Del blog a la vida o l'experiment de les granotes

     

     Com he anat explicant en les entrades anteriors, aquest blog es va convertir en alguna cosa semblant al que havia estat la galeria en la que havia treballat durant tants anys. No només perquè em feia reviure l’ambient d’abans, si no perquè em permetia escriure sobre els artistes que m’hauria agradat exposar. Aquest va ser el cas d’en Jordi Casañas, d’en Mario Soria i de l’Elena Kervinen, per exemple. Ja no podia fer cap proposta a la galeria, però podia escriure sobre ells i penjar-ho al blog. Això comportava una certa disciplina,  i a més, m’ajudava tant a mantenir-me desperta com a seguir exercint una cosa importantíssima en la nostra feina: la comunicació. De tota manera, la meva voluntat havia de lluitar aferrissadament contra l’estat d’ànim apagat i derrotista que em provocava el canvi que m’havia vist obligada a patir. Ja no em motivava res del que em penjaven a les parets, tot i que tampoc ho deuria fer a la resta de públic, que, de mica en mica, havia anat minvant de forma alarmant. Afortunadament, a fora, hi havia massa coses que m’interessaven com per a deixar-me vèncer. De fet, eren les mateixes coses que, només dos anys enrere, havíem tingut a dins. Però fer el pas de marxar d’allà, per estrany que sembli, em feia molta por. Durant mesos, vaig ser incapaç de reaccionar.

     

     L’altre dia, tot parlant d’aquestes coses amb en David Ymbernon, em va comentar que la meva situació li feia pensar en l’experiment de les granotes. Si s’agafa una granota i se la llença dins una olla d’aigua bullint, la granota fa un bot i s’escapa. Ara bé, es veu que si es submergeix la granota en una olla plena d’aigua i es posa l’olla al foc, la granota no se’n adona que l’aigua es va escalfant de mica en mica. El seu organisme es va aclimatant a l’escalfor, sense adonar-se de que esta en perill. La granota queda atordida i aguanta com pot, fins que, en començar l’ebullició, explota i es mor. Vaig pensar que les conclusions de l’experiment que m’havia explicat en David Ymbernon es podien aplicar per analitzar i explicar moltes coses del comportament dels humans. Jo mateixa era com una granota a la que havien ficat en una olla amb aigua i l’havien posat a escalfar. Al començament, els canvis no em semblaven tan dramàtics. Fora de les exposicions, en les que jo no hi tenia res a veure, al meu voltant tot seguia igual. Però a mida que anava escrivint les històries del blog, em refermava cada cop més en les coses en les que creia. Vaig adonar-me de tot el que havia après, del que havia viscut, dels artistes que havia descobert, i com els havia ajudat a funcionar a tots els nivells... Per més que una part de mi (no la covarda, si no l’atordida) em deia que havia d’acceptar els canvis i aclimatar-me de bon grat a la nova situació, una altra part de mi, molt més forta i poderosa, em deia cada dia que no em podia quedar allà esperant que l’aigua arrenqués el bull.

     

     Aquest blog va fer que, a la fi, vencés aquesta actitud. Em va mantenir desperta i em va empènyer a donar el pas. De mica en mica, s’havia anat convertint en la meva galeria virtual. Totes les reflexions que abans ens fèiem amb els artistes i visitants de la galeria, sobre exposicions, llibres i altres temes, les podia fer allà. M’havia adonat que la feina que havia tingut, era el que més m’agradava de tot el que havia fet. Em divertia i em feia feliç. Si només es viu un cop, perquè malviure patint fins a la mort com la granota? Això era totalment absurd. Escriure el blog em va ser molt útil per sobreviure, per adonar-me que el meu entorn s’havia transformat i convertit en inhabitable. També em servirà, més endavant, per seguir el meu camí.