Les 26 finestres de Martí Gasull i Coral

    

     A l’exposició que tenim ara a el quadern robat, hi ha 26 fotografies de Martí Gasull i Coral. Passejo per la galeria, i me´n adono que és com si fossin 26 finestres.  L’altre dia, durant la visita comentada que va fer en Martí Gasull fill, i en altres visites privades, ens va explicar algunes anècdotes sobre cada una de les fotografies. Vaig tenir la sensació de que cada una contenia un fragment de temps congelat, preservat de l’oblit. També penso que són finestres al passat, als records, a la memòria.  En descriuré algunes, perquè aquesta exposició té una dimensió fora de sèrie. No s’assembla a cap de les exposicions que he viscut i treballat durant tants anys. El conjunt produeix una sensació de calma, fins i tot d’alleujament. És una mena d’oasi tranquil i silenciós. De fons, sempre sona la música de piano de Frederic Mompou, que acompanya l’audiovisual. És la música callada per excel.lència, discreta, com ho va ser l’autor de les fotografies. És una música que acompanya i asserena i sembla que surti de dins de les fotografies, d’un passat remot i proper alhora.

     En Martí ens va explicar que el seu pare tenia unes dates i unes hores  predilectes per fer les fotografies: entre el dia del Pilar i Tots Sants. Les hores havien de ser les primeres del matí, fins les 10, que era quan entrava a treballar. Quasi totes les fotos de carrer, excepte les nocturnes, estan fetes a aquestes hores, i en aquestes dates. En parlar de les fotos del port, ens va dir que per poder entrar al port havien de demanar un permís especial. El port era un lloc estratègic de defensa i les mesures de seguretat de l’antic règim, així ho exigien. Solien quedar els quatre o cinc fotògrafs amics, i demanaven un permís conjunt. En Martí fill els acompanyava, però enlloc de seguir el seu pare, ell preferia anar a fer fotos amb el fotògraf Masdeu. A l’exposició tenim una fotografia molt bonica: tres soldats caminen pel port. Les seves siluetes es retallen sobre el fons boirós de la ciutat. Ens va dir que al seu pare no li agradava aquesta fotografia, perquè li havia sortit massa fàcilment: no havia hagut d’esperar a que la llum fos la perfecta. La va fer a la primera, i al seu pare li agradava preparar les fotos. Com la de la teranyina, per exemple. La llum havia d’incidir de manera que els fils, brillants per la pluja, destaquessin ben definits sobre un fons fosc, quasi negre. Ens va explicar que va fer aquesta fotografia al pati que tenien els seus avis a Horta, al carrer Venècia cantonada amb Salses. El fons negre no és altra cosa que el bosc que hi havia al darrera la casa; la ciutat acabava allà. També hi ha hores d’assaig al darrera de la foto de la fulla de plàtan voleiant sobre les llambordes: la fulla no voleiava a l’atzar. Era en Martí fill que la llençava a l’aire. I ho va haver de fer moltes vegades, fins que el seu pare va poder atrapar la imatge perfecta.

     Una de les fotos que m’agraden més és una nocturna del carrer del Palau de la Música. El seu pare la va fer, precisament, perquè el carrer era ple de cotxes aparcats (avui dia, això seria el normal). Hi havia concert al Palau, i les autoritats de la ciutat aparcaven al davant. L’estela lumínica dels fars d’un cotxe que acabava de passar és, per a mi, una mena de metàfora del pas del temps. Un rastre que queda sostingut en el temps. Com cada una de les 26 fotografies de l’exposició, que, amb la seva presència clàssica, la seva elegància mesurada i el seu silenci sostingut ens ensenyen a veure el valor de les coses.

Nota: Al setembre tenim previst organitzar una altra visita comentada que anunciarem al facebook oportunament. 

Quan la idea preval sobre la realitat

   

     L’altre dia, algú em va fer veure el curiós paral.lelisme entre les nostres dues darreres exposicions: la de Jordi Casañas, i la de Martí Gasull i Coral. A banda de la disciplina, la fotografia, totes dues exposicions es complementen. Setanta anys separen el treball fotogràfic dels dos autors, però d’alguna manera, en podem fer lectures complementàries.

     Una de les coses que enerven més a Jordi Casañas és que l’encasellin dins la tendència del street photography (fotografia de carrer). És cert que ell fa fotografies al carrer, però no és el carrer per se el que li interessa. Ell no té cap intenció de documentar allò que veu, i encara menys de fer una fotografia més o menys costumista i que relati el present. El que busca és allò inesperat, accidental, que es produeix per atzar, retratar-ho i a través d’aquest instant, obrir una porta a totes les lectures possibles. Pot ser una lectura irònica, romàntica, nihilista, humorística o càustica. Durant la seva exposició, vaig ser testimoni de reaccions oposades al davant de la mateixa fotografia. Quina havia estat la voluntat del fotògraf? Doncs precisament aquesta: descobrir el gir inesperat que es produeix en la realitat i que és capaç de generar múltiples respostes. Jo mateixa he tingut pensaments ben diferents al davant d’una fotografia de Jordi Casañas. Cada foto no era altra cosa que el fragment d’un relat. A cada un de nosaltres ens pertoca començar-lo i acabar-lo, i ho podem fer de diferents maneres cada vegada. Qualsevol lectura acabarà sent vàlida. Potser per això no li agrada gens que el defineixin com a street photographer. El que ell fa, esta molt lluny de ser únicament un testimoni documental.

     Per la seva banda, les fotografies de Martí Gasull i Coral també són fotografies de carrer. En aquests moments, ens semblen un document històric, perquè són els carrers de Barcelona dels anys 40 i 50. Ell, però, no tenia cap intenció de documentar res. Buscava fets diferencials: una fulla voleiant sobre el terra de llambordes, les ombres de les tauletes d’un bar projectant-se a la vorera del carrer, o el contrast de les siluetes d’uns soldats que passegen pel port amb el fons emboirat. Investigava amb les formes, buscava nous resultats plàstics, atrevint-se fins i tot a experimentar amb l’abstracció: la superfície de l’aigua, un mar de teules, construccions de formigó, una teranyina... elements que ell aïllava de la seva funció, convertit-los en simples formes abstractes. Si en algunes fotografies el protagonista aparent és el carrer, una mirada més atenta ens fa veure de seguida que, el protagonista real, no és altra cosa que la llum. La llum que te el poder de crear espais, atmosferes o estats d’ànim. La llum com a element capaç de transformar les coses, de canviar-les. Suposo que a Martí Gasull tampoc li hauria agradat gens que el definissin com a street photographer, si aquesta classificació hagués existit en el seu temps.

      En qualsevol cas, me’n adono que hem fet dues exposicions consecutives, sobre un mateix tema (Barcelona, els seus carrers i la seva gent) i que tot i ser completament diferents, ofereixen una multiplicitat de lectures quasi infinita i que cap de les dues retraten la ciutat tal com és, sinó com la veu el fotògraf. La idea preval sobre la realitat.

Intel.lectualitat dubtosa

     

     Fa uns dies, vaig rebre una invitació a una exposició col.lectiva. Els organitzadors havien escrit un text per explicar-ne la tesi. El vaig haver de llegir tres vegades (potser quatre) per esbrinar el que deia exactament; i la veritat és que no ho vaig aconseguir del tot. Bé, en vaig extreure una idea nebulosa, agafada pels pèls, que no em va acabar de convèncer: es tractava realment d’una idea? La causa del meu desconcert va ser, en primer lloc, la redacció del text. Reprodueixo aquí la primera frase (el text estava escrit en castellà): “Las condiciones posibles (aquest era el títol de l’exposició) es un proyecto colectivo que surge de una proposición dirigida a una serie de artistas y proyectos independientes en Barcelona entre los que existen diferentes estructuras de trabajo creativo y redes de afecto”. Ni una sola coma. En canvi, varies paraules fetitxe: “projecte col.lectiu” (ara tot ha de ser “col.lectiu”, l’individualisme s’ha convertit en una mena de tabú artístic!), “proposta” (sembla que l’art ha de ser proposat, si sorgeix de dins, pot ser sospitós), “projecte” (l’art ha caigut en la inseguretat total, tot han de ser projectes... de què? On està la proposta definitiva? Només valen els esborranys? “estructures de treball creatiu” (i això que és exactament? Deu ser que la paraula “estructura” queda bé, manllevar paraules i buidar-les de significat és una pràctica habitual. Les paraules finals de la frase “redes de afecto”, les entenem bé (suposem!): Vol dir que els artistes són amics o coneguts. Però és clar, per dir-ho s’ha d’emprar la paraula màgica dels nostres dies : xarxes!.

    La segona i última frase del text pretén acostar-nos al contingut de l’exposició: Su intención es provocar una dinàmica, bajo ciertas condiciones temporales y espaciales, que permita reflexionar sobre el proceso creativo y los aspectos que le vinculan a la teoria de los afectos. Deixaré de banda la gramàtica, per a ressaltar la presència, en aquesta frase final, del concepte “rei” del fetitxisme actual : “reflexionar sobre el procés creatiu”. Avui dia trobem aquesta idea fins a la sopa. La veritat és que el procés creatiu d’alguns artistes és interessantíssim, i d’això en podria donar molts exemples històrics. El que passa, és que la majoria d’artistes que, d’entrada, el que volen és ensenyar-nos el seu procés creatiu, el que ens provoquen és un avorriment considerable. Entre el projecte, la xarxa i les estructures, el seu procés creatiu es dilueix com el sucre a l’aigua. Però el que em va generar el dubte més gran, és el que es refereix als “aspectes que el vinculen a la teoria dels afectes”. A quins afectes es refereixen? A l’amistat que uneix als artistes a la que fa referència la primera frase? O a la teoria dels afectes que sorgeix de la música barroca? La teoria dels afectes sorgeix de la filosofia i la psicologia del segle XVIII, i esta explicada en un text de René Descartes: “Les passions de l’ànima”. Segons aquesta teoria, la música és capaç de produir efectes i afectes a les persones que l’escolten. La teoria dels afectes (Affektenlehre), va ser un concepte estètic, derivat de les doctrines gregues i llatines de la retòrica i l’oratoria, i que descriu com codificar les emocions, i com aquests codis, aplicats a la música, produeixen emocions a l’oïent. És aquesta, la teoria dels afectes a la que fan referència?

     Un escriptor amic meu que també va llegir el text d’aquella invitació, es va posar les mans al cap. No només pel redactat del text, sinó perquè reproduïa, un al darrera de l’altre, tots els conceptes que utilitza la intel.lectualitat artística del moment. “I el més greu és que cola”, va dir.

Enveja sana (o sobre la crítica II)

    

     Darrerament, penso sovint en la sort que tenen les editorials, si la comparem amb la que tenim les galeries d’art. Els diaris (i no parlo de la premsa especialitzada, si no de la premsa general) dediquen de forma habitual pàgines senceres a parlar de les novetats editorials. De vegades ho fan a doble pàgina, i, la majoria de les vegades, per poc que l’escriptor de torn s’hi presti, també publiquen entrevistes. Per si això fos poca cosa, hi ha un exèrcit d’escriptors, traductors, intel.lectuals i crítics, que sembla que tinguin les portes de la premsa obertes de bat a bat per escriure articles sobre els llibres acabats de publicar, sigui per parlar de l’autor, o del traductor, cosa que també és força freqüent. La cosa no acaba aquí: les novetats editorials també poden ser el tema central o l’excusa per escriure una columna d’opinió. Per altra banda, i per fer encara més palesa l’atenció que la premsa dedica a la literatura, és freqüent que, els caps de cultura dels diaris sovintegin els actes organitzats per les editorials. Res de tot això ens passa als que treballem en el món de l’art. Per molt que ens hi escarrassem, amb sort només aconseguirem que ens dediquin una breu columna de la mitja pàgina (o quart de pàgina!) setmanal que algun diari (no pas tots) publica per fer un repàs de les exposicions. De vegades es ressenyen dues o tres galeries i només es publica la fotografia d’una, a diferencia de les pàgines dedicades als llibres, en les que es publica la foto de l’autor, del llibre, i de vegades també la de l’editor de torn. Tampoc he vist als caps de cultura dels diaris fent acte de presència a cap exposició en una galeria. Ara treballo en una galeria nova i modesta, però durant els anys que vaig treballar en una galeria històrica, i en la que de vegades havíem exposat artistes de primer nivell nacional i internacional, puc assegurar que no s’hi havien acostat mai de la vida. Així doncs, la publicitat de la que gaudeix la literatura per part de la premsa, és immensament superior a la que rep l’art, i per tant, i si les coses no canvien, no hi haurà manera d’arribar a un públic majoritari. I el que encara és més important: no hi haurà manera de crear-lo.

     Mentre això no passi, l’art es seguirà contemplant com una cosa estranya i elitista. Deixant de banda la premsa especialitzada, els diaris només s’aboquen a escriure sobre art, quan poden associar-lo a l’especulació, o a la barbàrie dels preus desorbitats. Les revistes de moda, per la seva part, dediquen articles a les col.leccions d’art dels dissenyadors, amb obres dels artistes més cotitzats, relacionant l’art amb el refinament, la posició social elevada i el glamour. Una d’aquestes revistes, publicava recentment un article sobre les fundacions d’art de diverses marques de moda de luxe, com: Prada, Vuitton, Cartier i Gucci. Tot això no fa una altra cosa que fer més gran l’esquerda entre l’art i els interessos del públic que, en canvi, sí que s’interessa per la literatura, la música o els espectacles. A l’art, encara que no ens ho diguin gaire,  s’hi pot acostar tothom. No fa falta formar part de cap elit, ni tampoc ser un milionari. Però res de tot això es podrà aconseguir si no es crea un corrent d’interès. I els únics que ho poden fer són els mitjans de comunicació d’abast general. Si l’art no interessa, o interessa tant poc, és perquè la premsa en parla poc, i de vegades ho fa en un sentit que fa més mal, que bé.

     Una editorial modesta publica de sis a vuit llibres a l’any. Una galeria organitza més o menys el mateix nombre exposicions a l’any. L’espai que la premsa dedicarà a uns i altres no s'assemblarà de res. I tant forma part del mercat una cosa com l’altra.

     

El temps retrobat

“… Però quan, d’un vell passat, no en sobreviu res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, soles, més fràgils, però més vivaces, més immaterials, més persistents, més fidels, l’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes, que han de recordar, esperar, expectar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.” (1)

    Així és com Marcel Proust, en el primer llibre de “A la recerca del temps perdut” descriu la importància de les olors i els sabors per fer reviure els records dels temps viscuts. Són allà, en algun racó de la memòria, i són capaços de fer reviure tot allò que semblava oblidat. Ens fan veure les coses passades amb tanta claredat, que sembla que les estiguem vivint una altra vegada. La novel.la de Proust transita per la memòria del narrador, entra i surt del present al passat i a l'inrevés. El temps narratiu s’estira a base de flash backs i el contingut es centra en les sensacions i la sensibilitat.  A mi, particularment, em passa una cosa semblant quan miro les fotografies de Martí Gasull i Coral. Tot i que jo encara no havia nascut a l’època d’aquestes fotografies, el paisatge de la meva infantesa no era gaire diferent al que reflecteixen les imatges. La vida es va tornar a reprendre, a finals dels quaranta i al llarg dels 50; però va costar molt. Es venia de molt avall. La pobresa que havia generat la guerra civil va ser un llast difícil de deixar anar, i l’aspecte de la ciutat trigaria a canviar.  Ara que tot és molt diferent, les fotografies de Gasull ens ensenyen una ciutat que ja no existeix, tot i que perviu en la memòria de molts de nosaltres.

     A propòsit d’aquesta idea, he llegit un escrit de la Maria Bohigas sobre l’obra de Joan Bodon (2): (...) El gran tema de Bodon és la desaparició, l’extinció de mons humans seculars quan certes formes de vida n’assassinen unes altres. (...). Les fotografies de Gasull també ensenyen un món que no existeix, i ell, com a fotògraf, va ser tant ignorat mentre vivia com ho va ser  Joan Bodon com a escriptor. Rescatar-los ens fa el mateix efecte que la magdalena de Proust: revivim un passat que vam viure (nosaltres, els nostres pares, els nostres avis) i que forma part de la nostra memòria col.lectiva. Encara que l’haguem ( o l’hagin) aniquilat, ens va fer ser d’una determinada manera, i potser hauríem de recordar-lo per recuperar alguns dels valors importants que, potser per haver-los oblidat, ens fa estar allunyats de tot allò que importa de veritat.

     La fotografia titulada Novembre, datada als anys 50, em fa sentir l’olor de la terra humida, del fang i de la boira. Sento l’escalfor del sol, encara xafogós, que es filtra entre les fulles seques dels arbres, i escolto la remor compassada de l’escombra del jardiner. És una fotografia que té el poder de traspassar-me, o d’engolir-me, segons com es miri. És una imatge que podria ser un record de qualsevol de nosaltres, i que es desperta en contemplar aquell instant que va capturar la càmera.

Fotografia de Martí Gasull i Coral

"Novembre", finals dels anys 50

positivat de l'època, sobre paper baritat

Notes:

(1).- Fragment del primer llibre de Marcel Proust A la recerca del temps perdut. Traducció de Jaume Vidal i Alcover.

(2): Vegeu : http://www.clubeditor.cat/ca/llibre/el-llibre-dels-finals i http://www.vilaweb.cat/noticia/4357921/20150607/avanc-editorial-llibre-finals-joan-bodon.html

Martí Gasull i Coral (1919-1994). Barcelona i la llum d'aquells anys

Durant els propers dies, estarem molt enfeinats preparant la propera exposició a la galeria el quadern robat. Aquí us deixo un text que l'explica:

 

      

     L’exposició Barcelona i la llum d’aquells anys, és una sel.lecció de 26 fotografies de l’extensa producció creativa que Martí Gasull i Coral (Barcelona, 1919-1994) va realitzar des de finals de la dècada dels anys 40 i sobretot durant els anys 50 del segle XX. El criteri que hem seguit per a fer aquesta tria, esta explicitat en el títol: d’una banda, els protagonistes de les imatges són els carrers, els parcs, el port, alguns detalls arquitectònics i la gent de la ciutat de Barcelona. De l’altra banda, la importància de la llum ens ha semblat inqüestionable. La llum és l’element que permet al fotògraf captar les imatges a través de la càmera. És un factor físic imprescindible en el procés fotogràfic, però depenent de la voluntat del fotògraf i de la seva capacitat de manipular-la, pot esdevenir un element plàstic essencial per tal de transmetre significat i caràcter. Al llarg dels seixanta anys que ens separen de les fotografies d’aquesta exposició, la ciutat de Barcelona ha sofert canvis de tota mena (atmosfèrics, arquitectònics, d’il.luminació, etc.) que han modificat la seva llum. Les fotografies de Martí Gasull i Coral, per tant, són del tot irrepetibles; un document històric de primer ordre.

     Martí Gasull i Coral es va iniciar en la fotografia per afició quan tenia 15 anys, de la mà del seu pare. Després de la guerra civil i del servei militar, va començar a tenir contacte amb l’ambient fotogràfic de Barcelona i l’any 1945 va entrar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, de la que també en  formaven part fotògrafs com Maspons, Ubiña,  Masdeu, Ponti, Sendra, Centelles, Cuyàs, Esquerdo i els Closa, entre d’altres. Es va anar professionalitzant en la fotografia, tant industrial com artística, de forma progressiva, i va adquirir un gran prestigi com a tècnic de laboratori. No només positivava les seves fotografies, sinó les d’altres fotògrafs destacats del moment.  Va ser dels primers fotògrafs de Barcelona que va revelar diapositives en color Kodak procés E-1, amb inversió física; i un dels primers que va positivar amb paper color. Durant el període 1947-1950, va muntar un estudi de retrat al carrer del Portal de l’Àngel, gènere que va cultivar amb una mestria extraordinària. A partir dels anys 50, va participar en nombrosos concursos fotogràfics nacionals i internacionals. En les seves fotografies, tant urbanes, com de paisatge o retrats, quedaven registrats, tant el seu gran domini tècnic com la seva recerca incansable de noves formes d’expressió. Entre els nombrosos premis que va rebre, destaquem: el Premi d’Honor del Saló-Concurs de l’Escola d’Enginyeria de Barcelona (1951), el Segon Premi Negtor de nadales (1953), el Premi d’Honor del Concurs Nacional i Comarcal de Tortosa i el Primer Premi del III Saló Nacional de Tàrrega (1955). Va deixar la fotografia l’any 1960, per motius familiars, i a partir d’aquell moment, el seu fill Martí es va fer càrrec de l’empresa, especialitzant-se en la fotografia d’obres d’art.

      Aquesta exposició pretén reivindicar el treball del fotògraf Martí Gasull i Coral, que hauria de figurar, per mèrits propis, entre els grans de la història de la fotografia creativa a Catalunya.