L'obssessió der la joventut

      Quan encara treballava a Artgràfic, el gerent estava amoïnat perquè no venia gent jove a la galeria. Li vaig preguntar perquè li preocupava això, i em va respondre: “I a qui li vendràs quan tots aquests (referint-se als compradors) es facin grans o es morin, si no hi ha una generació de recanvi?”. O sigui, que la preocupació per tenir visitants joves, era purament una qüestió de continuïtat del negoci. S’explica que Miró sempre estava pendent de que anés gent jove a les seves inauguracions. No en tenia prou en ser apreciat pels seus coetanis. La seva voluntat era ser un referent de futur i això passava indefectiblement per ser admirat per les noves generacions. Aquest neguit, com el de molts altres artistes, estava relacionat amb satisfer el seu afany de transcendència. 

 

      Jo vaig començar a freqüentar inauguracions quan encara anava a l’escola. Hi anava acompanyant el meu pare, que tenia molts amics artistes, i hi vaig seguir anant amb ell durant molts anys, pràcticament fins que jo mateixa vaig començar a treballar en una galeria d’art. En aquells primers anys, tot i que el meu pare s’esforçava en explicar-me l’esperit de les obres, no crec que el meu interès fos gaire profund. M’agradava acompanyar-lo perquè intuïa camins que podien ser interessants de recórrer, i perquè coneixia molta gent més o menys famosa i me’ls presentava; o sigui, sovint hi anava per pura frivolitat. Jo tenia molta pressa en fer-me gran, i aquests esdeveniments eren una mena d’incursió prospectiva al món dels adults. Perquè quasi tot el públic que freqüentava aquelles inauguracions dels anys setanta eren adults, aproximadament de l’edat del meu pare. Les excepcions eren alguns aspirants a artistes, poetes, o agitadors culturals. Si ho analitzo, veig que això ha seguit sent així durant tots els anys que he treballat en el món de les galeries. El públic visitant ha estat de mitja a avançada edat, a excepció d’artistes o d’alguns estudiants. El 99,9 % dels visitants considerats joves que ens van venir, tan al quadern robat com a Artgràfic, eren artistes. 

     

       Actualment hi ha una veritable obsessió, per part de galeries i institucions, d’atreure públic jove. Fa pocs dies vaig assistir a un acte en que la presentadora, només començar, es va lamentar de que el públic assistent no era tan jove com a ella li agradaria. També he sabut que una institució cultural va acomiadar el director perquè no havia estat capaç d’atreure públic jove. Sigui doncs, per continuïtat del negoci o per satisfer l’afany de transcendència, la presència de la gent jove als centres d’art ha estat sempre perseguida. Si per la pròpia experiència constato que això no ha estat mai així, és lícit concloure que, potser, l’arribada a l’art (i sobretot al contemporani, ple de referències i variables complexes i gens o mal explicades) es produeix a edats més madures. Quan ja s’ha fet un mínim recorregut vital i intel·lectual necessari per sentir l’interès o l’empatia envers la creació contemporània. Potser estaria bé repensar els efectes d’aquesta obsessió que, per llei natural, encasta a qui la pateix, una vegada i una altra, contra la paret, i que els podria conduir a un camí perillós de banalització o simplificació, fent allunyar a tots aquells que, de veritat, els interessa l’art. Perquè el més important no és que vingui gent jove, sinó simplement que vingui gent.