Sobre el títol d 'aquest blog

     

     L’altre dia vaig haver d’explicar-li a una amiga, d’on havia sortit el títol d’aquest blog, El quadern robat. Li va sorprendre que la seva història es remuntés dècades enrere, i crec que li va agradar conèixer-la. Per això, he decidit explicar-la aquí; i perquè crec que, preveient el futur immediat, fins i tot serà necessari haver-ho fet.

    

     Vaig fer la tesina de llicenciatura sobre la influència que va exercir la Wiener Sezession (Secessió vienesa) sobre la segona generació arquitectes modernistes. Aquest moviment, que tenia el seu epicentre a Viena, era tal com s’anomenava el moviment modernista d’aquell país. El Modernisme català, amb un component decorativista important, va beure de moltes fonts, i una d’elles, va ser, precisament, el modernisme austríac o vienès, o sigui, la Wiener Secession. En aquella època, la informació no estava digitalitzada. Per fer qualsevol treball d’investigació històrica, s’havien de passar moltes hores als arxius i a les biblioteques, remenant papers. També s’havia de fer servir molt la intuïció per encertar la línia de recerca, o es podien perdre setmanes o mesos. Jo em vaig passar moltes hores a l’arxiu de col.legi d’arquitectes, però tot i amb això, una part important de la investigació, la vaig fer al carrer. Qualsevol detall decoratiu d’una façana, em podia ajudar a descobrir un arquitecte que havia emprat motius vienesos. Llavors sí que, a través dels arxius, i amb major o menor dificultat, es podia reconstruir la trajectòria d’aquell arquitecte. Això va ser així, a excepció d’un dels arquitectes, en Josep Mª Barenys i Gambús. Només havia trobat el seu nom, com a autor dels plànols d’una casa del carrer Balmes, que tenia la façana plena d’elements decoratius vienesos. Res més. Vaig decidir buscar al llistí de telèfons i trucar a totes les persones amb el cognom Barenys. D’aquesta manera vaig anar a parar a una neboda neta de l’arquitecte, que em va convidar a casa seva. Guardava moltes coses del seu oncle avi en un despatx d’una casa del carrer Mallorca, i mentre ella preparava un te, em va deixar sola consultant tots els arxius, per veure si trobava alguna informació que em pogués ser útil.

     

     En aquella època, jo estava completament seduïda pel tema del meu estudi. Hauria donat qualsevol cosa per haver viscut en aquella època, però sobretot, per haver pogut anar a Viena i conèixer personalment en Ludwig Wittgenstein, en Gustav Mahler, l’Otto Wagner, en Joseff Hoffmann i en Gustav Klimt, entre altres. I com que això no era possible en la realitat, m’ho vaig inventar. Vull dir que vaig escriure una novel.la en la que feia sortir a tots aquells personatges, per a mi fascinants. La narració començava amb la visita a casa de la senyora Barenys. En la meva novel.la, la historiadora (a qui feia seguir les mateixes passes que havia seguit jo mateixa), trobava un diari entremig dels llibres de la biblioteca de l’arquitecte. Un diari manuscrit, datat a Viena el 1908, i escrit per una dona que havia viscut allà durant aquell any. La investigadora no s’ho havia pensat dues vegades, i havia amagat el diari dins la seva bossa. La novel.la no era una altra cosa que la transcripció d’aquell diari. La vaig titular El quadern robat.

     

     Quan vaig començar a escriure el blog, em vaig adonar que els meus escrits també podien formar part d’una mena de diari. Jo no havia conegut ni en Gustav Klimt ni l’Oskar Kokoschka, però sí molts artistes contemporanis del nostre país, i havia pogut viure en primera fila molts dels esdeveniments culturals i artístics que havien succeït a la meva ciutat. El seu contingut doncs, podia tenir un cert paral.lelisme amb el de la meva novel.la, i com que mai havia estat publicada, vaig posar-li el mateix títol. 

      

     En una propera entrada, explicaré què és el que em va impulsar a escriure aquest blog, i el que s’esdevindrà ben aviat.