El que importa és amb qui et relaciones”. Ell ho
va aprofitar durant uns anys, però quan aquestes relacions van deixar de tenir
poder, els seus preus desorbitats es van anar desinflant, i el seu pes
específic dins el panorama artístic local va anar minvant...fins quasi
desaparèixer. Dins d’aquest context, i en l’entorn d’aquesta galeria, la meva
creença en les possibilitats de triomf d’un art sincer de debò, és cada vegada
més dèbil i a estones experimento una impotència paralitzadora. Val la pena que
m’esforci tant en proposar artistes genials? En vendre les exposicions senceres?
.... Si fins i tot sembla que això sigui contraproduent!
Aquest matí han entrat només
dues persones a la galeria. Han entrat i sortit sense dir res. Em pregunto què
pensa tota aquesta gent anònima que passa per aquí sense fer cap comentari. Com poden quedar estímuls per travessar la porta sabent les
coses com van? Però les persones que no ho saben, encara tenen la
curiositat intacta. O qui sap si ja han estat absorbits pel sistema, i creuen
cegament que allò que veuen és l’Art en majúscules? Potser sóc jo la que
s’equivoca? Un amic meu afirma que si
hagués de comprar un quadre, ho faria d’un artista mort i enterrat. Com el meu
professor, Santiago Alcolea (2), que un dia em va dir que el secret de que ell
gaudeixi tant escrivint sobre pintura, és que sempre ho fa sobre artistes
morts. A mi això no m’anima gens. D’una banda perquè a la galeria només es
treballa amb artistes vius, i de l’altra, perquè ningú em pot assegurar que, en
temps passats, les coses anessin d’una altra manera.
Notes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada