dijous, 11 de maig del 2023

Quan pràcticament ja no saps què dir...


      

     Fa alguns dies, un comissari d’exposicions amb qui tinc la confiança suficient com per a dir-li absolutament tot el que penso, em va demanar de filmar un breu vídeo en el que em demanarien per la meva relació amb la parella formada per Albert Ràfols Casamada i Maria Girona. La primera vegada que m’ho va demanar li vaig donar llargues perquè jo estava malalta i la última cosa del món que em venia de gust fer era, precisament, aquell vídeo. Però quan ens vam tornar a veure i va sortir el tema de nou, li vaig explicar el perquè del meu comportament esquiu, que no es devia solament a la meva malaltia. De fet, tot i que vaig conèixer el matrimoni durant més de trenta anys, i els vaig tractar professionalment durant vint-i-sis, mai vaig mantenir amb ells una conversa de qualitat. Estaven sempre molt callats, i sempre era jo la que treia temes de conversa per no fer tant feixuga l’estona durant la que compartíem espai. I tot i que jo procurava treure temes per tal que s’esplaiessin, la cosa no prosperava quasi mai. Les seves respostes eren breus, i mai donaven peu a una rèplica per part meva. Les seves paraules, tancaven el tema. Punt i final. I jo n’havia de buscar un altre, i un altre, i un altre.... Això m’esgotava, i la veritat és que gaudia poc de la seva companyia. Sempre em va meravellar la bretxa que hi havia entre la personalitat que em mostraven i les seves obres. Les obres dialogaven, obrien possibilitats, parlaven del passat i del futur, en canvi, quan els veia, ells sempre estaven plantats en un present més aviat tediós. 

 

     En comentar aquest fet amb l’autor de la proposta del vídeo, ell va treure a col·lació el cas del galerista que va ser el meu cap durant molts anys. Em va preguntar si amb ell es podia tenir algun tipus de conversa interesant, perquè ell tampoc l’havia aconseguit tenir mai. Em vaig posar a riure. Si això era possible, jo ho ignorava del tot, perquè és cert que jo mai n’havia tingut cap. Ni sobre política, ni sobre llibres, ni sobre art, ni tant sols sobre els artistes que exposàvem, ni sobre les exposicions mateixes. Sempre era jo la que parlava, i sempre era jo la frustrada, perquè prou que me’n adonava que el que li deia li interessava ben poc: quasi sempre marxava deixant-me amb la paraula a la boca. I això era així, malgrat l’infaust documental que es va orquestrar sobre ell i del que ja en vaig parlar en un altre post (1). Allà es descrivia un personatge colossal que poca cosa tenia a a veure amb el protagonista real. Com a mínim des de la meva experiència. Mai entendré tampoc les paraules d'un dels testimonis que va col·laborar i que va patir com jo el seu laconisme en matèria cultural, tot i que sí que s’esplaiava amb ell parlant de futbol i restaurants, aficions compartides per tots dos. Però això no ho va dir pas, sinó que gràcies a ell va entrar al món de l’art contemporani. Però com es podia tenir tanta barra? O, qui sap, potser era víctima d'una d’amnèsia greu, o d’un cinisme sense límits. Perquè, per força, ha de recordar qui va ser la persona que es va passar hores i hores amb ell al magatzem, parlant d’art i artistes, i no va ser precisament qui va esmentar. 

 

     Aquest comissari-amic em va animar a escriure aquestes coses, perquè si no, al cap dels anys, només quedarà la post-veritat. Quedarà allò que les parts interessades volen que se sàpiga. I la realitat, sovint, té lectures divergents a la voluntat dels narradors. 



Nota

(1).- Sota els efectes de la post-veritat

7 comentaris:

  1. Al final la personalitat que ens queda d'un personatge, és aquesta visió, polièdrica feta per totes les opinions dels que els varen tractar des de les diverses activitats que formaven part del seu tarannà vers la vida.

    Salutacions.

    ResponElimina
  2. Sí, així és. Tor i que entenc que en aquest escrit el que l'Anna intenta transmetre és que hi ha opinions públiques genuïnes i d'altres d'interessades. Per tenir 20 segona de glòria en un documental hi ha qui és capaç de cantar lloances d'aquell qui en privat et diu que era un personatge execrable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, més o menys és això. Hi ha més coses... en parlaré potser en un altre post.

      Elimina
  3. Tota la raó Anna! El problema són les persones interessades, les que manipulen o s'inventen històries per destacar ells mateixos, no els artistes. I en aquest món n'hi ha moltes!! Quantes vegades sentim a parlar de la gran amistat que els uneix, quan en realitat s'han saludat o han intercanviat quatre paraules de compromís. Fins i tot pots trobar-te amb algú que en un muntatge et fa grans elogis d'una obra i resulta que no se m'ha adonat de que faltava una part del díptic! A la Maria no la vaig conèixer, però a l'Albert sí i era una persona de poques paraules, però des de la meva perspectiva algunes de les seves reflexions breus, eren interessants. El meu record de la visita al taller per preparar una exposició i establir un diàleg, és bona, però no era gaire explícit amb les paraules. De totes maneres si he d'escollir entre els seus silencis i els "bla, bla, bla" que parlen amb propietat sense saber, em quedo amb el silenci... Segur que és més honest!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep! Que potser, els meus intents d'establir conversa els semblava també una mena de "bla bla bla" que valia més contestar amb monosílabs i tancar el tema!

      Elimina
    2. No, Anna! Tu res de "bla, bla, bla"!!!!! Els meus exemples van encarats a la superioritat de la paraula per substituir el coneixement. Tu tan sols intentaves establir conversa, però l'expressió oral era tancada per part de l'Albert i suposo la María. A mi també em costava arrancar converses fins que el vaig deixar explicar-se al seu aire, però sempre contingut!!!!!

      Elimina
    3. La diferencia entre el primer cas que explico (Maria i Albert) i el segon, és significativamente diferent. Estic totalment d'acord amb la teva resposta. Amb ells, millor respectar els seus silencis, el su ritme i deixar-los dir, encara que fossin poques paraules. L'altre cas estava tenyit de soberbia, aires de superioritat, i segons com, millor no dir res, perquè et podia caure una insolència.

      Elimina