La raresa del sentiment (paisatges)

 

                

                

       Aquesta entrada rescata les notes que vaig escriure per redactar la comunicació de premsa d'una exposició col·lectiva que vaig muntar a la galeria Artgràfic els mesos de juliol - setembre  de 2011.  L'exposició va reunir 35 obres originales damunt paper d’Alfons Borrell, Joaquim Chancho, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuán i Albert Ràfols Casamada.

 

 

 

               En referir-se als paisatgistes del seu temps, Charles Baudelaire deia que, de tant contemplar, s’oblidaven d’expressar el requisit més important de l’art: el sentiment. Però quan el món exterior s’observa des de la consciència de l’artista, el sentiment és el que controla qualsevol acte creatiu.

 

                 Finestres obertes, muntanyes, camps llaurats, horitzons, imatges i trames urbanes : elements de l’entorn quotidià de l’artista són sovint (conscient o inconscientment) el tema de moltes de les seves obres. El paisatge no com a fi, sinó com a punt de partida. El mitjà: la pintura, l’autèntica protagonista. El llenguatge: el propi de cada artista, els seus colors, els seus traços, la seva composició; en definitiva, la seva manera de veure el món, el que els fa únics i diferenciables.

 

                   Al capdavall, el que ens transmeten els artistes, no és tant la representació d’aquest entorn, sinó la seva percepció. En aquest sentit, doncs, aquests elements paisatgístics adquireixen la categoria de símbols. Els xipresos d’Hernández Pijuán són molt més que xipresos, i les muntanyes d’Alfons Borrell són molt més que muntanyes. El procés d’abstracció porta inherent una considerable càrrega semàntica, que atorga a qualsevol element present en el quadre una categoria quasi filosòfica, que ens podria remetre a la metafísica de les coses simples de Leibniz. 

 

                 L’anàlisi dels diversos procesos d’abstracció proposats pels diferents artistes que reuneix aquesta exposició, ens podria portar molt lluny, a reflexions gairebé ontològiques. Ara bé, si ens quedem només amb la primera lectura, aquella que ens comunica amb les obres a nivell sensible, aquesta seria, potser, l’opció més recomanable per tal de gaudir-ne. Com diria Kant: “l’origen del nostre coneixement rau en els sentits”.