A l’exposició que tenim ara
a el quadern robat, hi ha 26 fotografies de Martí Gasull i Coral. Passejo per
la galeria, i me´n adono que és com si fossin 26 finestres. L’altre dia, durant la visita comentada que va
fer en Martí Gasull fill, i en altres visites privades, ens va explicar algunes
anècdotes sobre cada una de les fotografies. Vaig tenir la sensació de que cada
una contenia un fragment de temps congelat, preservat de l’oblit. També penso
que són finestres al passat, als records, a la memòria. En descriuré algunes, perquè aquesta
exposició té una dimensió fora de sèrie. No s’assembla a cap de les exposicions
que he viscut i treballat durant tants anys. El conjunt produeix una sensació de
calma, fins i tot d’alleujament. És una mena d’oasi tranquil i silenciós. De
fons, sempre sona la música de piano de Frederic Mompou, que acompanya
l’audiovisual. És la música callada per excel.lència, discreta, com ho va ser
l’autor de les fotografies. És una música que acompanya i asserena i sembla que
surti de dins de les fotografies, d’un passat remot i proper alhora.
En Martí ens va explicar que
el seu pare tenia unes dates i unes hores
predilectes per fer les fotografies: entre el dia del Pilar i Tots
Sants. Les hores havien de ser les primeres del matí, fins les 10, que era quan
entrava a treballar. Quasi totes les fotos de carrer, excepte les nocturnes,
estan fetes a aquestes hores, i en aquestes dates. En parlar de les fotos del port, ens va dir que
per poder entrar al port havien de demanar un permís especial. El port era un
lloc estratègic de defensa i les mesures de seguretat de l’antic règim, així ho
exigien. Solien quedar els quatre o cinc fotògrafs amics, i demanaven un permís
conjunt. En Martí fill els acompanyava, però enlloc de seguir el seu pare, ell
preferia anar a fer fotos amb el fotògraf Masdeu. A l’exposició tenim una
fotografia molt bonica: tres soldats caminen pel port. Les seves siluetes es
retallen sobre el fons boirós de la ciutat. Ens va dir que al seu pare no li
agradava aquesta fotografia, perquè li havia sortit massa fàcilment: no havia
hagut d’esperar a que la llum fos la perfecta. La va fer a la primera, i al
seu pare li agradava preparar les fotos. Com la de la teranyina, per exemple.
La llum havia d’incidir de manera que els fils, brillants per la pluja,
destaquessin ben definits sobre un fons fosc, quasi negre. Ens va explicar que
va fer aquesta fotografia al pati que tenien els seus avis a Horta, al carrer
Venècia cantonada amb Salses. El fons negre no és altra cosa que el bosc que hi
havia al darrera la casa; la ciutat acabava allà. També hi ha hores d’assaig al
darrera de la foto de la fulla de plàtan voleiant sobre les llambordes: la
fulla no voleiava a l’atzar. Era en Martí fill que la llençava a l’aire. I ho
va haver de fer moltes vegades, fins que el seu pare va poder atrapar la imatge
perfecta.
Una de les fotos que
m’agraden més és una nocturna del carrer del Palau de la Música. El seu pare la
va fer, precisament, perquè el carrer era ple de cotxes aparcats (avui dia, això
seria el normal). Hi havia concert al Palau, i les autoritats de la ciutat
aparcaven al davant. L’estela lumínica dels fars d’un cotxe que acabava de
passar és, per a mi, una mena de metàfora del pas del temps. Un rastre que
queda sostingut en el temps. Com cada una de les 26 fotografies de l’exposició,
que, amb la seva presència clàssica, la seva elegància mesurada i el seu
silenci sostingut ens ensenyen a veure el valor de les coses.
Nota: Al setembre tenim previst organitzar una altra visita comentada que anunciarem al facebook oportunament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada