Com si Barcelona fos Combray

     

     Durant els darrers mesos he tingut el privilegi d’endinsar-me, una estona cada vespre, en la Barcelona dels anys 30. La meva bona amiga Marta Cervelló em va deixar llegir els diaris íntims del seu oncle-avi, l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, que ella havia transcrit, tot afegint-hi informació complementària sobre els fets i els personatges que s’hi esmenten. Una feina ingent, abordada amb un rigor fora de sèrie, a la que s’hi va dedicar durant més de dos anys, i que li va permetre donar llum i color al passat de la seva família i tornar-li la veu a un arquitecte que l’havia perdut massa jove, en morir amb 48 vuit anys després de no haver superat una intervenció quirúrgica.

     I com si Barcelona fos Combray, i Antoni Puig i Gairalt el Swann de Proust, he fet, a través dels seus diaris, una mena de viatge sentimental enllà del temps. Perquè aquests diaris a mi m’han semblat una novel.la amb tots els ingredients de “A la recerca del temps perdut”. L’argument no és altre que l’encadenament  de tots els components professionals, psicològics, filosòfics, socials, sentimentals i eròtics que Puig i Gairalt va desgranant al llarg de les més de vuit-centes pàgines del diari. La seva lectura ha significat la reconstrucció d’una vida en un viatge imprevisible a través del temps guiat per la doctrina estètica del seu protagonista, que, de la mateixa manera que Proust, creia fermament que l’art era la vida veritable. Acompanyada de la banda sonora del mateix Puig i Gairalt al piano, que, a casa seva o al seu despatx, interpretava cada dia obres de Mozart, Bach o Beethoven, he fet una immersió sense precedents a la Barcelona dels anys 30. Una immersió total, amb múltiples punts d’atenció, retrats humans, reunions socials i reflexions estètiques. He assistit als espectacles de varietats de l’Olympia, a les sarsueles del Teatre Novetats, a les òperes de Wagner al Liceu i a tots els concerts de l’orquestra Pau Casals (amic i client de l’autor) al Palau de la Música. També he entrat als restaurants El Oro del Rhin, la Casa Llibre, La Lluna i Les 7 Portes, i he vist els menús que s’hi servien. I com a nexe d’unió de tot l’entramat, la música, l’art i la literatura, veritables refugis íntims de l’autor. Especialment interessat en la cultura clàssica, va llegir i estudiar a fons tant autors com Séneca o Plaute, com tot l’art i sobretot l’arquitectura. Però també llegia Joseph Conrad, André Gide, Jean Cocteau, Paul Morand, Jean Babelon, Jules Renard i nombrosos escrits sobre arquitectura i jardins, tema que li interessava especialment. Amic de molts artistes, freqüentava les inauguracions del moment, sobretot les de La Pinacoteca, i va fer una col.lecció d’art amb obres de Vayreda, Benet, Mallol, Pruna, Togores, Rebull, Mercadé, Martí Alsina, Sunyer, Galí, entre molts d’altres.

    La lectura d’aquests diaris ha estat una experiència trasbalsadora. Com si una memòria involuntària i prestada m’hagués retornat a un passat que no he viscut. Això ho provoca la bona literatura, quan transcendeix el temps i toca el cor de la gent. Llegir aquests diaris ha estat molt més que obrir una finestra a la Barcelona d’aquells anys i veure com era i com s’hi vivia. Ha estat reviure un passat talment com si l’estigués recordant. Com deia el meu professor José Maria Valverde, les coses no es comprenen a fons fins que no ens hem distanciat de la percepció el suficient com per a conceptuar-la i fer-la comunicable. La poesia és l’emoció en el record, i aquests diaris són una part poètica de la nostra història.