Conec en Toni Giró des de fa més de trenta anys, quan ell encara era un estudiant de Belles Arts i jo feia pocs anys que treballava a la galeria Joan Prats. El vaig conèixer perquè en Jim Bird, artista de la galeria, el va contractar com a ajudant quan venia a Barcelona a fer estades relativament llargues. Sovint, en Toni Giró venia a la galeria, a fer-li encàrrecs. El record que tinc d’ell d’aquella època era el d’un noi discret i servicial, involucrat en el treball d’en Bird, eficient i de tota confiança. Sempre pensava que en Jim Bird tenia molta sort de tenir aquell ajudant tant responsable.
Amb el temps, en Toni es va convertir en un visitant assidu de les exposicions que fèiem a Joan Prats-Artgràfic. Les comentàvem; però ell continuava sent molt discret, mesurava els seus comentaris, o simplement se’ls guardava per a ell mentre observava les obres amb una mirada atenta als detalls. Reflexiu com és (i era), segur que li passaven mil idees pel cap que no em transmetia, guardant-se-les per a ell amb la seva més màxima prudència.
Els anys van anar passant, i quan vam obrir el quadern robat, en Toni va seguir visitant les nostres exposicions, fent-nos costat durant les inauguracions i els actes col·laterals que organitzàvem. Però mai, des de que el conec, em va parlar de la seva obra, ni va fer el més mínim intent d’ensenyar-me el que estava fent. Faig un parèntesi per afegir que aquesta és una tònica constant en tots els artistes que hem exposat al quadern robat. Sempre hem estat nosaltres que hem anat a les obres, mai a l’inrevés. O sigui que, el tarannà d’en Toni Giró era com el de tots els altres: prudent, reservat, modest, gens invasiu. Per lògica, vaig ser jo qui va anar descobrint, a poc a poc, la dimensió de l’obra que estava fent. Una obra personal, que reflexionava sobre el món des de la seva òptica particular, des de la seva experiència i records, des de les seves inclinacions intel·lectuals, des de les seves fílies i les seves fòbies. Una obra al marge dels temes tòpics del moment, de les tendències i les modes. Ben aviat, m’hi vaig sentir atreta per simpatia. Simpatia en el sentit etimològic de la paraula, que ve de la grega sympatheia i que ve a significar una cosa semblar a “sofrir junts” , i comporta la capacitat de percebre les emocions de l’altra, la sensació d’estar compartint un sentiment. Les obres de Toni Giró despertaven idees que jo havia experimentat, sensacions o estats d’ànim que havia viscut, reflexions que jo també m’havia fet. El sofriment compartit és doncs una cosa positiva.
Quan vam descobrir les obres de la sèrie “Revelacions”, va ser una identificació immediata. Jo em sentia exactament com tots i cada un dels cotxes en flames de la sèrie. Res podia expressar millor el meu sentiment de ràbia i impotència, sobrevivint un moment frustrant i inhòspit per a les arts visuals, especialment des de la perspectiva d’una galeria d’art modesta, sense història, fama ni grans noms. Un moment en que l’interès desinteressat (per mil motius) envers l’art contemporani s’ha fet fonedís i ha convertit la meva feina en una travessa pel desert. Per això valoro molt el premi que li ha atorgat el Gremi de Galeries per aquesta exposició. Demostra que, encara que travessem un desert ple de pedres i estèril, no estem sols. Sofrim en companyia, i això és precisament el que ens ha ajudat a arribar fins aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada