Quan la idea preval sobre la realitat

   

     L’altre dia, algú em va fer veure el curiós paral.lelisme entre les nostres dues darreres exposicions: la de Jordi Casañas, i la de Martí Gasull i Coral. A banda de la disciplina, la fotografia, totes dues exposicions es complementen. Setanta anys separen el treball fotogràfic dels dos autors, però d’alguna manera, en podem fer lectures complementàries.

     Una de les coses que enerven més a Jordi Casañas és que l’encasellin dins la tendència del street photography (fotografia de carrer). És cert que ell fa fotografies al carrer, però no és el carrer per se el que li interessa. Ell no té cap intenció de documentar allò que veu, i encara menys de fer una fotografia més o menys costumista i que relati el present. El que busca és allò inesperat, accidental, que es produeix per atzar, retratar-ho i a través d’aquest instant, obrir una porta a totes les lectures possibles. Pot ser una lectura irònica, romàntica, nihilista, humorística o càustica. Durant la seva exposició, vaig ser testimoni de reaccions oposades al davant de la mateixa fotografia. Quina havia estat la voluntat del fotògraf? Doncs precisament aquesta: descobrir el gir inesperat que es produeix en la realitat i que és capaç de generar múltiples respostes. Jo mateixa he tingut pensaments ben diferents al davant d’una fotografia de Jordi Casañas. Cada foto no era altra cosa que el fragment d’un relat. A cada un de nosaltres ens pertoca començar-lo i acabar-lo, i ho podem fer de diferents maneres cada vegada. Qualsevol lectura acabarà sent vàlida. Potser per això no li agrada gens que el defineixin com a street photographer. El que ell fa, esta molt lluny de ser únicament un testimoni documental.

     Per la seva banda, les fotografies de Martí Gasull i Coral també són fotografies de carrer. En aquests moments, ens semblen un document històric, perquè són els carrers de Barcelona dels anys 40 i 50. Ell, però, no tenia cap intenció de documentar res. Buscava fets diferencials: una fulla voleiant sobre el terra de llambordes, les ombres de les tauletes d’un bar projectant-se a la vorera del carrer, o el contrast de les siluetes d’uns soldats que passegen pel port amb el fons emboirat. Investigava amb les formes, buscava nous resultats plàstics, atrevint-se fins i tot a experimentar amb l’abstracció: la superfície de l’aigua, un mar de teules, construccions de formigó, una teranyina... elements que ell aïllava de la seva funció, convertit-los en simples formes abstractes. Si en algunes fotografies el protagonista aparent és el carrer, una mirada més atenta ens fa veure de seguida que, el protagonista real, no és altra cosa que la llum. La llum que te el poder de crear espais, atmosferes o estats d’ànim. La llum com a element capaç de transformar les coses, de canviar-les. Suposo que a Martí Gasull tampoc li hauria agradat gens que el definissin com a street photographer, si aquesta classificació hagués existit en el seu temps.

      En qualsevol cas, me’n adono que hem fet dues exposicions consecutives, sobre un mateix tema (Barcelona, els seus carrers i la seva gent) i que tot i ser completament diferents, ofereixen una multiplicitat de lectures quasi infinita i que cap de les dues retraten la ciutat tal com és, sinó com la veu el fotògraf. La idea preval sobre la realitat.