De què viuen?

 

     Segons la meva experiència, una galeria d’art viu de vendre les obres dels artistes que exposa. Sigui a institucions o particulars, col·leccionistes o passavolants. Durant bona part de la meva trajectòria professional, vaig creure fermament que això era així, en tots els casos. Però segurament mai ho va ser. Jo m’enfadava qual algú em deia que treballava en una botiga, perquè sempre vaig pensar que una galeria era una cosa més. Però, en el fons, encara que hi hagués tota aquella mística de recolzar la producció dels artistes i ajudar-los a la seva projecció a l’exterior, en el fons del fons, el que interessava finalment era vendre, tant a la galeria com als artistes. No importa de quina manera es disfressés aquesta voluntat. Sense vendes, no hi havia galeria. I mentre hi va haver vendes, tot va seguir sense problemes, i sense qüestionar-me gaire res. 

 

     Però hi va haver un dia, en el que diversos factors es van alinear i les  vendes van començar a afluixar. Canvis de prioritats, de costums, d’aficions, envelliment i mort dels col·leccionistes... De fet ja feia anys que ens preocupava no veure una generació de compradors de recanvi. A mi em semblava obvi que el camí es complicava, per a nosaltres fins i tot massa. Tot i amb això, i malgrat que algunes galeries van començar a tancar, moltes resistien i sorprenentment, se n’obrien moltes de noves. A mi, aquest fet em semblava directament increïble. Llavors vaig començar a investigar. No va ser una empresa gaire difícil: els portals d’informació econòmica d’empresaris i autònoms em van donar totes les pistes. La majoria dels galeristes resilients i dels que obrien de nou, es dedicaven a moltes altres coses. Des d’administrar ben immobles (lloguers de pisos i parkings sencers en propietat) a ser accionistes en empreses de tot tipus, de l’alimentació al transport d’hidrocarburs. Podríem pensar que aquests nous galeristes eren com els antics mecenes. Invertien en la galeria, enlloc de guanyar diners els perdien i a canvi guanyaven prestigi i s’entretenien. Al principi pensava que fins i tot en podien guanyar, per allò de “diner crida diner”... però no sé fins a quin punt. Mantenir un negoci com aquest, amb lloguers, fires (caríssimes), personal i a sobre treure guanys suficients per a repartir entre socis si n’hi ha.... no és una cosa fàcil. 

 

    Fa pocs mesos, vaig assistir a una inauguració en una d’aquestes galeries noves. Vaig saludar la galerista, ella em coneixia per les xarxes. Jo feia poc havia tancat i li vaig comentar que el detonant va ser que ens havíem quedat pràcticament sense clients i aquest fet feia la continuació inviable. La galerista em va mirar entre incrèdula i astorada i em va dir: “Jo no n’he tingut mai, de clients!”. No vaig saber que dir, però em vaig quedar una bona estona mirant-la de lluny. Ja feia temps que havia obert la galeria, i jo em preguntava com es podia fer aquest camí sense clients. Algú m’havia dit feia anys que era rica... però tot i amb això, costa d’entendre. Ara acaba d’obrir una galeria a l’estranger. Algú entén alguna cosa?  Els galeristes d'avui són la reencarnació dels antics mecenes? Els artistes treuen rendiment econòmic suficient en aquestes galeries?