Intel.lectualitat dubtosa

     

     Fa uns dies, vaig rebre una invitació a una exposició col.lectiva. Els organitzadors havien escrit un text per explicar-ne la tesi. El vaig haver de llegir tres vegades (potser quatre) per esbrinar el que deia exactament; i la veritat és que no ho vaig aconseguir del tot. Bé, en vaig extreure una idea nebulosa, agafada pels pèls, que no em va acabar de convèncer: es tractava realment d’una idea? La causa del meu desconcert va ser, en primer lloc, la redacció del text. Reprodueixo aquí la primera frase (el text estava escrit en castellà): “Las condiciones posibles (aquest era el títol de l’exposició) es un proyecto colectivo que surge de una proposición dirigida a una serie de artistas y proyectos independientes en Barcelona entre los que existen diferentes estructuras de trabajo creativo y redes de afecto”. Ni una sola coma. En canvi, varies paraules fetitxe: “projecte col.lectiu” (ara tot ha de ser “col.lectiu”, l’individualisme s’ha convertit en una mena de tabú artístic!), “proposta” (sembla que l’art ha de ser proposat, si sorgeix de dins, pot ser sospitós), “projecte” (l’art ha caigut en la inseguretat total, tot han de ser projectes... de què? On està la proposta definitiva? Només valen els esborranys? “estructures de treball creatiu” (i això que és exactament? Deu ser que la paraula “estructura” queda bé, manllevar paraules i buidar-les de significat és una pràctica habitual. Les paraules finals de la frase “redes de afecto”, les entenem bé (suposem!): Vol dir que els artistes són amics o coneguts. Però és clar, per dir-ho s’ha d’emprar la paraula màgica dels nostres dies : xarxes!.

    La segona i última frase del text pretén acostar-nos al contingut de l’exposició: Su intención es provocar una dinàmica, bajo ciertas condiciones temporales y espaciales, que permita reflexionar sobre el proceso creativo y los aspectos que le vinculan a la teoria de los afectos. Deixaré de banda la gramàtica, per a ressaltar la presència, en aquesta frase final, del concepte “rei” del fetitxisme actual : “reflexionar sobre el procés creatiu”. Avui dia trobem aquesta idea fins a la sopa. La veritat és que el procés creatiu d’alguns artistes és interessantíssim, i d’això en podria donar molts exemples històrics. El que passa, és que la majoria d’artistes que, d’entrada, el que volen és ensenyar-nos el seu procés creatiu, el que ens provoquen és un avorriment considerable. Entre el projecte, la xarxa i les estructures, el seu procés creatiu es dilueix com el sucre a l’aigua. Però el que em va generar el dubte més gran, és el que es refereix als “aspectes que el vinculen a la teoria dels afectes”. A quins afectes es refereixen? A l’amistat que uneix als artistes a la que fa referència la primera frase? O a la teoria dels afectes que sorgeix de la música barroca? La teoria dels afectes sorgeix de la filosofia i la psicologia del segle XVIII, i esta explicada en un text de René Descartes: “Les passions de l’ànima”. Segons aquesta teoria, la música és capaç de produir efectes i afectes a les persones que l’escolten. La teoria dels afectes (Affektenlehre), va ser un concepte estètic, derivat de les doctrines gregues i llatines de la retòrica i l’oratoria, i que descriu com codificar les emocions, i com aquests codis, aplicats a la música, produeixen emocions a l’oïent. És aquesta, la teoria dels afectes a la que fan referència?

     Un escriptor amic meu que també va llegir el text d’aquella invitació, es va posar les mans al cap. No només pel redactat del text, sinó perquè reproduïa, un al darrera de l’altre, tots els conceptes que utilitza la intel.lectualitat artística del moment. “I el més greu és que cola”, va dir.