Sobre el perquè vaig començar a escriure aquest blog

     

       Aquest blog va començar com una mena de performance.

    

     Era una època en que entrava moltíssima gent a la galeria. Als visitants els hi agradava endur-se tota mena de papers: invitacions, notes de premsa, guies d’exposicions... Tot el que desàvem al damunt d’una de les calaixeres de l’entrada havia desaparegut al final de la jornada. Un dia, vaig decidir escriure narracions ben breus, de no més d’un foli, i deixar-les al costat dels altres papers, per veure què passava. I el que va passar va ser que les meves narracions també desapareixien. Cada setmana (més o menys), n’escrivia una de nova. Mai els hi posava títol, només les numerava. Una vegada, un visitant habitual es va adreçar a mi i em va dir: Miri, tinc la u,la dos i la quatre. Em podria dir com puc aconseguir la tres?. Vaig haver de dir-li que no en sabia gaire cosa, que era una artista que venia i deixava aquelles pàgines allà al damunt, i que ja miraria d’aconseguir-li la tres. Em va fer molta gràcia: o sigui que hi havia algú que no llençava aquells textos a la primera paperera que trobava, si no que els llegia, i que fins i tot li sabia greu haver-se’n perdut un. Només per això, vaig pensar que la meva performance havia estat tot un èxit. Les primeres narracions d’aquest blog són els escrits corresponents a aquella època.

     

     Pocs mesos després, vaig rebre una molt mala notícia. Me la va comunicar el meu ex-director: havia decidit introduir un canvi radical en la galeria. Em va demanar que no em comprometés amb cap artista més, perquè, en acabar la temporada, aquell espai el dirigirien unes altres persones. Tenia una altra empresa, dedicada al comerç d’obra gràfica, i els seus encarregats es delien per tenir un espai expositiu. Va decidir cedir-los el meu espai. Jo podia seguir allà, però ja no podria decidir res. Allò va ser un cop molt dur. Aquella galeria era la meva vida. M’hi havia entregat com si fos meva. Mai vaig ser capaç d’entendre un canvi com aquell, sobretot, perquè la veritat és que, malgrat la crisi, la galeria seguia funcionant. Però ell era el galerista, i qui, en definitiva, manava. Vaig tenir la sensació de que es llençava a les escombraries el meu treball de tots aquells anys. Va ser llavors, que vaig decidir fer el blog. Ja havia agafat l’hàbit d’escriure un text cada setmana, i tenia la necessitat de recuperar tots els bons moments que havia viscut a la feina. No volia que aquell canvi de situació m’apartés del que jo creia que era un bon camí. Totes les experiències eren massa valuoses, per a deixar-les diluir en el no res.  També era una manera de “salvar” el que havia fet durant tots aquells anys, de deixar-ne constància. Recordar, escriure-ho, fer balanç, era el que necessitava en aquell moment. A la galeria ja no hi entrava tanta gent com abans, ja no tenia gaire sentit desar els escrits al damunt de la calaixera. A més, els temes sobre els que escriuria de llavors en endavant, em delatarien com a l’autora, i perdrien tot el misteri.

     

     En l’article de la setmana passada, ja vaig explicar que el blog es deia de la mateixa manera que una novel.la que havia escrit feia molts anys, i que també era una mena de diari. Quan vaig començar a penjar els primers textos, tenia la sensació d’escriure un missatge i ficar-lo dins una botella. En el mar d’internet, era probable que algú el trobés. Però qui va trobar el veritable missatge vaig ser jo mateixa.

      

     No podia continuar allà. Havia estat molt feliç amb el que feia abans i no em vaig poder adaptar a aquell canvi. Era evident que, el que necessitava per damunt de tot, era un canvi d’aires. Hauria de seguir escribint el quadern robat en un altre lloc.