dimecres, 12 de juliol del 2023

Picar pedra (o com intentar vendre als museus)


      

     El sistema d’adquisicions de les institucions públiques catalanes és relativament particular, alguns dirien particularment endogàmic. Cada any, el Departament de Cultura de la Generalitat fa una convocatòria oberta per a que artistes i galeries presentin propostes. Però si no hi ha un museu que les demandi, aquestes propostes seran desestimades a la primera. Ja fa alguns anys que una funcionaria del sistema em va advertir: “no et cansis, si no hi ha cap museu interessat en adquirir allò que presentes, ja no cal que ho facis. Per molt que ens interessi a nosaltres (la Generalitat), no podem adquirir obres que dormiran el son dels justos en un magatzem. Abans decidíem nosaltres, i tenim centenars d’obres guardades en un magatzem que potser mai veuran la llum.” Des d’aleshores, vam deixar de presentar propostes, i només en una ocasió, que un museu ens va demanar una obra concreta, ho vam fer, i la vam vendre. La resta de vegades que ho hem fet, animats per gent del mateix departament i també per algun membre d’una institució –sense poder de decisió ni influència-, però sense cap directriu de cap director de museu, la nostra proposta s’ha estavellat en el desinterès més petri. 

       Així doncs, si no formes part del nucli d’interessos dels/de les  directors/res  de torn dels museus, ho tens cru. Una vegada, li vaig comentar això mateix a una treballadora d’un museu que estava en un comitè de compres; la meva pregunta anava orientada a saber com ho havíem de fer per arribar a aquest nucli que decideix, però la resposta no va ser gaire aclaridora: “Es que nosaltres ja sabem el que volem”. Però si no volten ni ho veuen tot, com poden tenir una panoràmica real del que s’està fent a nivell artístic? Ho veuen a les xarxes? Es queden amb les etiquetes emeses pels seus assessors/res? Perquè en els 36 anys que porto treballant en una galeria, poquíssimes vegades hem rebut la visita d’un/a director/a de Museu. Aquesta és la realitat. Però ells ja saben el que els interessa, i van – si van- allà on els interessa. Tant és que l’artista proposat hagi sortit als mitjans, que hagi rebut premis i distincions, o que la opinió general de les persones que conformen el món de l’art sigui altament favorable. Res de tot això fa girar la vista als que tenen poder de decisió, perquè elles/ells ja saben el que volen. Potser és que només els interessen propostes de la corda d’allò que exposen habitualment? O ja directament allò que exposen? O artistes estrangers que, tot i que aquí no ens sonen de res ni tenen res a veure amb la realitat del país, pensen que poden donar al seu museu una pàtina de multiculturalitat, d’interracialitat,  d’internacionalitat , etc. etc. etc. ? Tot plegat, aquesta situació esta creant, en la majoria d’artistes que estan al marge, una situació d’angoixa, de ràbia, i en alguns casos de fracàs i d’impotència. Sense comptar que aquesta dinàmica no ajuda a trencar les inèrcies que mantenen a perpetuïtat els cercles tancats i les tendències que s’exposen als llocs públics. 

 

     Aquesta situació no és pas nova, sinó que ve de molt lluny. Quan jo portava poc  temps en aquest món, sempre deia que hi havia els “artistes oficials” i els “artistes de la gent”, per diferenciar els que sempre rebien el recolzament institucional i els que no, que paradoxalment, eren els que jo venia. La situació doncs, no ha canviat gaire. La diferència – i és substancial-  és que, malauradament, el món privat ha punxat i compra poquíssim. Si no, jo personalment em quedaria tant ampla, com em quedava abans, quan no necessitàvem per a res les compres institucionals. Però ara, que no és així, veiem amb impotència com es perpetua el sistema (no sé pas que ens pensàvem) i com, artistes importantíssims queden i quedaran sempre al marge. Picar pedra cada dia és massa dur, sobretot quan veus que serveix de tant poca cosa. 




Nota: La imatge que illustra aquest text correspòn a l'obra de Gustave Courbet "Els picapedrers", de 1849. Va ser destruïda el 1945, quan el camió que la traslladava al castell de Königstein, juntament amb 154 obres més, va ser bombardejat pels aliats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada