“… Però quan, d’un vell passat, no en sobreviu
res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses,
soles, més fràgils, però més vivaces, més immaterials, més persistents, més
fidels, l’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes, que han de
recordar, esperar, expectar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense
desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.” (1)
Així és com Marcel Proust, en
el primer llibre de “A la recerca del temps perdut” descriu la importància de
les olors i els sabors per fer reviure els records dels temps viscuts. Són
allà, en algun racó de la memòria, i són capaços de fer reviure tot allò que
semblava oblidat. Ens fan veure les coses passades amb tanta claredat, que
sembla que les estiguem vivint una altra vegada. La novel.la de Proust transita
per la memòria del narrador, entra i surt del present al passat i a l'inrevés. El temps
narratiu s’estira a base de flash backs
i el contingut es centra en les sensacions i la sensibilitat. A mi, particularment, em passa una cosa
semblant quan miro les fotografies de Martí Gasull i Coral. Tot i que jo encara
no havia nascut a l’època d’aquestes fotografies, el paisatge de la meva
infantesa no era gaire diferent al que reflecteixen les imatges. La vida es va tornar a reprendre, a finals dels quaranta i al llarg dels 50; però va costar molt. Es venia de
molt avall. La pobresa que havia generat la guerra civil va ser un llast difícil
de deixar anar, i l’aspecte de la ciutat trigaria a canviar. Ara que tot és molt diferent, les fotografies
de Gasull ens ensenyen una ciutat que ja no existeix, tot i que perviu en la
memòria de molts de nosaltres.
A propòsit d’aquesta idea,
he llegit un escrit de la Maria Bohigas sobre l’obra de Joan Bodon (2): (...) El gran tema de Bodon és la desaparició, l’extinció de mons humans
seculars quan certes formes de vida n’assassinen unes altres. (...). Les
fotografies de Gasull també ensenyen un món que no existeix, i ell, com a
fotògraf, va ser tant ignorat mentre vivia com ho va ser Joan Bodon com a escriptor. Rescatar-los ens
fa el mateix efecte que la magdalena de Proust: revivim un passat que vam viure
(nosaltres, els nostres pares, els nostres avis) i que forma part de la nostra
memòria col.lectiva. Encara que l’haguem ( o l’hagin) aniquilat, ens va fer ser
d’una determinada manera, i potser hauríem de recordar-lo per recuperar alguns
dels valors importants que, potser per haver-los oblidat, ens fa estar
allunyats de tot allò que importa de veritat.
La fotografia titulada Novembre, datada als anys 50, em fa
sentir l’olor de la terra humida, del fang i de la boira. Sento l’escalfor del
sol, encara xafogós, que es filtra entre les fulles seques dels arbres, i
escolto la remor compassada de l’escombra del jardiner. És una fotografia que
té el poder de traspassar-me, o d’engolir-me, segons com es miri. És una imatge
que podria ser un record de qualsevol de nosaltres, i que es desperta en
contemplar aquell instant que va capturar la càmera.
Fotografia de Martí Gasull i Coral
"Novembre", finals dels anys 50
positivat de l'època, sobre paper baritat
Notes:
(1).- Fragment del primer llibre de Marcel Proust A la recerca del temps perdut. Traducció de Jaume Vidal i Alcover.
(1).- Fragment del primer llibre de Marcel Proust A la recerca del temps perdut. Traducció de Jaume Vidal i Alcover.
El que descrius en el teu article d’avui, es podria definir amb la paraula Nostàlgia, no en un sentit carrincló o decimononic, sinó des de la perspectiva dels canvis absolutament brutals que hi ha hagut pràcticament amb 30 anys, un període extremadament curt, però molt intens.
ResponEliminaJo també recordo moltes vegades la ciutat de la meva infantesa, que durant anys mantenia un certa estructura victoriana, amb un urbanisme més amable, tot i certes mancances.
Ara tot es uniforme, moltes de les obres fetes en els darrers 20 anys presenten desperfectes, la ciutat és més dura i grisa, demes de davallar econòmicament. Mataró es una ciutat lletja, i bruta, en decadència, amb una població envellida, quan havia tingut una potencia econòmica destacable, gràcies a la metal·lúrgia i al gènere de punt.
L’efecte de “la magdalena de Prust”, i com es més popularment més conegut “A la recherche du temps perdu » no tan sols passa amb les visions d’imatges, com poden ser les fotografies que ara exposes, sinó amb elements molt quotidians, que no pots evitar el record i la memòria. Prust va escriure aquest llibre amb 60 anys, i per tant, tenia ja tot un camí de records i memòries. Va saber posar en precioses i precises paraules quelcom absolutament humà, i que s’ha donat al llarg dels temps. Penso que les imatges d’aquesta mostra, que tot i que encara haig de veure, pels teus escrits i per les imatges rebudes, ja me’n faig una idea, efectivament conviden al record, i alhora a tenir-ho present, perquè si fins fa escassament 30 anys, l’evolució humana era com diuen en castellà “sin prisa pero sin pausa”, ara anem a velocitat vertiginosa, massa, no tenim temps d’engolir els canvis, i aquests aparentment sembla per anar a millor, però no tot és el que sembla, perquè la incertesa d’un futur hi bones dosis de desil·lusió i són massa presents.
Tant la fotografia com el teu escrit m’han fet recordar una frase de Miguel de Cervantes; fa referència a la història, però és que la mostra que exhibeixes parla d’història social: “La historia es testimonio del pasado, ejemplo para el presente y advertencia de lo por venir”. En aquests moments, és necessari la reflexió i la comprensió. No ens podem aturar, però pot ser seria beneficiós anar més a poc a poc.
Estic d'acord amb la reflexió del final del teu comentari. Tot va massa de pressa, i ens falten hores per fer tot el que hem de fer, però sobretot per tenir temps per aquelles coses que no són urgents, però són vitals: passar una estona amb els amics, amb la familia, o llegint simplement. Veient les imatges de l'exposició, et situes al davant d'una època en la que el temps tenia una altra dimensió.
EliminaA mi m'agrada molt recrear-me en el passat. Recordar, llegir sobre èpoques passades, i ara disfruto amb les fotos d'una ciutat que ha canviat moltíssim. M'agrada retenir moments i pensar que algun dia els recordaré. Les fotos també ensenyen una ciutat amb menys gent i quatre cotxes. Ja la veuràs quan vinguis!
Otro genial articulo tuyo.
ResponEliminaYo añadiría al sabor y al olor, el de la luz. Por ejemplo, he observado que por cosa de un segundo el olor de la lluvia o un vientecillo cálido unido a una determinada luz me lleva de inmediato al pasado. Por un instante veo con nitidez rostros y situaciones que añoro.
Si se recuerdan detalles de peinados, de comidas, mobiliario, etc.
Somos un mundo de memorias y cuando vamos muy muy mayores, volvemos a recordar a aquel mundo tan lejano de nuestra infancia.
Las fotografías antiguas nos ayudan a no olvidarnos de ese mundo ya acabado, o al menos muy transformado.
Un abrazo Anna.
Precisamente por eso que comentas sobre la luz, hemos puesto el subtítulo de la exposición dedicada a este fotógrafo "Barcelona y la luz de aquellos años". La luz es tan protagonista de la fotos como los motivos fotografiados. La luz tampoco es la misma. Nos comentaba el hijo del fotógrafo, que él intentó repetir las mismas fotografías, y no pudo. Se dio cuenta que la luz había cambiado. Por razones atmosféricas, arquitectónicas, o lo que sea. Estoy de acuerdo en que la importancia de la luz es fundamental.
EliminaEs verdad que a medida que pasan los años pensamos más en el pasado. Pienso que es importante recordar, hay muchas cosas que merecen seguir vivas, aunque solo sea en nuestra memoria.
Un abrazo, Ohma.