Una declaració d'intencions

     

     Suposo que és normal que, si em passejo per la primera exposició organitzada per el quadern robat, em senti a casa. Per començar, conec des de fa anys a tots els artistes. Bé, a quasi tots. A en Mario Soria el conec personalment des de fa poc més d’un any. Però tots els altres formen part indissoluble de la meva vida i del meu passat. Alguns, com l’Alfons Borrell, el conec des dels anys setanta, perquè el meu pare ja n’era un fervent admirador. Altres, com en Jordi Alcaraz o en Jorge R. Pombo, els conec des dels seus inicis com a artistes. Recordo que en Jordi Alcaraz venia habitualment a visitar les exposicions que fèiem a la galeria on jo treballava. Un dia em va portar propaganda d’uns cursos de gravat que ell i uns amics seus organitzaven a Calella durant l’estiu. Mai em va dir que ell era un artista, fins que vaig descobrir la seva obra i vaig lligar caps. El vaig telefonar preguntant-li si ell era el dels cursos de gravat, i com és que mai m’havia dit que feia una obra tant fantàstica. Però ell era i és d’aquesta manera, un artista centrat en el seu món i en la seva obra. Pel que fa a Jorge R. Pombo, segueixo sense treure’m del cap una obra del dossier que va deixar a la galeria per a que ens el miréssim: un arbre desenfocat, amb el sol de la tarda caient-li a plom. Aquella obra se’m va escapar, li hauria d’haver comprat. Recordo com si fos ara, el muntatge de la seva primera exposició i és clar, de totes les següents. Ara segueixo amb una mica d’intranquil.litat la seva aventura americana. Ell està segur d’estar en el lloc adequat, i és molt possible; però em fa patir perquè crec que Nova York és una ciutat inhòspita per a persones tant sensibles com ell.

    

     Bé, podria seguir explicant anècdotes de tos els artistes que tinc penjats a el quadern robat que, de ben segur, s’allunyarien molt enllà en el temps. Ja fa anys que no tinc aquell abric que em va regalar la Carmen Calvo, i encara em sembla tenir entre les mans les minúscules obres que pintava l’Elena Kervinen als anys noranta. També recordo l’angoixa de Chema Madoz quan va haver de tornar a treballar al banc, un cop extingida l’excedència que havia demanat per probar sort amb la fotografia. Totes aquestes vivències però, em condueixen fins al que és essencial de debó:  tot i tractar-se d' un nombre considerable d’artistes, i que les seves obres són molt diferents entre sí, tenen sense cap dubte, un denominador comú: són de debò. Tots ells escolten una sola veu, una sola tendència: la seva. Com li havia sentit a dir més d’una vegada a en Lluïs Mª Riera, són artistes que no pinten d’oïda. El seu art és original, autèntic i profundament arrelat en la seva vida i el seu entorn. Com es pot separar, per exemple, l’obra d’en David Ymbernon de la seva pròpia vida? Entrar a casa seva és entrar a una de les seves obres, al seu univers blanc i taronja. Tampoc podríem entendre l’art d’en Riera i Aragó si no sabéssim que prové d’un país mediterrani, tenyit dels colors de l’art romànic i amb una tradició viatgera ancestral. Quan vaig descobrir l’obra d’en Joan Furriols, em vaig imaginar, de seguida, que havia d’haver treballat, per força, en una ferreteria. Així havia estat. Em commou el sentimentalisme de la Fiona Morrison, perquè ella en té molt, de sentiment: només cal veure el video que va presentar a la Bienal de Venècia en homenatge a la seva mare. I cada vegada que em poso a reflexionar al davant de l’obra de l’Oriol Vilapuig, hi trobo un nou significat. Mai és la mateixa, està al límit, com totes les coses que interessen a l’artista. La ironia poètica que desprenen les fotos d’en Jordi Casañas són un reflex de la manera de ser d’aquest fotògraf; ell ja veia les coses així abans d’agafar una càmera.

     No sé com m’anirà, hi ha factors externs que em poden condicionar i contra els que no puc pas lluitar. Però sé que faré les coses tal com m’agrada, i això, ja és una declaració d’intencions.