L'adversària

 

     La lectura de “L’adversari” d’Emmanuel Carrère em va sumir en pensaments molt foscos que derivaven en una sèrie d’incògnites, totes elles tenebroses. El llibre és una història de fets reals que segueix els viaranys mentals del protagonista, Jean Claude Romand, que el 1993 va matar la seva família (pares, dona i dos fills) i després va perpetrar un simulacre de suïcidi. Un home que va començar a mentir als divuit anys fent veure que havia acabat la carrera de medicina (quan no era així), i que després es va fer passar per investigador de la OMS. Els diners per viure els treia de familiars i amics que li confiaven els seus estalvis, ja que feia veure que era un inversor destre i amb accés a fons d’inversió privilegiats. La seva vida era una veritable farsa. No anava a treballar, sinó que passava les hores i els dies en paradors d’autopista o en vorals de carreteres poc transitades, i estudiava sense parar, per tal de farcir d’arguments la mentida que feia creure als altres. Fins que un dia, quan estava a punt de ser desemmascarat, va matar a tots aquells que havia enganyat. 

 

      Durant tota la lectura, la personalitat del protagonista em va resultar extraordinàriament familiar. Sense poder-ho evitar, em recordava una persona de qui m’havien parlat fa molts anys. Es veu que quan va entrar a treballar, el gerent es va tornar boig demanant-li el grau d’estudis per posar-lo a la nòmina, però mai se’n va sortir. Ningú sabia exactament d’on havia sortit, només que la persona a qui havia de substituir l’havia conegut en una festa. El seu aspecte era discret, no cridava l’atenció per res especial, i tampoc enraonava gaire. Somreia als seus interlocutors sempre amb mirades de complicitat. Els seus companys de feina, per contra, eren tots molt enraonadors, i només alguna vegada que havia fet alguna intervenció, havia comès una sonora ficada de pota cosa que demostrava els límits del seu nivell intel·lectual. Però ella va seguir allà, ferma i somrient a tothom, sense explicar gaire res sobre ella mateixa. Sense fer cap esforç i al davant de l’atònita mirada dels seus companys, es va convertir en la persona de màxima confiança del propietari, fins a l’extrem de ser mereixedora d’una targeta de crèdit de l’empresa. Un dia, una companya seva es va estranyar de que ja no arribaven les revistes tècniques a les que estaven subscrits, fins que va descobrir que ella se les enduia a casa seva, i les tornava (si les tornava), passats els mesos. Així s’anava instruint sobre tots els detalls del món en el que es movia, i s’aprenia de memòria noms, llocs, certàmens i tot allò que, en un moment donat, li podia servir per tal de no desentonar en les converses. Els seus companys prou que s’adonaven que el poc que deia no tenia cap fonament, però va saber enganyar a molta gent. Exteriorment es veia que adorava el luxe (roba de marca, perfums cars) però el seu interior era un misteri, un buit, de fet. Deien que era era molt llesta, i que s’apartava de totes aquelles persones que podien deixar-la en evidència.  Fins i tot una vegada que va faltar material de l’empresa, i el gerent tenia proves irrefutables que ella se l’havia endut, tampoc va passar res. Al principi, i pressionat pel gerent, el propietari va posar una denúncia, però poc després, i sense saber exactament perquè, la va retirar.  El paper estel·lar el va aguantar molts anys, fins que, per motius que no se saben (alguns apuntaven raons familiars, altres econòmiques), va caure en desgràcia i la van acomiadar. Diuen que, tot i amb això, va seguir deixant-se veure per l’empresa, cada dia més elegant i amb la cara cada dia més fresca i jove, com si això del pas del temps no anés amb ella. 

 

    Tot i que no vaig deixar de pensar en aquesta persona llunyana durant la lectura de “L’adversari”, em faltava la sang i el fetge del final del llibre per poder establir un paral·lelisme fidel. Fins que un amic a qui vaig explicar la història em va preguntar que què se n’havia fet del qui la va acomiadar. Li vaig dir que havia mort, anys després, víctima d’una variant estranya d’una malaltia mortal. L’amic em va mirar, i un calfred em va recórrer l’espinada.

Un infern a tocar

      

     Fins ara, només he escrit una vegada sobre el Sr. Martínez. Va ser en l’article “Aquelles reunions dels dissabtes”, on explicava el procés de producció dels primers objectes de Joan Brossa a finals dels anys 80. Jo m’ho havia passat molt bé en la seva companyia, era molt bon home, tenia una gran voluntat d’ajudar als altres, era agradable i senzill. Quan vaig entrar a la galeria Joan Prats, ell, que rondava la seixantena, ja feia anys que hi treballava, i va ser simpàtic i amable amb mi des del primer moment. Havia fet de fuster tota la vida, i quan va plegar l’empresa on treballava, en Lluís Maria Riera el va fer entrar a la galeria. Era de molta utilitat durant els muntatges, i feia tots els encàrrecs haguts i per haver que se li encomanaven. Sovint penso en ell, però potser per autocensura de situacions delicades, no havia entrat al fons d’una història que ens va marcar a tots per sempre. Una història que, de fet,  forma part del mosaic que vaig construint en aquest bloc. Coses que no es saben ni es veuen, però que formen part indissoluble de la meva experiència. 

 

     Malgrat la seva bonhomia, un dels problemes del Sr. Martínez era que bevia. Quan venien clients i ell corria per allà, jo patia. Feia molta olor de cervesa, sobretot a la tarda, després de tot un dia de viatges al bar. Al principi la cosa no passava d’aquí, però amb els anys, el seu problema es va agreujar. Els altres companys no volien tenir-lo al costat, perquè es va tornar esquerp i problemàtic. Si l’enviaven a fer encàrrecs podia desaparèixer tota una tarda. Quan la galeria va travessar greus problemes econòmics i vam deixar de cobrar el sou, la seva situació encara va empitjorar més. En aquella època es generava molt correu. Els emails no existien, i qualsevol cosa (cartes, factures, notes de premsa, etc.) s’enviava per correu postal. L’encarregat de portar la correspondència a l’oficina de correus era el Sr. Martínez. Un bon dia, els nostres correus van deixar d’arribar. Recordo trucades de clients reclamant factures, fotografies d’obres o certificats d’autenticitat. Al començament li donàvem la culpa al mal servei de correus, fins que vaig descobrir què passava. Un vespre, després de plegar, vaig veure el Sr Martínez caminant al davant meu. Portava la correspondència a la mà i vaig suposar que anava a correus. Però en passar davant d’un contenidor de brossa, la va tirar tota a dins. Es quedava els diners del franqueig i llençava les cartes. A partir d’aquell dia, de la correspondència es va encarregar una altra persona. 

 

     Però el seu problema no era només la beguda. Aquesta potser era la desgraciada conseqüència d’una problemàtica familiar greu. Jo coneixia la dona i els seus tres fills, i mai m’hauria imaginat que un dissabte a la tarda es presentaria la dona, sempre riallera, en un estat molt alterat i que començaria a llençar plats i gots contra els vidres de la galeria. Tampoc m’hauria imaginat mai que el seu fill seria detingut per violador, arruïnant per sempre més la vida d’aquella família. A partir d’aquell moment, el Sr Martínez es va convertir en una ombra pesarosa, i sovint el trobava plorant en algun racó del magatzem. Va seguir treballant a la galeria fins que, en un reajustament de plantilla, el van acomiadar. Ell, però, estava content. Ja en tenia prou de treballar, i podria empalmar l’atur amb la jubilació. Però com a ésser condemnat, la tranquil·litat li va durar poc. Un càncer de gola se’l va endur en pocs mesos. El darrer record que em queda relacionat amb ell, va ser la visió terrible del seu fill emmanillat, en primera fila, el dia del seu enterrament. 

 

      En aquells anys, quan inauguràvem una exposició i veia tota aquella gent, amb la copa de cava a la mà, admirant les obres recents de l’artista de torn, rient i xerrant entre ells, segurament de frivolitats felices; quan els havia d’ajudar a solucionar el gran dilema de quina era la millor obra per a la seva col·lecció, pensava en les grans contradiccions al meu voltant. Cap d’aquelles persones ni remotament s’imaginava l’infern que tenia a tocar. 

Nota: La imatge que il·lustra aquest text és una Polaroid datada el 13 de setembre de 1988. El Sr. Martínez i jo "jugant" amb un poema objecte de Joan Brossa que estava en procés de producció.

 

Qui va robar la carpeta?

 

     

     El true crime (expressió en anglès que vol dir “crim real) és un gènere literari, cinematogràfic o periodístic en el que l’autor o autora analitzen un crim real, detallant totes les circumstàncies en les que s’ha produït, i estudiant el perfil de la víctima i de totes les persones amb les que directa o indirectament s’havia relacionat en vida. De vegades hi ha un causant, que també s’analitza amb pèls i senyals, i de vegades no perquè el crim ha quedat sense resoldre. Fa algunes setmanes vaig llegir “A sang freda”, de Truman Capote, i la lectura em va fer pensar que aquest gènere s’ha circumscrit sempre a crims de sang. Però la paraula “crime”, en anglès, també es podria traduir per “delicte” i sobre “delictes reals”, la panoràmica és més amplia. Cenyint-nos al món de l’art, que és en el que m’he mogut tota la vida, i per tant, el que conec millor, hi ha el fantàstic llibre de Juan Tallón “Obra maestra”. En aquest llibre, l’autor descriu la desaparició d’una escultura de 200 tones de Richard Serra que havia estat dipositada al Museo Nacional de Arte Reina Sofía de Madrid i que va desaparèixer del magatzem on estava en custòdia sense deixar rastre. Tallón segueix el mateix mètode que Capote: llegeix tota la premsa, accedeix a les actes judicials i s’entrevista amb les persones implicades. “Obra maestra” doncs, es podria considerar dins el gènere de true crime amb el món de l’art com a escenari. Jo mateixa, sense ser-ne conscient, ja vaig escriure alguns articles d’aquest bloc que podrien qualificar-se de true crime, tot i que sense descriure les derivades, simplement perquè no n'hi van haver:  La desaparició de l’Oteiza, De guant blanc o Un capritx. Ara relataré un altre fet que va quedar sense resoldre i que em va estar torturant durant setmanes. 

 

     Era un divendres al vespre. Jo estava molt cansada perquè portava moltes hores fent inventari. De tant en tant, i quan la feina afluixava, m’agradava fer-lo, per controlar els stocks d’obra gràfica i per re-visitar totes les obres que teníem a la galeria. Era una feina feixuga: buidar calaixos, revisar carpetes i anar fent creuetes als llistats de dipòsit. Per això, quan dos companys de l’altra galeria em van venir a fer una visita, em vaig alegrar. Era la manera de parar, per aquell dia. Venien de fer un cafè, i tots tres ens vam asseure a xerrar a l’entrada de la galeria. Durant tota l’estona que vam estar allà, no va entrar ningú. Quan s’acostava l’hora de tancar, els vaig deixar sols per anar a baixar la reixa de l’aparador. Quan vaig tornar, ells es van acomiadar, i jo vaig tancar la galeria i vaig marxar. Però jo havia comès un error. Quan els meus companys van venir, enlloc de tornar a desar tot el material un altre cop al calaix, el vaig deixar apilat al damunt de la calaixera. La última cosa que havia inventariat, perquè així constava en els meus llistats, era una petita carpeta commemorativa dels XV anys de La Polígrafa, que contenia petites litografies de grans artistes: Wifredo Lam, Christo, Miró, Tàpies.... Quan m’hi vaig voler posar al dia següent, no vaig poder. La carpeta havia desaparegut. Vaig trucar a un dels companys, per explicar-li el que havia passat, i per si ell recordava si havia entrat algú durant els minuts que jo m’havia absentat, però no recordava que hagués entrat ningú. Vaig anar a posar una denúncia a la policia, però tot i fer-ho, em van dir que, com que es considerava un furt, no serviria de res de cara a l’asseguradora. 

 

     Aquest episodi em va generar un gran malestar. No parava de donar-hi voltes. Segur que, distrets com estaven, no s’havien fixat en que havia entrat i sortit el possible lladre. Però... i si el lladre havia estat un d’ells dos? Van passar mesos, potser fins i tot anys. Havíem organitzat una petita exposició amb els gravats que teníem de Wifredo Lam, aprofitant que La Caixa (el Caixafòrum encara no existia) feia una magnífica retrospectiva d’aquest artista. Un dia, mentre la preparàvem, un d’aquells dos companys (que ara ja és mort) va venir a veure el muntatge. Li vaig ensenyar una petita litografia que jo trobava especialment bonica. Se la va mirar, i llavors em va dir que ell trobava millor la de la carpeta dels XV anys de La Polígrafa. Va ser com rebre un cop de puny. Quan l’havia vist? Era una carpeta de l’any 1979 i era difícil que n’estigués familiaritzat. Estava exhaurida i feia poc que treballava allà. La sospita em va tornar, però no tenia proves ni confiança per explicar-ho a ningú. 

 

     Han passat molts i molts anys d’aquest episodi, i, donat l’historial de desaparicions d’obres d’aquella galeria, també penso que algú podia haver entrat quan no hi érem (algú que tenia clau i que coneixia el codi de l’alarma) i haver-se emportat la presa més fàcil: la petita carpeta que estava al capdamunt de la pila de l’obra gràfica. O simplement va entrar algú quan tots estàvem distrets, i se la va endur. Casos sense resoldre, fets que no s’obliden. 

 

 

      

Sobre tenir cura dels arxius... o no.

 

     La lectura de les “Cartes a Camondo”, d’Edmund de Waal ha refermat el meu convenciment de la importància vital dels arxius. A través dels arxius es reconstrueix la història i la història il·lumina el present. El ceramista i escriptor Edmund de Waal va ser convidat a exposar les seves peces al museu Nissim de Camondo a Paris, un palauet que depèn del Museu de Belles Arts de Paris, i que en el seu dia va pertànyer a una influent família jueva. Moïse de Camondo va construir el palauet el 1912, on va anar atresorant una extraordinària col·lecció d’art francès del segle XVIII. Gràcies a que el va deixar en herència a l’estat francès, amb la condició que preservessin tant la col·lecció com els arxius, el museu, dedicat al fill del propietari, mort durant la primera guerra mundial, es va salvar de l’espoli que hauria patit durant l’ocupació nazi. De Waal, que ja va reconstruir la història de la seva família en el llibre “La Llebre dels ulls d’ambre”, es va sentir atret per la idea d’investigar coses sobre la família Camondo, i gràcies a la consulta dels arxius conservats a la casa, va poder escriure unes cartes imaginàries adreçades al fundador d’aquell museu privat. En aquestes cartes, detalla fets concrets i inèdits de la vida de la família Camondo, però també ens il·lustra amb fets comprovables, passatges foscos i tristos de la història europea del segle XX. 

 

     Un arxiu, encara que sigui privat, és un tresor, però sobretot, és un bé a preservar.  A través de cartes, programes de concerts o exposicions, factures, llibres i catàlegs, es pot reconstruir la veritat del passat. No un relat fet a mida, sinó el relat veritable: la història. Una galeria d’art, per exemple, pot arribar a tenir un arxiu magnífic. Fa alguns mesos, el galerista Miguel Marcos ens va ensenyar el seu arxiu ingent. Des de que va obrir la galeria, va guardar tota la documentació relativa a les seves exposicions i artistes, i amb els anys, la va classificar, ordenar i enquadernar. Aquesta és la seva història, però no només. Com a part activa del món cultural, la seva història forma part també de la història comú, és un patrimoni. Ell n’és conscient, perquè és un home intel·ligent, i ha tingut cura i respecte per la seva feina. De la mateixa manera que la va tenir la galerista Juana de Aizpuru, que, quan es va jubilar, va vendre tot el seu fons documental al Reina Sofía. Perquè tots aquells documents tenien un interès històric inqüestionable. 

 

     Però sempre hi haurà gent per als que tot això no te cap valor. Un conegut nostre, professional de la venda de llibres de segona mà, ens va explicar que el va telefonar l’encarregat del magatzem d’una galeria que havia de canviar de local. Abans de llençar llibres i arxius, li va dir que si volia passar per endur-se’n algun. Quan hi va anar, va veure els palets plens d’arxivadors i catàlegs destinats a la brossa i el cor se li va encongir. Ens va ensenyar llibres que s’havia endut. Tots portaven el mata segells de la galeria i un número de registre. Perquè en una època remota, aquella galeria havia tingut una petita biblioteca on s’arxivaven, a banda de la documentació, tots els llibres i catàlegs d’interès que es rebien. Fa pocs mesos, em van explicar una altra anècdota: una historiadora que estava treballant en el catàleg raonat d’un artista, necessitava unes dades per seguir la pista d’una obra. Durant uns anys havia treballat a aquella galeria, i recordava els arxius. Però li van dir que ho havien llençat tot. La història d’aquella obra estroncada i la d’una part de la ciutat, encara que petita, també. Perquè de vegades, els arxius, van a la brossa. I així escriuen la història aquells que ho fan. 

A propòsit del Barcelona Gallery Weekend

     

     Feia pocs mesos que havíem obert el quadern robat, quan ens va venir a veure una noia que coneixia de feia anys. Era una veritable entusiasta de l’art contemporani i visitava sovint les exposicions. Fins i tot havia arribat a obrir una mena de galeria d’art en una casa rural que havia muntat al Maresme. Jo li tenia una estima especial perquè era molt amiga d’un antic conegut meu i del meu pare. En aquell moment li havien encarregat organitzar un esdeveniment que involucraria les galeries d’art, tant li feia si estaven agremiades o no, i volia que hi participéssim sí o sí.  Es tractava d’inaugurar totes les galeries el mateix dia, i d’organitzar una sèrie d’actes al voltant de les exposicions. L’esdeveniment es diria Barcelona Gallery Weekend.  D’entrada, la idea de prendre-hi part em va fer molta mandra. Des de que existia l’Associació Art Barcelona s’havien dut a terme experiències similars, amb un indubtable èxit de públic... i un més que qüestionable èxit de vendes. Les galeries s’omplien de persones que mai havien trepitjat una galeria d’art i que, un cop passada la moguda no s’hi acostaven mai més. A la majoria d’aquestes persones, a més, mai se’ls hi havia passat pel cap la idea de comprar art. Els que estaven interessants venien igual, amb esdeveniment o sense. La galeria on treballava sempre participava a totes les activitats d’aquesta mena, i jo em preguntava exactament de què servia tot allò, a banda de veure grups de persones circulant com zombies d’una galeria a l’altra. Entraven i sortien tal i com havien entrat, igual que si passegessin pel carrer mirant aparadors i no preguntaven res. O sigui que, el projecte que ens va exposar aquella noia, d'entrada no em va fer cap il·lusió. A més, significava una inversió i nosaltres anàvem justos. Per a inscriure’t i que valoressin la proposta s’havia de pagar 250,- €. Si t’acceptaven, la quota per participar eren 2.500,-€ dels que et descomptaven els 250 de la inscripció. Si no t’acceptaven, els perdies. Però per tal de no decebre el seu entusiasme i per a que no fos dit que, malgrat l’experiència, no ho provàvem tot, vam presentar un projecte. Per aquelles dates nosaltres teníem prevista una exposició de David Ymbernon i ens va semblar una proposta adient. Seria una exposició molt literària: tot s’articularia a partir d’una obra sorgida d’un conte que l’artista havia escrit (1), i, a més, coincidiria amb la publicació del seu primer llibre de poemes que editaria LaBreu. Com a actes paral·lels doncs, vam programar lectures de poemes, i en David hi va voler afegir una performance que feia a casa seva i que resultava un veritable work in progress, ja que la feia evolucionar en cada representació. 

 

     Van passar les setmanes, i un dia vam rebre un correu en el que desestimaven la nostra proposta. Em va saber greu pel David, però per a mi va ser un alleujament. La nostra amiga ens va venir a veure, passats uns dies. Estava desolada, perquè la nostra proposta li semblava  fresca i atractiva, però es veu que el meu antic cap, president en aquell moment de l’associació de galeries de Barcelona ens havia vetat. Va dir que li havíem robat l’artista i, que, per tant, no ens podien acceptar de cap manera. I va convèncer a tots els membres del jurat. Ell era un home poderós i a mi quasi no em coneixien. Tampoc sabien que era jo qui havia portat en David Ymbernon a Artgràfic ni que havia estat ell qui, quan jo ja havia marxat, havia citat al David Ymbernon per dir-li, a través d’una de les seves filles, que havien decidit reduir el nombre d’artistes de la galeria i que, malauradament, ell era un dels sacrificats.  

 

     Llavors vam ser conscients que teníem al davant un obstacle més, tot i que a mi no em venia de nou. Aquell obstacle ja l’havia hagut d’esquivar moltes vegades. 

Notes:

(1).- L'obra a la que em refereixo, esta reproduïda a la foto que il·lustra l'article. Malgrat no participar al BGW, va ser adquirida durant l'exposició per la Fundació Vila Casas. 

 

      

Una proposta frustada

      

     No volia escriure sobre aquestes coses, però potser degut a la calor d’aquests dies són les úniques que em venen al cap. El camí del quadern robat no va ser un camí fàcil, i tot sovint ens vam entrebancar. Dels últims temps, recordo uns quants entrebancs (per dir-los d’alguna manera). Un d’aquests ja em va fer pensar que, tard o d’hora tiraríem la tovallola.

 

     Fa alguns anys, en el transcurs d’una de les exposicions que vam tenir, ens va visitar una gestora cultural que tenia un pes específic considerable en una de les institucions del país. Havia sigut cosa de l’artista convidar-la a venir.  A hores d’ara estic convençuda que mai vaig tenir fusta de galerista perquè era incapaç de perseguir les persones claus fins a l’extenuació per tal de que ens compressin obra o incloguessin els nostres artistes en els seus programes expositius. Curiosament, això ho vaig fer constantment quan la galeria no era meva i treballava per altres. Llavors trucava, insistia, perseguia i convencia. En canvi, quan la galeria va ser meva, vaig deixar de fer-ho. L’altre dia, conversant amb una antiga companya li vaig fer aquesta reflexió: era perquè del que jo tenia fusta, era d’empleada? Servia més per a treballar pels altres?. Sigui com sigui, al quadern robat em va guiar la prudència i la reserva més que no pas la persecució ferotge del comprador. Tornant als fets, la gestora ens va visitar, amable i simpàtica, i es va desfer en elogis sobre l’obra que teníem exposada i sobre l’artista en general. Jo, posada en el meu paper de galerista professional, li vaig preguntar –perquè venia donat – si tenien aquest artista representat a la seva col·lecció i quan em va dir que no, li vaig preguntar si li semblava oportú que els enviés una proposta d’adquisició s’obra. “I tant!”, em va dir, “envia-la, envia-la”. Així doncs, ens vam reunir amb l’artista i vam fer una selecció d’obres prou significatives de la seva trajectòria. Vam estar unes quantes setmanes sospesant propostes diverses, i finalment, vam presentar un conjunt d’obres magnífiques, dignes d’estar a la col·lecció de qualsevol museu. 

 

     Van passar uns mesos, i la resposta de la gestora no arribava. Ni sí ni no, ni  blanc ni negre, ni or ni plata. L’artista em va preguntar si no seria oportú trucar-la, però jo, que ja estava avesada a actituds d’aquest tipus, li vaig dir que no calia, que si no havien dit res, és perquè no hi havia res. Tot i amb això, l’artista va escriure un mail a la gestora, preguntant per l’estat de la nostra proposta. La resposta que va rebre va ser de sorpresa màxima: “Ah però.... havíem de dir res?” i acabava dient que no l’havien tingut en compte perquè -i cito textualment- la seva obra no era prioritària per a la institució en la que treballava. L’artista em va reenviar el correu, estava atònit. Després del que ens havia dit durant l’exposició, no s’esperava aquella resposta. Jo, en canvi, ja l’havia advertit que no calia escriure per preguntar res.  De fet, el que a mi m'havia sorpès, havia estat que ens animés a presentar la proposta d’uns manera tan entusiasta. Malauradament, les coses mai van així, i no vaig poder evitar pensar que ho havia dit per quedar bé en aquell moment. Per a l’artista va ser un cop, tot i que es va recuperar. Més que jo, que, tot i que era més escèptica que ell en que la nostra proposta arribés a bon port, encara hi penso. No hi ha res que em rebenti més, que et facin promeses quan saben del cert que ni poden ni volen acomplir-les. 

Peinture aux menottes

       A través del seu compte d’Instagram, he descobert que la galeria Mayoral ha presentat l’obra d’Antoni Tàpies “Peinture aux menottes” (1)  a la Fira de Basilea d’enguany. No he pogut evitar tenir una bona sorpresa, i a la vegada, viatjar enrere en el temps, exactament vint-i-sis anys. Perquè aquesta obra ja va estar present en aquesta fira, però al stand de la galeria Joan Prats.  I si la recordo tan vívidament, és perquè va protagonitzar una d’aquelles anècdotes difícils d’oblidar. 

 

      Un dia, cap a mig matí, van entrar a l'estand dos homes relativament joves. Anaven molt ben abillats: vestit complet amb armilla, corbata amb passador, i botons de puny. Miraven totes les obres atentament, i feien comentaris entre ells en veu baixa. La meva companya i jo ens vam mirar il·lusionades. Tenien tota la pinta de ser els assessors d’un gran col·leccionista, o potser els encarregats de gestionar la col·lecció d’art d’una gran empresa o corporació. Així doncs, el nostre estand havia merescut la seva visita atenta. Això ens va alegrar, perquè precisament aquell matí, després de visitar la fira, havíem quedat aclaparades. La gran majoria de galeries participants presentaven obres contundents d’artistes significatius de la història de l’art del segle XX. Miró, Picasso, Klee, Kandisnsky, Jasper Johns, Rauschenberg, Henry Moore, Chillida... Quan vam arribar al nostre estand, amb les sempiternes parets de petites obres de Zush i Luis Macías (la darrera descoberta de la directora anterior) l’ànima ens va caure als peus. No perquè no fossin bons, sinó perquè el to d’aquella fira era un altre. És cert que també portàvem obres de gran format d’Hernández Pijuán i de Perejaume, però estaven fora del discurs internacional. Els col·leccionistes que visitaven la fira de Basilea no anaven a fer descobertes, sinó inversions segures. Només una de les obres que portàvem aquell any, podia obtenir l’aprovat: una tela d’Antoni Tàpies titulada “Peinture aux menottes”. I justament, al davant d’aquesta obra, els nostres visitants elegants i seriosos, es van aturar una bona estona. Ens van demanar la llista de preus, i es van mirar en silenci. La meva companya i jo, ja la vèiem venuda i estàvem inflades de satisfacció. Ens van preguntar si érem les responsables de la galeria, i vam dir que no: el galerista no hi era en aquell moment. Llavors van dir que tornarien a la tarda. Havien detectat una irregularitat en els formularis d’importació d’aquella obra i el galerista havia d’estar present per aclarir-ho. Així doncs aquells visitants no eren possibles compradors sinó inspectors de la fira. Ens vam desinflar de cop, i no només. De fet, ens va agafar una angoixa terrible. I de passada, vergonya. 

 

     Resulta que per tal d’evitar pagar tants impostos, l’obra s’havia declarat per un valor inferior al que marcava la llista de preus. Aquella tarda, els dos visitants elegants es van endur el galerista als despatxos, i a nosaltres ens va fer la impressió que se l’emportaven detingut (aux menottes, com la pintura). No sé com va acabar la història, si simplement es van corregir els papers o si es va pagar una multa. Aquestes coses, si les vaig saber en el seu dia, les he oblidat. L’obra es va vendre bastants anys després, però no recordo a qui. En qualsevol cas, en veure-la al estand de la galeria Mayoral, no he pogut evitar riure. “Peinture aux menottes” ja s’havia vist en aquella fira. Espero que, aquesta vegada, els expositors hagin omplert bé els formularis.   

Nota: 

(1).- He trobat tres traduccions diverses del títol de l'obra:  "Pintura en manilles" i també "Pintura amb manilles" o "Pintura de manilles". Nosaltres li dèiem "El Tàpies de les manilles".

 

De Matthew Barney a Hermann Hesse

 

     L’any 1998, durant la Fira de Basilea, vaig assistir a la projecció del vídeo Cremaster 1 de l’artista americà Matthew Barney al Kunsmuseum Basel. Cremaster és el títol d’un cicle compost per 5 pel·lícules de curta durada i fa referència al múscul que es troba en el plec de l’engonal i les bosses testiculars i que només es desenvolupa, en tota la seva dimensió, en els homes. Segons llegeixo en el web del Guggenheim, a Cremaster 1 es representa el moment de màxima ascensió del cremàster. En un camp de futbol, unes ballarines realitzen unes coreografies (en referència explícita a les de Busby Berkeley), mentre que al cel hi ha dos dirigibles de la marca Goodyear. Al centre de la cabina de cada un hi ha una taula blanca sobre la que reposa una figura esculpida, també blanca, que podria ser un aparell reproductor. Aquesta figura esta envoltada del que podrien semblar grans de raïms. A sota de cada taula hi ha el protagonista del film, Marti Domination, que va agafant grans de raïm i els desa fent un dibuix que les ballarines reprodueixen a l’estadi. L’acció es produeix a tots dos dirigibles de forma simultània, i acaba amb la configuració d’una estructura gonadal de sexe indeterminat, tal com seria durant les sis primeres setmanes del desenvolupament fetal. A dalt del dirigible, el protagonista no esta sol, sinó envoltat de sofisticades hostesses d’aire futurista. 

 

     Buscant informació sobre l’autor i concretament sobre aquest cicle, trobo un article que explica que aquest conjunt de pel·lícules són una barreja d’autobiografia, història i mitologia que recreen un univers particular en el que imatges i símbols estan interconnectats entre sí. Sembla que la seva producció va provocar molta controvèrsia, generant d’una banda elogis, i de l’altra incomprensió. L’autor conclou que Barney, el que proposa, és una re-definició del que és l’art, o el que pot arribar a ser, així com la seva presentació i experimentació. Afegeix que es tracta d’una sacsejada visual en tota regla. 

 

     Per a mi, aquella va ser la primera vegada que em vaig sentir com una veritable lloba estepària, com m’he seguit sentint al llarg dels anys i moltes vegades. Per això, avui faig meves les paraules del manuscrit de Harry Haller: 

 

“(...) com no havia de ser jo un llop estepari, un anacoreta groller, enmig d’un moón amb objectius que no comparteixo, amb alegries que no em diuen res! (...) No sé pas quina mena de plaer o alegria busca la gent als trens i als hotels atapeïts, als cafès abarrotats i plens de música sensual i carregosa, als bars i cabarets de les ciutats de luxe, a les exposicions universals, a les desfilades, a les conferències per a assedegats de cultura, als grans estadis esportius; no puc entendre ni compartir aquesta felicitat que, d’altra banda estaria al meu abast, per la qual s’afanyen i corren milers d’homes. (...) Així doncs, si la gent té raó, si la música als cafès, els plaers multitudinaris, aquests homes americanitzats que s’acontenten amb tant poc, tenen raó, sóc jo qui vaig errat, qui esta boig. Aleshores, jo sóc de debò el llop estepari, com dic sovint, l’animal perdut en un món hostil i incomprensible, l’animal que ja no troba ni el cau ni l’alè ni l’aliment” (1).

 

 

Nota:

(1).- Hermann Hesse “El llop estepari”. Edicions 62 1995 Col·lecció “La Butxaca” pp. 32-33. Traducció de Margarida Sugranyes.

 

300 pessetes no: 300.000

           

     Per anys que passin, hi ha anècdotes viscudes que sempre tornen. Cada vegada que sento anomenar l’artista indirectament involucrada, quan he visitat una exposició seva, sigui individual o col·lectiva, la memòria em transporta indefectiblement a la primavera de 1992, moment que vaig viure en primera persona una exposició de les seves obres. No diré el nom, perquè no és un detall absolutament rellevant ni determinant en aquest episodi. Potser algun lector endevinarà qui és, o potser no, perquè amb els anys que fa que escric aquest bloc, he observat que la meva percepció des de dins, i des de la meva perspectiva, no coincideix amb les de la gent que freqüenta el món de l’art. Només diré que es tracta d’una artista molt valorada i que, en el moment de produir-se els fets que relataré a continuació, també ho era. Si bé era reconeguda principalment com a escultora, també incorporava la fotografia al seu discurs i havia fet alguna instal·lació. Li donaven suport persones força influents en el panorama artístic, tant artistes com gestors, i malgrat que el seu currículum expositiu no era gaire extens, gaudia d’una incontestable aura de respecte i admiració. 

 

     Un matí va entrar a la galeria una senyora molt ben vestida. No era una visitant ocasional, es notava que venia expressament. Va fer una volta per l’exposició i jo la vaig observar des de la taula. Era de mitjana edat, cabell llarg, tenyida de ros. Portava una bossa de Loewe i un foulard d’Hermès. En aquell moment jo ja tenia certa experiència, o sigui que, com aquell que casualment passa pel seu costat, vaig establir-hi conversa, de l’estil “interessant exposició, no li sembla?”. La senyora em va somriure i em va contestar en castellà. Algú li havia recomanat molt aquella artista i estava pensant en adquirir una fotografia de les que teníem exposades. Em va dir que volia posar una fotografia a la cambra de bany, i, per la temàtica, qualsevol li semblava perfecta. Em va demanar que l’ajudés a triar, i descartades les que tenien figures humanes, vam triar una que podia resultar elegant i abstracta a la vegada. Jo ja l’havia informat sobre els preus, així és que va decidir deixar-me-la pagada, i em va dir que ja enviaria algú a recollir-la quan acabés l’exposició. Ens vam asseure a la taula, i ella va treure el talonari. “Me has dicho doscientas o trescientas?”. “Trescientas”, vaig contestar jo. Llavors, va escriure la xifra 300 i la va barrar. Em vaig quedar glaçada, perquè faltaven tres zeros. La foto valia 300.000 Pessetes. Jo estava segura que davant d’aquell malentès, la senyora es tiraria enrere, però no va ser així. Sense immutar-se, va estripar el taló i en va fer un altre. Davant del meu estupor, a aquella senyora li era igual pagar 300 Pessetes que 300.000. 

 

     Passats uns dies, un fotògraf que visitava l’exposició, em va comentar que les fotografies exposades estaven mal fixades i que, sota la llum potent dels focus de la galeria, les imatges anirien desapareixent. Efectivament, tot i que les imatges ja eren volgudament borroses, cada vegada s’hi tornaven més. O a mi, fàcilment influenciable, així m’ho semblava. Ho vaig comentar als meus companys i al galerista. Més que res, perquè havíem venut la d’aquella senyora. Però el galerista, que era qui tenia la última paraula sobre el que havíem de fer, no va dir res, ni va fer res. Quan va acabar l’exposició i em van recollir la foto, la vaig entregar amb certa recança. La imatge encara era visible, i jo només tenia l’opinió d’aquell fotògraf. Vaig pensar que si a aquella senyora li era igual pagar 300 Pessetes que 300.000, que més donava una foto més o menys borrosa? Fins i tot era plausible que no l’arribés a desembalar mai. Algun col·leccionista m’havia explicat que tenia obres comprades de feia anys encara embalades en una habitació. També podria ser que la cosa no anés a més, i que no passés res. En qualsevol cas, no en vaig tenir cap més notícia. 

De guant blanc

    

      A l’estiu de 1987, on jo treballaria mesos després, buscaven algú de confiança per encarregar-se de la galeria d’obra gràfica i el magatzem. De confiança volia dir que coneguessin la persona de molt de temps, i encara millor si també coneixien el pare i la mare. Quan el noi que havien trobat, cosí d’una treballadora i fill de vells coneguts del director, va decidir plegar als pocs mesos perquè la feina no l’acabava de convèncer, el director va pensar en mi perquè coneixia el meu pare des dels anys 50 i a mi des de que en tenia setze. Segons em van explicar, el principal motiu de buscar algú de la màxima confiança era perquè el que ens havia precedit robava. Es veu que l’havien enxampat in fraganti posant la mà a la caixa, però les sospites venien de lluny. Una vegada, una treballadora havia anat a visitar uns coneguts i havia descobert que tenien una pintura d’un artista de la galeria. Li van dir que l’havien comprat allà, però quan ho va explicar als seus companys, ningú en tenia notícia. Sembla ser que la fitxa de l’obra tampoc s’havia donat de baixa.

 

     Tenint en compte aquesta informació, de la que tampoc em van donar gaires detalls més, vaig pensar que el millor que podia fer en començar, era fer un inventari de tota l’obra gràfica que estava als calaixos en dipòsit. Una feinada, però només necessitava paciència i per a mi era important saber què hi havia en el moment d’entrar jo i deixar-ne constància. S’ha de tenir en compte que en aquell espai jo estava completament sola, a càrrec de l’exposició, el dipòsit d’obra gràfica i el magatzem d’obra original. D’aquest se’n ocupaven des de la central, amb fitxes en les que enregistraven els moviments de les obres cada vegada que sortien o entraven d’exposicions diverses,  però l’obra gràfica només sortia quan es feia una venda. L’inventari el vaig fer escrupolosament, col·laborant amb l’encarregat de portar el control de tota la producció de l’editorial. Un cop acabat, i per a la meva desesperació, vam constatar que, segons els seus llistats de dipòsit, faltaven moltes coses que haurien d’estar als calaixos i no hi eren. Podien haver estat descuits a l’hora de fer les liquidacions... o una cosa pitjor. Després d’hores i hores buscant i remenant, tenia totes les obres que faltaven gravades al cervell. Aquell assumpte m’obsessionava bastant, i no em marxava del cap ni de nit ni de dia. 

 

     Al cap de pocs mesos de treballar allà, vaig començar a sortir amb el que ara és el meu marit, i que era un client d’obra gràfica de la galeria. Un dia que vaig anar a casa seva, em vaig fixar en un gravat de Ràfols Casamada que tenia penjat en una paret. Precisament, era un dels gravats desapareguts. Vaig anotar el número d’edició, i quan vaig mirar els llistats, en vaig tenir la confirmació. Li vaig demanar totes les factures de les compres que havia fet i vaig descobrir, amb indignació, que totes, absolutament totes les obres que havia comprat, figuraven encara en dipòsit. Aquell individu feia la venda i s’embutxacava els calers. Amb quantes persones deuria haver fet el mateix? 

 

     Quan van convidar aquella persona a plegar, no sabien la meva descoberta, perquè es va produir un parell d’anys després. No obstant, i amb el pas del temps, d’aquella galeria van seguir desapareixent obres (1), sense que ningú prengués cap mesura seriosa al respecte. Però això és tema per a un altre capítol. 

Nota:

(1). Vegeu La desaparició de l'Oteiza           

Intervencions contraproduents

 

     

     Recordo perfectament el magatzem antic de la galeria Joan Prats. Ocupava tots els baixos de la finca, a excepció d’uns quants metres quadrats que, l’any 1985 i per tal de seguir unes ordenances municipals, es van adequar com a galeria. Un porta de fusta batent, comunicava la galeria amb el magatzem. Tot aquell espai l’havien ocupat, des de temps immemorial, els tallers de La Polígrafa. A la dreta i fins al fons de tot, hi havia mampares de ferro plenes d’obres. Les parets, potser s’havien pintat algun dia, però les humitats havien fet saltar l’arrebossat de moltes zones. Les rajoles del terra estaven tacades de tinta i en algunes parts, sobre les que hi deurien haver estat les màquines d’impressió, traspuaven oli i havies de vigilar de no relliscar. A l’altra banda del local s’amuntegaven caixes i més caixes d’embalatge, rotlles de paper i de plàstic de bombolles. La llum era escassa i la ventilació també, per la qual cosa sovint feia olor de resclosit. Una vegada vam tenir plaga de rates. Un company em va explicar que un rata grossa com un conill es va esmunyir per un forat que hi havia en un racó. Tothom deia que era un lloc molt cutre per ensenyar obres d’art, i el director va fer construir un reservat pintat de blanc per a poder presentar les obres “sense interferències”, com ell deia, tot assenyalant vagament l’entorn. Ara potser no ho haurien fet, sembla ser que la nova moda exigeix, precisament això, que l’espai estigui deixat. Però no com aquell magatzem, que no tenia cap pretensió i en canvi moltíssima solera. Ara, en la deixadesa hi ha la voluntat i en allò inacabat, l’estètica. 

 

     Aquest matí ens hem acostat a veure el nou espai de la galeria Mayoral. Només obrir la porta, una olor fortíssima de ciment (de casa en obres) barrejada amb la d’humitat quasi em tira enrere. El terra de l’entrada a més, feia una estranya pendent formada per un enorme bony que m'ha generat sensació d'inestabilitat i m’ha fet pensar en la instal·lació de Daniel Steegmann Mangrané al Macba. Les parets, algunes enguixades parcialment, altres no. Havien deixat a la vista uns forats que deurien haver sigut dels ancoratges d’un sostre fals. Les zones arran de terra, ennegrides, feien pensar en filtracions d’aigua. Perquè havien deixat algunes restes de l'antiga construcció a la vista i altres les havien tapat? Les taques de guix, aquí i allà, sobre franges de material gris (formigó?) semblaven notes d’una estranya partitura. Estava clar que allò ho donaven per acabat, però no m’he pogut estar de preguntar-li a una noia que hi havia al darrera d’un mostrador metàl·lic, si les obres del local estaven acabades o no... i llavors, com si es tractés d’un paó reial que obre la cua al davant d’una amenaça o per protegir el seu territori, m’ha dit que estava així per voluntat de l’arquitecte, que el cub blanc (1) estava en tela de judici per molts pensadors, comissaris i artistes que havien teoritzat molt sobre això, i que només calia pensar en el Palais de Tokio de Paris (2), per veure que l’art contemporani és una altra cosa, i que demana espais diferents. Al davant d’aquest desplegament, he recordat aquell espai blanc del vell magatzem, pensat per a fer destacar les obres quan les volíem presentar als clients, i li he dit que qualsevol cosa es veu millor en un espai polit i sense interferències. Però la noia m’ha dit que ells venen a estrangers que viuen a Barcelona, i que, com són de fora, estan més avançats. Toma ya,  he pensat. 

 

     Així doncs, pels motius exposats en el paràgraf anterior, no puc explicar res de l’exposició. Massa soroll a les parets, massa interferències visuals, massa arquitecte. 

 

 

 

Notes:

 (1).- Amb això del cub blanc, la noia es referia a una galeria de parets blanques.

 

(2).- El Palais de Tokio (parcialment reproduit a la foto que illustra el text) no va ser un bon exemple. Ni per dimensions, ni per acabats, ni per res. 

Un pianista excèntric

 

        El 24 d’octubre de 1996 es va inaugurar a Joan Prats-Artgràfic una exposició que es titulava “Tórridos terrenos. Exposición itinerante de las Ediciones originales y col·lección Sibila de arte contemporáneo”. Sibila era una revista d’art, música i literatura que s’editava a Sevilla i que, en la seva versió de luxe, anava acompanyada de gravats i un CD de música contemporània. Aquesta exposició havia itinerat per Madrid (galeria Juana de Aizpuru), Sevilla (seu de Sibila), València (galeria Charpa) i Barcelona (Joan Prats-Artgràfic). Els gravats i dibuixos que es van exposar van ser de Davide Benati, José Manuel Broto, Miguel Ángel Campano, Chema Cobo, Alberto Corazón, Nacho Criado, Günter Damisch, Eduardo Chillida, Luis Gordillo, Cristina Iglesias, Eva Lootz, Juan Muñoz, Lucio Muñoz, Antonio Murado, Jaume Plensa, Vicente Rojo, José María Sicilia i Zush. Per a la inauguració es va anunciar que el pianista Jean Pierre Dupuy interpretaria sonates i interludis de John Cage. Així doncs, en aquella ocasió, es va llogar un piano.

 

     Molt abans de l’hora de la inauguració, va arribar el pianista.  Es va presentar i em va demanar que l’acompanyés al camerino. Li vaig fer repetir, perquè em va semblar que no l’havia entès. Camerino? Quin camerino? Parlava el castellà molt malament, però em va ensenyar la bossa on duia el vestit de concertista, i una maleta en la que vaig deduir que portava les partitures. Li vaig dir que no teníem cap camerino i es va contrariar: ell s’havia de canviar i preparar-se pel concert. El vaig acompanyar a dues habitacions que hi havia al fons de la galeria, en una hi havien eines i la nevera i l’altre la fèiem servir de magatzem de llibres de bibliòfil i tenia, a més, un recambró al que anomenàvem “la caixa forta”. Però aquestes habitacions no li servien perquè no tenien mirall. Li vaig dir que l’únic mirall de la galeria estava al lavabo. El pianista va començar a esbufegar i protestar en francès i en veu baixa, però vaig entendre coses com “és increïble”, “com pot ser”, “això és summament indignant”, etc. Mentre ell protestava, el vaig acompanyar al lavabo. Però quan el va veure va dir que allà no es podia canviar, que era massa petit, i no hi havia lloc per penjar la roba. Li vaig ensenyar un armari que estava a fora i en el que hi havia penjadors de sobra, però va esbufegar quan va veure que a dins l’armari també hi havia l’aspiradora i piles de caixes amb copes. Va dir que no sabia si tocaria, que allò no era el que li havien dit. Li vaig dir que estava en una galeria d’art, i que en les galeries d’art no hi ha camerinos. No podia dir-li altra cosa, ja li havia ensenyat tot l’espai. Finalment, va entrar dins el lavabo i es va tancar amb el pestell. I s’hi va estar molta, moltíssima estona. Mentrestant, els muntadors havien acabat i es volien rentar. Els hi vaig dir que no podien, que hi havia el pianista tancat al lavabo. Van esperar una estona, fins que van perdre la paciència i van començar a trucar a la porta. De dins no venia cap soroll. Jo mateixa havia d’anar al lavabo i vaig haver d’anar a La Polígrafa, que estava al costat. El mateix van haver de fer els muntadors. Quan vam tornar, la galeria ja era plena de gent. Havien arribat els de la revista, i altra gent que havien congregat i que jo no havia vist mai. Però el pianista seguia tancat al lavabo. Vaig trucar preguntant si estava bé, i em va dir que no volia sortir fins l’hora del concert. Jo li vaig haver de dir que havia de deixar lliure el lavabo, que era l’únic que teníem i que havia d’estar disponible per si hi havia una urgència. Llavors va obrir, vestit amb un frac blanc immaculat. El vaig acompanyar a la sala i el vaig deixar parlant amb el responsable de la revista. 

 

     No havien passat ni cinc minuts, que ja tornava a tenir el pianista al meu costat amb cara de contrariat i esbufegant una altra vegada. No volia tocar, definitivament, marxava. Però què havia passat? Em va dir que el seu caixet era de 30.000,- pessetes per concert, i que ara no li volien pagar. Li havien dit que tries una obra d’unes que li havien deixat apartades, que cobraria amb obra. Però ell no volia una obra, volia els diners. Vaig anar a parlar amb els de la revista, però es van limitar a demanar-me que “convéncelo como puedas”. No recordo els arguments que vaig fer servir, però segurament li vaig dir que, una vegada aquí, valia més marxar amb una obra que sense res. Tampoc recordo quines obres havien apartat per a ell, però sí que ell no entenia gens d’art . Vaig dir-li que triés una que li agradés -no li agradava cap- ; la podia tenir a casa i després vendre-la. El vaig aconseguir convèncer que, després de tot, no era un mal tracte. El pianista no estava gens d’acord en això, però finalment va accedir. 

 

     La seva actuació va ser un èxit, va interpretar les sonates de John Cage de forma impecable, i la reverberació de la sala els va donar una textura sonora increïble. Va rebre una ovació llarguíssima, i moltes felicitacions. Finalment, va marxar content, amb la seva obra sota el braç. 

 

     D’aquella exposició no recordo res, només dos dibuixos eteris i sensibles d’Antonio Murado i la vivència amb el pianista. Passats els anys, quan li vaig explicar l’experiència al meu professor de piano, em va dir que en Jean Pierre Dupuy era un pianista especialitzat en música contemporània molt reconegut, i que en una ocasió havia interpretat composicions seves. En aquell moment no teníem internet, però si ara el busquem, trobem centenars d’entrades que li fan referència. 

Recordant Lluís Maria Riera

 

       Hi ha persones que han format part important del món de l’art de Barcelona i estan injustament oblidades. Persones fonamentals, aglutinadores i transmissores de pensaments, promotores convençudes d’artistes i poetes. Una d’aquestes persones va ser en Lluís Maria Riera (1926-2016), director de la galeria Joan Prats des dels seus inicis el 1976 i fins el 1990, quan va ser substituït. Amb motiu del decés del galerista Joan de Muga, les seves filles van fer un documental glossant la figura del seu pare que va passar per alt els dotze anys que en Lluís Maria Riera va estar al capdavant de la galeria. Cap referència, cap esment a la seva persona per part dels personatges que van ser entrevistats. 

 

     En Lluís Maria Riera provenia d’una família benestant de Sant Celoni, que ja als anys 40 va fer amistat amb Antoni Tàpies i tots els integrants del grup Dau al Set. Dotat d’una sensibilitat extrema i una curiositat sense límits, es va decantar per la fotografia. La fotografia més famosa de Joan Brossa, en la que el poeta esta assegut amb pantalons de tirants i mànigues de camisa, ulleres fosques i una franja d’ombra que li travessa el cap, és seva. L’any 2002, li vaig organitzar una petita exposició amb 25 fotografies seves a l’Artgràfic, que com tantes, va transcórrer sense pena ni glòria, però això ja és habitual que passi. El seu tarannà el va portar a tenir moltes coneixences al llarg de la seva vida; des d’artistes a empresaris de tot tipus. Tot i ser autodidacta, tenia grans coneixements d’art, de poesia i de cinema i una capacitat innata de contagiar el seu entusiasme a tothom que se li acostava. Sense la seva influència, la meva vida potser hauria estat diferent (1).

 

     Quan en Manuel de Muga, propietari de La Polígrafa, va decidir muntar una galeria d’art, va preguntar a en Miró, en Prats i en Tàpies, si li podien recomanar algú per dirigir-la. De la galeria s’encarregaria el seu fill Joan, però en aquells moments inicials, no tenia ni els coneixements ni l’experiència per arrencar una galeria del nivell que ell s’imaginava. Tots van coincidir en recomanar-li la mateixa persona: en Lluís Maria Riera. Els inicis de la galeria Joan Prats, van ser, en gran part, obra seva. Ell va ser qui va fer entrar a la galeria artistes com Joan Brossa, Ràfols Casamada, Alfons Borrell, Perejaume, Riera i Aragó, Hernández Pijuán... i molts altres.  El seu paper va ser clau en que la Galeria Joan Prats es convertís en un lloc de referència. En Riera sempre estava obsessionat en que la galeria, que ocupava el mateix local de la botiga de barrets de Joan Prats (2), mantingués sempre l’esperit d’en Prats, a qui ell havia conegut personalment, i amb qui havia mantingut converses inoblidables que li agradava de rememorar. També va tenir una bona relació amb Sert i Miró, i això el va portar a col·laborar amb La Fundació Miró durant molts anys en tasques relacionades amb la conservació de l’edifici. 

 

     Fa poques setmanes, en l’acte de presentació del llibre editat per Manel Guerrero sobre la correspondència entre Brossa i Tàpies, es van esmentar alguns episodis biogràfics de tots dos (des de les sessions de cine club que s’organitzaven a casa d’en Tàpies, fins al famós viatge a Paris dels anys 50) que en Riera també va viure. La Galeria Joan Prats va tenir el millor motor possible per arrencar, va saber triar els artistes – dels que es va convertir en ombra i aixopluc de dubtes i incerteses-  i va donar a la galeria el caràcter que ell creia que havia de tenir una galeria que honorava el nom de Joan Prats.  En Riera va ser un home extremadament discret. Mai va voler protagonisme, i va treballar al servei dels altres, dels artistes i de la galeria a la que es devia. Però tot i amb això, el seu carisma i la seva infal·libilitat en qüestions d’art el van convertir en una persona incòmoda per alguns. Va deixar un llegat immaterial immens, un esperit que, a poc a poc i a força d’oblit voluntari (es deia que d'art hi entenia molt, però que no estava al dia) i negligència, es va anar esvaint fins a no quedar-ne res. Ara, que  el soroll del present no entén de memòria, em sembla més necessari que mai recordar-lo. 

Fotografia © Martí Gasull. D'esquerra a dreta, Lluís Maria Riera, Pepa Llopis i Joan Brossa

Notes:

(1): Vegeu l'article: De les persones importants

(2): Vegeu l'article: L'equívoc

 

      

Artistes avorrits

 

     Hi havia una vegada un home que no tenia imaginació, ni gaire sensibilitat. Tampoc era gaire simpàtic, ni empàtic, i encara que d’aspecte semblava apàtic, la seva ambició l’empenyia a no ser-ho. Tenia a més, un aspecte físic imponent (imponent perquè imposava, en el sentit literal de la paraula) que també l’ajudava a destacar.  Aquest home era més ric que la mitjana de persones, i com acostuma a passar, volia destacar per ser alguna cosa per ell mateix, ja que la seva fortuna era heretada. Era llest, i el seu tarannà diletant el va portar a fer d’artista. La manca de creativitat i de coses personals a dir, no van ser per a ell cap entrebanc. En els anys en els que va començar, es desenvolupava arreu una tendència artística en la que ell es podia integrar perfectament sense desentonar gens ni mica. La inèrcia d’aquell moviment ja estava en funcionament i la integració va ser fàcil. I encara més, si vius en un país en el que el borni és el rei i que ningú no veu que agafant d’aquí i d’allà, es pot maquillar perfectament la falta d’un discurs propi.  Aquest home, es va envoltar d’altres aspirants a artistes, alguns dels quals també pertanyien a una classe social privilegiada. Per aquest motiu, podien viatjar i instal·lar-se a viure a països i ciutats, que, per als pobres mortals del seu lloc d’origen, eren veritablement mítics. Potser allà ningú els feia cas, però per als d’aquí, ja havien triomfat . 

 

     Van passar els anys, i aquell home, que havia sabut construir bé el seu propi mite, també –i això és molt important- s’havia relacionat bé amb gent adinerada i influent que, interessats en l’art com a instrument per a refermar el seu status i volent emular els rics patrons i mecenes dels museus americans (amb qui no tenien res a veure), van decidir muntar un centre d’art. A més, també havia seduït el pensament crític del país, que havien arribat a considerar-lo el pare de tot. Així doncs, i sense que constés en cap estatut, la programació d’aquell centre artístic derivaria a poc a poc, única i exclusivament, a exposar representants del corrent artístic en el que es situava el nostre personatge. I com que els ignorants amb poder s’envolten d’altres encara més ignorants, la cosa va derivar en un joc de malentesos, i es va entronitzar un llistat inacabable d’artistes avorrits i sense imaginació (i que copiaven d’aquí i d’allà), però que si els de dalt deien que eren “d’allò més”, és que ho eren, i els que no pensaven igual, era perquè no eren altra cosa que uns ignorants o uns reaccionaris. I ja no parlem de quan, anys més tard, es van voler rescatar de l’oblit molts d’aquests artistes... 

 

     El resultat de tot plegat va ser que el panorama de la ciutat en la que passava tot això, es va tornar gris i més aviat mediocre. La gent es va deixar d’interessar per l’art contemporani, perquè el que s’exposava no els despertava absolutament res, i es sentien exclosos. Però aquells que, passats els anys, van intentar vendre’s obres de tota aquesta colla al mercat internacional, van fracassar estrepitosament. Les cases de subhasta els hi retornaven les propostes, marcades amb el lema de local market. Llàstima que el local market en aquella ciutat era pràcticament inexistent. I així, més o menys, és com van anar les coses. 

L'obssessió der la joventut

      Quan encara treballava a Artgràfic, el gerent estava amoïnat perquè no venia gent jove a la galeria. Li vaig preguntar perquè li preocupava això, i em va respondre: “I a qui li vendràs quan tots aquests (referint-se als compradors) es facin grans o es morin, si no hi ha una generació de recanvi?”. O sigui, que la preocupació per tenir visitants joves, era purament una qüestió de continuïtat del negoci. S’explica que Miró sempre estava pendent de que anés gent jove a les seves inauguracions. No en tenia prou en ser apreciat pels seus coetanis. La seva voluntat era ser un referent de futur i això passava indefectiblement per ser admirat per les noves generacions. Aquest neguit, com el de molts altres artistes, estava relacionat amb satisfer el seu afany de transcendència. 

 

      Jo vaig començar a freqüentar inauguracions quan encara anava a l’escola. Hi anava acompanyant el meu pare, que tenia molts amics artistes, i hi vaig seguir anant amb ell durant molts anys, pràcticament fins que jo mateixa vaig començar a treballar en una galeria d’art. En aquells primers anys, tot i que el meu pare s’esforçava en explicar-me l’esperit de les obres, no crec que el meu interès fos gaire profund. M’agradava acompanyar-lo perquè intuïa camins que podien ser interessants de recórrer, i perquè coneixia molta gent més o menys famosa i me’ls presentava; o sigui, sovint hi anava per pura frivolitat. Jo tenia molta pressa en fer-me gran, i aquests esdeveniments eren una mena d’incursió prospectiva al món dels adults. Perquè quasi tot el públic que freqüentava aquelles inauguracions dels anys setanta eren adults, aproximadament de l’edat del meu pare. Les excepcions eren alguns aspirants a artistes, poetes, o agitadors culturals. Si ho analitzo, veig que això ha seguit sent així durant tots els anys que he treballat en el món de les galeries. El públic visitant ha estat de mitja a avançada edat, a excepció d’artistes o d’alguns estudiants. El 99,9 % dels visitants considerats joves que ens van venir, tan al quadern robat com a Artgràfic, eren artistes. 

     

       Actualment hi ha una veritable obsessió, per part de galeries i institucions, d’atreure públic jove. Fa pocs dies vaig assistir a un acte en que la presentadora, només començar, es va lamentar de que el públic assistent no era tan jove com a ella li agradaria. També he sabut que una institució cultural va acomiadar el director perquè no havia estat capaç d’atreure públic jove. Sigui doncs, per continuïtat del negoci o per satisfer l’afany de transcendència, la presència de la gent jove als centres d’art ha estat sempre perseguida. Si per la pròpia experiència constato que això no ha estat mai així, és lícit concloure que, potser, l’arribada a l’art (i sobretot al contemporani, ple de referències i variables complexes i gens o mal explicades) es produeix a edats més madures. Quan ja s’ha fet un mínim recorregut vital i intel·lectual necessari per sentir l’interès o l’empatia envers la creació contemporània. Potser estaria bé repensar els efectes d’aquesta obsessió que, per llei natural, encasta a qui la pateix, una vegada i una altra, contra la paret, i que els podria conduir a un camí perillós de banalització o simplificació, fent allunyar a tots aquells que, de veritat, els interessa l’art. Perquè el més important no és que vingui gent jove, sinó simplement que vingui gent. 

Obres bones, obres dolentes

 

     Fa molts anys vaig ser testimoni d’una conversa que em va fer sentir molt incòmoda. No només perquè em va semblar que jo no l’ havia de sentir, sinó perquè al mantenir-la al meu davant, es va fer palès que per als dos interlocutors, jo era completament invisible. Un dels artistes “estrella” de la galeria on treballava i el galerista, tots dos drets al davant de la meva taula de treball, haurien d’haver estat més discrets.  L’artista havia rebut feia poc la visita del director de la galeria que havia anat a triar les obres de la propera exposició. Estava molt molest perquè el director havia fet la seva tria i havia arraconat molts quadres amb mostres de menyspreu manifest. L’artista creia que les obres apartades eren imprescindibles i que el director havia actuat de forma equivocada. Va dir una frase que se’m va quedar gravada: “Només ho troba tot bé quan és d’en Tàpies”. El galerista no va defensar el seu director, i va dir a l’artista que faria portar totes les obres a la galeria. L’exposició es va muntar amb les obres triades pel director i va resultar una exposició excel·lent. Les rebutjades van desembarcar al magatzem, i allà s’hi van estar anys. 

 

     Des d’aquell moment, sovint m’he plantejat la qüestió de si s’han de donar per bones totes les obres que fa un artista. No només les dels nostres contemporanis, sinó les dels considerats històrics. Sobre això, un conegut meu sempre diu que no és el mateix un Picasso que un quadre signat per Picasso, o un Miró que un quadre signat per Miró. Cap artista es lliura de cometre errors, ni de passar etapes o fer obres menys inspirades. La desgràcia és que la capacitat de veure això no la té tothom, i el que es valora és només la signatura. Hi ha moltes obres d’artistes locals consagrats, que, per no haver passat un filtre, donen la raó a tots aquells que sempre en van ser crítics. Fa pocs mesos, en una exposició retrospectiva de l’artista que va protagonitzar aquella conversa, vaig reconèixer alguns d’aquells quadres rebutjats que van dormir el son dels justos al magatzem, fins que, a la mort de l’artista, van retornar a la família. 

 

      Tot i que és un tema delicat, un bon galerista ha de saber triar sempre les obres que exposa, malgrat que alguna vegada hagi de torejar l’enuig d’algun artista. És molt difícil, per no dir impossible, defensar obres en les que l’artista no ha estat prou fi, sobretot quan ho veus i ho sents així. El dia que vaig ser testimoni d’aquella conversa, jo en sabia poc del món de l’art contemporani perquè tot just començava, però a mesura que han anat passant els anys no puc fer altra cosa que posar-me al costat d’aquell director, que actuava amb criteri i valentia, i que prenia decisions correctes pel bé de l’artista. Però d’altra banda descobreixo amb desengany, que el pas del temps no serveix de gaire. Els criteris s’esborren i les males etapes es justifiquen. Prevaldrà l’aura que s’hagi sabut crear l’artista en vida, o la que li hagin creat un cop mort, i, si l’aura és bona, només es farà valdre la signatura de les obres. Encara és hora de llegir la més mínima crítica objectiva sobre alguns d’aquests artistes de trajectòria irregular. Les obres, tant les bones com les dolentes, van a parar al mateix sac. Per no parlar de moltes de les recuperacions històriques d’artistes de tercera fila que, a falta d’un present engrescador, es glorifiquen en exposicions que sovint em posen els pèls de punta. Però aquest és tema per a un altre article.