Una societat nostàlgica

     La recent proliferació d’exposicions dedicades a rescatar artistes del passat, crida especialment l’atenció. No em refereixo als museus, perquè dono per fet que aquesta és una de les seves missions, sinó a varies galeries privades que esmercen un esforç considerable a reunir conjunts significatius d’artistes oblidats, amb la lloable finalitat d’esmenar injustícies històriques. De vegades, són les famílies dels artistes que busquen reparar aquest oblit, produït per circumstàncies diverses, i situar al mapa el seu artista relegat. Però també moltes vegades, aquesta recerca la fan els galeristes. Algunes galeries ja s’ha especialitzat en avantguardes històriques i presenten sempre artistes del passat ja consagrats. D’altres, a més de consagrats, presenten tot sovint veritables descobertes d’artistes sobre els que el temps ha passat per sobre deixant-los en l’anonimat.  De fet, nosaltres mateixos vam presentar al quadern robat les fotografies de Martí Gasull i Coral, que durant dècades havien viscut en el silenci i la foscor d’un altell de la casa de la seva família. A banda de l’interès real d’aquesta troballa, la nostra proximitat a la família Gasull va fer que la nostra reivindicació transcendís els paràmetres artístics.

     Amb motiu d’aquestes exposicions “rescat”, la premsa es bolca literalment. Les xarxes s’omplen de comentaris elogiosos i de recomanacions fervents. A nosaltres mai ens havia vingut tanta gent com quan vam exposar en Martí Gasull i Coral. Però hi ha alguna cosa en aquest fenomen, que a mi em produeix un cert neguit. A nivell cultural, sembla que s’estigui posant el passat pel damunt del present, demonitzant la societat que oblida. I això no només passa en les arts plàstiques. El món editorial també esta posant la mirada en el passat: es recuperen textos sobre la guerra civil i els camps de concentració, i es tornen a publicar autores com la Víctor Català o l’Aurora Bertrana. Tot plegat esta molt bé, però ve a confirmar aquesta tendència omnipresent.

     Reflexionant sobre els canvis de paradigmes i interessos del nostre entorn, ja fa temps que constato la indiferència generalitzada quan exposem un artista “nou”. La manca de curiositat, potser lligada a la incomprensió i a la desconfiança, ja fa temps que s’ha instal·lat entre nosaltres. El futur genera incertesa i desconfiança, i impera la creença que no ens espera res millor. Potser és això el que ens fa girar la mirada enrere per tal de descobrir nous herois, i reconciliar-nos amb la nostra història. Es tendeix indefectiblement a idealitzar el passat, i en agrada descobrir artistes oblidats i atorgar-los la categoria d’artistes històrics indiscutibles... sense preguntar-nos massa el perquè de l’oblit. He arribat a la conclusió de que ens hem convertit en una societat nostàlgica. I això ho demostra el caire escapista de l’oci actual: veure sèries, viatjar, mirar la pantalla del mòbil o l’ordinador per transportar-nos, encara que sigui virtualment, a un altre lloc. No ens relacionem bé amb el nostre present. Recuperar artistes del passat, no deixa de ser també una mena d’escapisme. Representa apartar-nos d’un present que no comprenem i ens incomoda i refer un passat que no ens provoca ansietat, sinó tot el contrari: ens ajuda a definir i refermar la nostra identitat, i ens hi aferrem sense fer cap judici de valor. Algú podria dir que és la crisi de la postmodernitat, però tal i com estan les coses, fins i tot d’això se n’ha creat un nínxol de mercat. Interessa el passat? Doncs aprofitem-lo!.

    

     Ahir mateix, un col·leccionista em va dir: “Com creus que acabarà tot això de l’art contemporani? Jo per si de cas, ara em dedico a omplir els buits que tinc dels anys 30 en la meva col·lecció de pintura”. Amb això em va refermar la meva tesi: res és casualitat, les modes responen al temps, i els que intenten fer negoci busquen la seva oportunitat. Si pel que sigui, hem acabat esdevenint una societat nostàlgica, jo em pregunto: fins quan?