Dificultats afegides

     

     

     Quan feia poc temps que treballava a la galeria Joan Prats, el personal estava molt esvalotat. Havien descobert que un artista havia venut moltes obres al seu estudi, directament a un client i sense passar per la galeria. Era un dels artistes històrics, un veritable referent, un clàssic. El galerista estava molt reticent a tornar-lo a exposar, a jugar-se els quartos per un artista que li feia el salt. Finalment, van tenir una reunió, i l’artista li va presentar mil i una excuses i mil i una explicacions del perquè havia actuat d’una manera tan poc honesta, i el galerista va fer els ulls grossos i el va perdonar. Tampoc era fàcil trobar artistes del seu nivell, i precisament aquell gaudia d’una popularitat que no es podia menysprear. Així doncs, passada l’enrabiada, l’artista va seguir exposant allà, tot i que tots sabíem que, quan necessités calers, tornaria a vendre pel seu compte. En aquella època, a mi no em semblava tan greu. Es venia molt i la casa era prou gran. Però amb els pas dels anys, a mesura que les vendes van anar disminuint i els clients van començar a escassejar, que els artistes venguessin a l’estudi (i normalment ho feien a clients o coneguts de la galeria), era un fet bastant dolorós. No oblidaré mai quan dos artistes, pels que quasi em jugo el lloc de treball per defensar-los, ja que no eren sant de la devoció de la direcció, van fer vendes a l’estudi. Un m’ho va confessar personalment, jurant que no ho tornaria a fer i que la clienta se li havia presentat a l’estudi sense donar-li marge de reacció. Pel que fa a l’altre, vaig descobrir una obra seva en una revista de decoració... precisament a casa d’una amiga meva. Ni l’un ni l’altre ho necessitaven, sobretot perquè en el moment dels fets, la galeria els hi venia moltíssima obra. Mai vaig dir res a la direcció, perquè donat que havien entrat allà per proposta meva, sentia que explicar-ho seria tirar-me terra a sobre. Vaig callar, però òbviament, els hi vaig perdre la confiança.

 

     A aquestes alçades, no amagaré el fet que, durant l’etapa del quadern robat, també vaig ser víctima d’aquesta pràctica. I sempre, o quasi sempre, ho vaig acabar sabent: sigui per una patinada del mateix artista o per la xerrameca dels compradors, que sempre, tard o d’hora, acabaven vantant-se de la gran compra que havien fet. Al final, ja estava tipa d’aguantar la cara de ximple que se’m posava cada vegada que m’assabentava i de patir una emprenyada que em durava dies. Recordo especialment un dia en que una senyora va demostrar veritable interès en comprar una pintura de l’exposició. Anava amb una amiga que ràpidament li va treure la idea del cap. Al davant meu i sense cap rubor, va dir-li: “Que no se’t passi pel cap comprar aquí. L’artista és amic meu i si anem a l’estudi te’l vendrà molt més barat”. Sense cap mena de dubtes, això va ser una de les coses que van inclinar la balança no només per plegar, sinó per prendre la màxima distància possible d’aquest món. La primera cosa va ser fàcil, la segona no tant. 

 

       I dic que no tant, perquè quan menys m’ho espero em telefona un antic client per dir-me que ha anat a l’estudi de tal o de qual, i que ha comprat aquesta obra o l’altra, i m’envia fotos. Mentrestant, els artistes callen. Ni tan sols dir-me que els han vingut a veure persones que jo els vaig presentar. És obvi que ja no m’han de pagar cap comissió, ni jo els hi acceptaria. Però, si més no, no tenen el deute moral d’explicar-m’ho? Costa tant quedar bé?