La represa

 

     

     De vegades la vida té coses que et fan pressentir que estàs en el bon camí. Encara diria més, coses que fan esvair els dubtes i ajuden a recuperar la seguretat. Avui, tot fent neteja d’arxius antics per fer lloc a tot el material del quadern robat, hem trobat uns manuscrits antics meus. Eren uns exàmens del primer curs d’història a la UB, amb en Pelai Pagès com a professor. Un tenia 16 pàgines, i l’altre 9. Ha sigut una gran troballa, perquè fa molts anys vaig estripar tots els apunts de la carrera (els meus pares també necessitaven fer espai) i segurament també treballs i exàmens que encara conservava. No sabem com, aquests dos exàmens d’història han sobreviscut. Ha estat un veritable regal del passat, perquè llegint-los m’ha retornat aquella seguretat que jo tenia als divuit anys, quan feia uns exàmens que semblaven articles, veritables proves de memòria i síntesi de les moltíssimes hores d’estudi i de lectura. Ara em semblen un bàlsam, després d’haver travessat una etapa llarga plena de dubtes. I no em refereixo només al passat recent.  Aquella seguretat jovenívola la vaig anar perdent quan vaig començar a treballar, entre un cap que no estava a l’alçada i una directora que només volia una cosa que va aconseguir a mitges: tallar-me les ales. Recordo aquells inicis i com vaig patir i plorar enmig de tanta mediocritat i tonteria. Em meravella que no plegués, perquè tenia tots els motius per fer-ho. Però no ho vaig fer i amb els anys vaig aprendre molt, moltíssim. Però sobretot, vaig aprendre a sobreviure amb el vent en contra, que potser no és una altra cosa que aprendre a viure. 

 

     Quan vaig escriure aquells exàmens, encara no havia començat a viure. No tenia ni idea del que significava mesurar-se amb la realitat. De fet, la novel·leta que vaig escriure en acabar la tesina de llicenciatura (que vaig subtitular “El quadern robat”)  i que he tornat a llegir recentment (1), retrata una protagonista que tampoc ha començat a viure. Veu la realitat des de la finestra. De vegades surt a fora i es barreja amb la vida, però de seguida li agafa por i es replega. Perquè l’escriptora tampoc havia començat a viure de debò. L’experiència de rellegir aquells textos de joventut  ha estat providencial. Els darrers temps no han estat (no són) fàcils i sovint tinc dubtes sobre si ho he fet bé, o si m’he equivocat. Quan veig col·legues galeristes que sobrepassen l’edat de jubilació i segueixen al peu del canó, em causen admiració, però també estranyesa. Potser perquè jo em vaig trobar en aquest món de manera circumstancial i mai he tingut una vocació veritable? I em pregunto: he tingut mai una vocació veritable? La noia que va escriure aquells exàmens quina vocació tenia? Només recordo que li agradava escriure, tan li feia si eren exàmens, treballs o novel·letes. En el precís moment d’escriure sobre l’esclavisme o els modes de producció antic, el món del galerisme era un terreny ignot, circumscrit només a les visites que feia a les galeries acompanyant el meu pare. Després, quan per força vaig haver d’entrar al món real, em vaig deixar portar per les circumstàncies, i ho vaig intentar fer tant bé com vaig saber, com aquells exàmens. Ara, aquesta troballa, em sembla, més que no pas un record del passat, un senyal inequívoc per a la represa. Tornar a la casella de sortida però amb l’experiència de més de mitja vida.  

 

Notes

(1).- Vegeu Sobre el títol d'aquest blog