El circ

 

     Em vaig incorporar al món de l’art contemporani quan vaig començar a treballar en una galeria. Era jove, i portava gravats a foc uns valors que eren els que m’havien conduit fins allà. Eren els d’una estudiant aplicada, que gaudia fent el que feia i que, com que era molt exigent amb ella mateixa, no parava fins a fer les coses bé. Aquests valors doncs passaven per : coneixement + treball + dedicació completa = bons resultats i, molt important, reconeixement. El que no sabia en aquells moments, i això em va costar un daltabaix emocional considerable, era que per a bregar en el aquell món em feien falta unes altes dots que passaven per damunt de totes les altres: les dots de la política. Jo ja havia sentit moltes vegades la frase que deia en Ferran García Sevilla als seus alumnes: “No importa que el que feu sigui una merda, el que importa és amb qui et relaciones”. Doncs exactament això, que a mi en aquells primers anys m’escandalitzava, era, segurament, el més important per moure’s en l’ambient en el que jo havia aterrat. De poca cosa em servirien els coneixements, ni el bagatge que havia acumulat durant els anys d’estudiant. Jo era poc política i tenia una gran confiança amb mi mateixa. Precisament, aquestes dues característiques es tornarien en contra meu i em farien passar  molt males estones. 

 

     Per començar, vaig aconseguir que altres companyes de la galeria – especialment la que feia de directora- em veiessin com a una enemiga. Es tractava de marcar bé el terreny i fer-me entendre que, per molts mèrits que jo fes, i per molt bones qualitats que demostrés, mai em podria moure del petit terreny que m’havien assignat. I això ho van fer ignorant-me i bordant fort si m’hi acostava. Cap idea meva seria mai tinguda en compte. Jo estava per sota seu, llavors i sempre. Des del primer dia vaig veure que aquells valors que a mi sempre m’havien regit, em servirien de ben poca cosa. Perquè els que allà valien per tal de ser “algú”, no passaven pel treball, ni per la constància, ni per la capacitat intel·lectual, ni molt menys pels bons resultats. Les habilitats que s’havien de tenir eren unes altres, i ben aviat vaig veure que jo no les tenia. Això encara es va fer més palès amb la segona directora. La primera tenia el seu criteri, que encara que no coincidís amb el meu, era vàlid en altres cercles. Però amb la segona, tot es va fer molt confús. Excepte una cosa: el galerista la tenia en la màxima consideració, i això vol dir que alguna cosa feia bé, o molt bé. Encara que no sabéssim exactament quina era. Amb el temps vaig aprendre a navegar en aquestes aigües tèrboles, però per mantenir l’autoestima, vaig haver d’assumir que la meva vida començava quan baixava la reixa.  

 

     Ahir, comentant això amb un bon amic, ell ho va resoldre amb una equació en la que jo no hi havia pensat. Em va dir que si jo no hagués obtingut bons resultats (això vol dir fer moltes vendes), m’haurien fet fora a la primera. Així doncs el màxim reconeixement allà dins era, simplement, que em perdonessin la vida. Vaig ser una gladiadora, que es va jugar la vida en aquell circ, i salvar la pell era la única cosa a la que podia aspirar. Les altres dues, jugaven en una altra lliga i em miraven des de dalt. Els fantasmes polítics mai arrisquen res. Són els que, des de la grada, juguen amb el poder i sempre guanyen.