Quan pràcticament ja no saps què dir...

      

     Fa alguns dies, un comissari d’exposicions amb qui tinc la confiança suficient com per a dir-li absolutament tot el que penso, em va demanar de filmar un breu vídeo en el que em demanarien per la meva relació amb la parella formada per Albert Ràfols Casamada i Maria Girona. La primera vegada que m’ho va demanar li vaig donar llargues perquè jo estava malalta i la última cosa del món que em venia de gust fer era, precisament, aquell vídeo. Però quan ens vam tornar a veure i va sortir el tema de nou, li vaig explicar el perquè del meu comportament esquiu, que no es devia solament a la meva malaltia. De fet, tot i que vaig conèixer el matrimoni durant més de trenta anys, i els vaig tractar professionalment durant vint-i-sis, mai vaig mantenir amb ells una conversa de qualitat. Estaven sempre molt callats, i sempre era jo la que treia temes de conversa per no fer tant feixuga l’estona durant la que compartíem espai. I tot i que jo procurava treure temes per tal que s’esplaiessin, la cosa no prosperava quasi mai. Les seves respostes eren breus, i mai donaven peu a una rèplica per part meva. Les seves paraules, tancaven el tema. Punt i final. I jo n’havia de buscar un altre, i un altre, i un altre.... Això m’esgotava, i la veritat és que gaudia poc de la seva companyia. Sempre em va meravellar la bretxa que hi havia entre la personalitat que em mostraven i les seves obres. Les obres dialogaven, obrien possibilitats, parlaven del passat i del futur, en canvi, quan els veia, ells sempre estaven plantats en un present més aviat tediós. 

 

     En comentar aquest fet amb l’autor de la proposta del vídeo, ell va treure a col·lació el cas del galerista que va ser el meu cap durant molts anys. Em va preguntar si amb ell es podia tenir algun tipus de conversa interesant, perquè ell tampoc l’havia aconseguit tenir mai. Em vaig posar a riure. Si això era possible, jo ho ignorava del tot, perquè és cert que jo mai n’havia tingut cap. Ni sobre política, ni sobre llibres, ni sobre art, ni tant sols sobre els artistes que exposàvem, ni sobre les exposicions mateixes. Sempre era jo la que parlava, i sempre era jo la frustrada, perquè prou que me’n adonava que el que li deia li interessava ben poc: quasi sempre marxava deixant-me amb la paraula a la boca. I això era així, malgrat l’infaust documental que es va orquestrar sobre ell i del que ja en vaig parlar en un altre post (1). Allà es descrivia un personatge colossal que poca cosa tenia a a veure amb el protagonista real. Com a mínim des de la meva experiència. Mai entendré tampoc les paraules d'un dels testimonis que va col·laborar i que va patir com jo el seu laconisme en matèria cultural, tot i que sí que s’esplaiava amb ell parlant de futbol i restaurants, aficions compartides per tots dos. Però això no ho va dir pas, sinó que gràcies a ell va entrar al món de l’art contemporani. Però com es podia tenir tanta barra? O, qui sap, potser era víctima d'una d’amnèsia greu, o d’un cinisme sense límits. Perquè, per força, ha de recordar qui va ser la persona que es va passar hores i hores amb ell al magatzem, parlant d’art i artistes, i no va ser precisament qui va esmentar. 

 

     Aquest comissari-amic em va animar a escriure aquestes coses, perquè si no, al cap dels anys, només quedarà la post-veritat. Quedarà allò que les parts interessades volen que se sàpiga. I la realitat, sovint, té lectures divergents a la voluntat dels narradors. 

Nota

(1).- Sota els efectes de la post-veritat