Enveja sana (o sobre la crítica II)

    

     Darrerament, penso sovint en la sort que tenen les editorials, si la comparem amb la que tenim les galeries d’art. Els diaris (i no parlo de la premsa especialitzada, si no de la premsa general) dediquen de forma habitual pàgines senceres a parlar de les novetats editorials. De vegades ho fan a doble pàgina, i, la majoria de les vegades, per poc que l’escriptor de torn s’hi presti, també publiquen entrevistes. Per si això fos poca cosa, hi ha un exèrcit d’escriptors, traductors, intel.lectuals i crítics, que sembla que tinguin les portes de la premsa obertes de bat a bat per escriure articles sobre els llibres acabats de publicar, sigui per parlar de l’autor, o del traductor, cosa que també és força freqüent. La cosa no acaba aquí: les novetats editorials també poden ser el tema central o l’excusa per escriure una columna d’opinió. Per altra banda, i per fer encara més palesa l’atenció que la premsa dedica a la literatura, és freqüent que, els caps de cultura dels diaris sovintegin els actes organitzats per les editorials. Res de tot això ens passa als que treballem en el món de l’art. Per molt que ens hi escarrassem, amb sort només aconseguirem que ens dediquin una breu columna de la mitja pàgina (o quart de pàgina!) setmanal que algun diari (no pas tots) publica per fer un repàs de les exposicions. De vegades es ressenyen dues o tres galeries i només es publica la fotografia d’una, a diferencia de les pàgines dedicades als llibres, en les que es publica la foto de l’autor, del llibre, i de vegades també la de l’editor de torn. Tampoc he vist als caps de cultura dels diaris fent acte de presència a cap exposició en una galeria. Ara treballo en una galeria nova i modesta, però durant els anys que vaig treballar en una galeria històrica, i en la que de vegades havíem exposat artistes de primer nivell nacional i internacional, puc assegurar que no s’hi havien acostat mai de la vida. Així doncs, la publicitat de la que gaudeix la literatura per part de la premsa, és immensament superior a la que rep l’art, i per tant, i si les coses no canvien, no hi haurà manera d’arribar a un públic majoritari. I el que encara és més important: no hi haurà manera de crear-lo.

     Mentre això no passi, l’art es seguirà contemplant com una cosa estranya i elitista. Deixant de banda la premsa especialitzada, els diaris només s’aboquen a escriure sobre art, quan poden associar-lo a l’especulació, o a la barbàrie dels preus desorbitats. Les revistes de moda, per la seva part, dediquen articles a les col.leccions d’art dels dissenyadors, amb obres dels artistes més cotitzats, relacionant l’art amb el refinament, la posició social elevada i el glamour. Una d’aquestes revistes, publicava recentment un article sobre les fundacions d’art de diverses marques de moda de luxe, com: Prada, Vuitton, Cartier i Gucci. Tot això no fa una altra cosa que fer més gran l’esquerda entre l’art i els interessos del públic que, en canvi, sí que s’interessa per la literatura, la música o els espectacles. A l’art, encara que no ens ho diguin gaire,  s’hi pot acostar tothom. No fa falta formar part de cap elit, ni tampoc ser un milionari. Però res de tot això es podrà aconseguir si no es crea un corrent d’interès. I els únics que ho poden fer són els mitjans de comunicació d’abast general. Si l’art no interessa, o interessa tant poc, és perquè la premsa en parla poc, i de vegades ho fa en un sentit que fa més mal, que bé.

     Una editorial modesta publica de sis a vuit llibres a l’any. Una galeria organitza més o menys el mateix nombre exposicions a l’any. L’espai que la premsa dedicarà a uns i altres no s'assemblarà de res. I tant forma part del mercat una cosa com l’altra.